Existeixen infinits motius pels quals dos germans poden discutir o barallar-se. Enfront de les discussions infantils, pares i mares acostumen a trobar-se davant d’una disjuntiva: «Resolc jo el conflicte o és millor que el resolguin ells sols?».
Per poder abordar aquesta qüestió, és necessari entendre quins factors es troben al darrere de les discussions infantils, per a què serveixen i, en cas de ser necessari, quan i com intervenir.
Les emocions i el temperament
L’alegria, la tristesa, la ira, la por, la sorpresa i el fàstic són les sis emocions considerades primàries, que existeixen en els humans des de les primeres etapes del desenvolupament maduratiu. Això es tradueix en el fet que les persones ja neixen amb una predisposició per a la comprensió i expressió de les emocions.
Progressivament, a partir dels tres anys, apareixen les emocions secundàries que, tot i que es basen en les primàries, són més complexes i estan condicionades per l’ambient: gelosia, enveja, empatia, orgull, etc. Totes aquestes emocions tenen un paper imprescindible en l’experiència, supervivència i desenvolupament humans; a través d’elles es va conformant la nostra manera de percebre i sensibilitzar-nos envers el món.
Emocions infantils: canviants i intenses
Les emocions, durant la infància, tenen certes peculiaritats: sobretot la seva versatilitat (poden passar d’una emoció a una altra amb relativa facilitat), la seva intensitat (l’emoció els envaeix per complet) i la seva simplicitat (la complexitat emocional es va desenvolupant amb l’experiència).
Les emocions estan íntimament relacionades amb el temperament, una sèrie de conductes innates en resposta als estímuls del medi. En psicologia, distingim tres temperaments bàsics: difícil, lent i fàcil, en funció d’una sèrie de variables com la quantitat de moviments, la regulació del son, el menjar i l’excreció, el grau de distracció, la resposta a la novetat, l’adaptació als canvis del medi, la quantitat de temps que el nen dedica a una activitat, el llindar de sensibilitat, la intensitat de reacció i l’estat d’ànim general.
El temperament és la part biològica de la personalitat. Aquest roman estàtic i estable durant el desenvolupament maduratiu.
Els germans s’assemblen entre ells més que dues persones sense un vincle socioafectiu. No obstant això, les diferències més destacables entre ells són aspectes que depenen del temperament. Precisament per això, en l’entorn familiar, les diferències en els trets de temperament influiran en la naturalesa de les relacions que tinguin.
La «utilitat» de les discussions
Tot i que les discussions infantils poden arribar a crear un clima familiar incòmode, tenen la seva utilitat: permeten als nens identificar què és el que els enfada, aprendre a posar límits i desenvolupar estratègies de gestió de problemes, entre altres coses.
De la mateixa manera, formen part d’un procés d’aprenentatge en el qual es transmeten i estableixen normes socials. Aquestes permeten al nen comprendre la realitat en els diferents contextos en què es mou.
Les aptituds que s’obtenen com a resultat d’aquestes situacions infantils els hi seran d’utilitat per afavorir el desenvolupament emocional, la interacció social i la gestió de dificultats a la vida adulta.
Predicar amb l’exemple
Entre les coses que els pares i les mares poden fer perquè aquest procés de maduració es desenvolupi de la manera més productiva possible, una, que pot resultar òbvia, marca la diferència: actuar davant dels fills de la manera en què ens agradaria que ells actuessin quan es relacionen entre si.
És el que en l’àmbit científic defensa la teoria de l’aprenentatge social del psicòleg canadenc Albert Bandura, que assenyala que els éssers humans aprenem de l’observació d’altres persones a les quals denominem models.
El cervell infantil
És possible que observar als adults que els envolten no sigui suficient per fer que els nens adquireixin estratègies per a la resolució de conflictes. És imprescindible conèixer unes pinzellades del cervell infantil per poder entendre algunes de les seves conductes i reaccions.
La neurociència evidencia que la part emocional del cervell, és a dir, la que s’encarrega de les emocions, està completa des del naixement. En canvi, la part racional, el paper fonamental de la qual és la selecció de la conducta, l'autoregulació i l’autocontrol, acaba de desenvolupar-se al voltant dels 20 anys.
És a dir: els nens tenen moltes emocions, però ningú que les controli.
El rol dels pares: l’educació emocional
És possible que els nens no tinguin suficients estratègies per resoldre els seus problemes sols. En aquests casos, és important que els pares actuïn com a mediadors i els ofereixin pautes perquè, a poc a poc, les vagin integrant en el seu repertori conductual i acabin sent capaços de gestionar els problemes per si mateixos.
Algunes qüestions a tenir en compte en aquesta mediació són:
- Mantenir la calma. És crucial que els pares actuïn com a models dels fills. Per tant, mantenir una actitud calmada ajudarà als nens a establir patrons de regulació emocional i conductual adequats.
- Donar temps als nens perquè la part emocional es calmi i la part racional prengui el control. Les persones adultes, quan experimenten una emoció molt intensa (sobretot si és negativa), també necessiten un moment per autoregular-se emocionalment.
- No posicionar-se per cap dels fills.
- Validar emocionalment: acceptar les emocions dels nens, sense judicis. Encara que les emocions siguin negatives, evitar canviar-les ràpidament; és positiu que els nens experimentin tota mena d’emocions.
- Etiquetar les emocions. És necessari que els nens identifiquin i entenguin quina emoció estan sentint per tal de, posteriorment, poder-la regular.
- Fomentar l’empatia: «Com creus que se sent ara el teu germà?»
- Potenciar la comunicació assertiva. Els moments de conflicte són clau per determinar què és el que no està funcionant a la relació. És imprescindible comunicar-se assertivament, és a dir, tenir la capacitat d’expressar els propis sentiments i necessitats amb claredat sense faltar al respecte ni menysprear a l’altre.
No obstant això, és possible que es donin situacions en les quals els pares hagin d’intervenir directament (discussions violentes, abusos entre germans…). En aquestes situacions és important mantenir la calma, separar-los i esperar que tots dos integrin les emocions que estan sentint per, posteriorment, poder aplicar les estratègies comentades anteriorment.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.