Avui és el Dia Internacional de la Dona però vull escriure unes línies sobre una interessant mesura fiscal que ha aplicat Donald Trump als Estats Units i que estaria molt bé explorar aquí.
No és pas per provocar, parlar de Trump el mateix dia que el feminisme - o part d'ell, més ben dit - surt al carrer per reivindicar els seus drets. Ja estava escrivint aquest bitllet quan vaig caure en què la seva publicació coincideix amb el 8M.
He decidit mantenir-lo perquè trobo que la millor manera de defensar la causa feminista - més enllà de repetir les tesis de les que criden darrere d'una pancarta amb paraules que he hagut de buscar expressament al diccionari com 'sororitat' i 'feminicidi' o missatges maximalistes com 'ells ens maten' - és començant a deixar de distingir entre sexes, a parlar de persones i a tractar dones i homes en igualtat.
I fer-ho cada dia, a casa, a la feina, al carrer, a l'escola i amb tota normalitat.
Suposo que dient això, ja m'he convertit en un masclista recalcitrant per al feminisme hiperventilat però sincerament, m'és bastant igual. Ni mato, ni abuso, ni discrimino, ni assetjo, és més ni tan sols crec que tracti diferent una dona que un home pel sol fet de ser dona durant el meu dia a dia.
Ni a casa, on vivim i eduquem la nostra filla i el nostre fill en la igualtat, en el respecte i transmetent-los els mateixos valors, els nostres, els que compartim com a família, ni a la feina, on el tracte a homes i dones és el mateix i la política salarial es basa essencialment en el foment dels mèrits professionals de l'esforç i de la feina ben feta, no pas en quotes ni en rols específics de gènere.
És per això que des d'aquí també vull trencar avui una llança a favor de tots els homes que, com jo, ens sentim inclosos pel sol fet de ser-ho en un sac amb les etiquetes de masclisme, desigualtat, violència i submissió al qual ni pertanyem, ni ens representa en absolut ni ho ha fet mai.
De fet, ni soc masclista, ni em considero feminista: defenso la llibertat i la igualtat de totes les persones. Així de ras i curt.
Al que anava, Donald Trump. Ara que comencen els mesos políticament més interessants de seguir als Estats Units, els de la precampanya i campanya electoral, trobo destacable una de les moltes mesures econòmiques que el President dels Estats Units ha posat en marxa durant aquest mandat, enmig del soroll, de les polèmiques a cop de Twitter i de l'histrionisme innegable del personatge.
És un exemple de capitalisme ben entès i que capgira conceptes irremeiablement condemnats per l'opinió pública com 'paradís fiscal' o 'repartiment de dividends'.
La idea és senzilla. Es tracta de crear 'zones d'oportunitat econòmica' en els barris més pobres dels Estats Units. Què vol dir això? Que els inversors que apostin per transformar estructuralment i productiva aquests barris estaran exempts de pagar impostos pel repartiment de dividends.
A més si mantenen les inversions durant un període de deu anys, els guanys obtinguts estaran lliures de càrrega impositiva.
En què s'ha traduït això? En inversions, fins a la data, de més de 44.000 milions de dòlars repartits en més de 8.764 barris considerats 'marginals' i on la taxa de pobresa és de més del doble que la mitjana americana. Barris que han esdevingut 'paradisos fiscals' al cor d'Amèrica, mira tu per on.
Pel que fa als projectes que s'estan desenvolupant hi ha la transformació d'edificis vells o abandonats, millorant el parc immobiliari de les zones o construint i instal·lant indústria en llocs que d'altra manera seguirien deprimits i oblidats al mapa. La previsió és que aquest 2020 es tanqui amb una inversió global de 100.000 milions de dòlars en projectes similars arreu del país.
Premiar els que legítimament escullen invertir els seus diners en operacions rendibles i amb baixa pressió fiscal. Que els diners es quedin al país i hi circulin, generant més riquesa, per als empresaris amb visió i encerts, que arrisquen els seus diners.
I també amb l'objectiu que els considerats 'pobres' tinguin més oportunitats per deixar de ser-ho. L'abecé del capitalisme, vaja. Però lamentablement, una mesura que és impensable ni tan sols d'explorar a l'Espanya actual.
Si Trump manté clares possibilitats de revalidar el seu mandat quatre anys més el pròxim 3 de novembre - amb permís del coronavirus, és clar - és precisament per mesures com aquesta, silenciades i ignorades a la vella Europa però profundament efectives en termes de prosperitat i dinamisme econòmic i social.