Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram
Logo Whatsapp
Ramon Barnils i l'autora, Xènia Bussé, a Figuerola del Camp.

Benvolgut Ramon Barnils

«La foto que apareix en aquest article és d’un moment gairebé fundacional: hi som Ramon Barnils i una servidora de vostès. Som a Figuerola del Camp i corre l’any 1988, com a molt. M’hi han enviat amb un encàrrec, entrevistar Barnils».

Ramon Barnils i l'autora, Xènia Bussé, a Figuerola del Camp.
Ramon Barnils i l'autora, Xènia Bussé, a Figuerola del Camp. | Xènia Bussé

Ara us ho explico, perquè s’entengui bé la foto que apareix en aquest article.  Es tracta d’un moment gairebé fundacional: hi som Ramon Barnils i una servidora de vostès. Som a Figuerola del Camp i corre l’any 1988, com a molt. M’hi han enviat amb un encàrrec, entrevistar Ramon Barnils, que fa un temps que hi passa vacances i caps de setmana, a una casa estreta del carrer Major.

 

A Figuerola m’hi ha dut mon pare i mentre jo xerri amb en Barnils, s’entretindrà una estona, badant per allí. Secretament, ho sé, mon pare espera xafardejar una estona amb en Barnils, a qui va començar a seguir a la ràdio amb El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico i que ara segueix els migdies, com fem tots, devotament, de missa diària a El mínim esforç, amb Jordi Vendrell i Quim Monzó.

 

Doncs bé, aquí em teniu a la imatge, amb una cara de pardala de por, entrevistant un ídol radiofònic de la meva joventut, que ho és més perquè, a la imatge, estic estudiant segon curs de Periodisme a l’Autònoma, amb totes les il·lusions del món.

 

Però anem a un quart d’hora abans que la foto fos presa.  Arribo a Figuerola i enfilo carrer Major, cap a cal Barnils, on hem quedat. A mig camí, veig que el carrer està tallat i que hi fan alguna cosa de la festa major. Fico el nas i se’m creua a menys d’un pam Ramon Barnils en persona, corrents a tota velocitat i anant cap avall, amarat de suor i disfressat amb uns sostenidors i un vestit de dona que li bada per totes bandes, encastat a damunt dels texans i la camisa que du. Un figuerolenc rialler m’aclareix que és la gimcana i em fa: «ara acaben, véns a entrevistar el Ramon, no?». Coi, penso.

 

Al cap d’una estona, efectivament, se m’acosta en Barnils, llarg i prim, rialler i encenent un cigarret, amb els sostenidors encara pengim-penjam. «Aquí va bé?», em diu. Ens asseiem a terra, a la vorera de pedra que a la foto ens cau dessota el cul. I comença la conversa. No recordo les paraules, però sé que m’encanten, em parla de Figuerola, de com l’ha feta casa seva i, sobretot, del que vull que sigui el meu ofici, que és el seu.  Tot el que em diu m’il·lumina i, malgrat que ho fa mesurat i honest, jo m’aferro a la idea d’arrissar els contorns ideals de l’ofici al qual somio dedicar la meva existència. De tornada, escric, enfebrida, l’entrevista, que segurament, pel pardalament que em tenallava llavors, no devia estar gaire ben escrita.

 

La universitat va anar escolant-se en alguns dels millors anys de les nostres vides i finalment, havent renyit amb el nòvio de l’institut i amb la llicenciatura ja aconseguida, vaig anar a petar a la redacció de El Temps a Barcelona, a través de Josep Gifreu.

 

Allí, en aquella redacció del carrer de Casanova, vaig començar a entendre què era el meu ofici, vaig començar a capir com n’era de vital, per a un periodista, escriure gairebé com els àngels, aplicar-s’hi ferotgement, i construir-se una honestedat i un rigor a prova de qualsevol bomba. Els models que seguíem eren els setmanaris europeus del moment: Focus, Spiegel, l’Express, L’Espresso, que intentàvem aplicar mentre escrivíem tibant el mapa del temps de TV3, és a dir, per a tots els Països Catalans.

 

En aquest context retrobo Ramon Barnils, que tenia article setmanal a El Temps i, gràcies als déus, prenia part dels consells de redacció, a una taula llarga de la sala que donava a uns darreres de l’Eixample. Cada divendres, ens hi assèiem tots els redactors i el director Oriol Castanys, la cap de redacció, Assumpció Maresma, Vicent Partal, Xavier Duran i, sovint, Jordi Balló. Barnils hi ficava cullerada, aportava dades, acudits i caps de fils informatius que valia la pena d’estirar.

 

Al cap d’un temps, vaig començar a visitar sovint Ramon Barnils a Figuerola, els caps de setmana. Tot i que jo hi anava amb una mala companyia, que ara no ve al cas, l’amistat amb en Barnils i la seva nòvia d’aleshores va anar creixent. Recordo el dia que el Ramon em va ensenyar, somrient, una còpia de la foto que acompanya aquest article a la paret de casa seva. O un dia que el vaig trobar tan ficat en la lectura de les memòries de Churchill, amb les ulleres de llegir a la punta del nas, que semblava que havia de començar a levitar. O el dia que, agafant una maleta polsosa que tenia a un racó, plena de papers que sobreeixien em deia: «aquí dins ho tinc tot per a la biografia de Gabriel Ferrater». Mai no s’hi va posar, lamentablement.

 

D’una temporada que vaig tenir força dolenta, en recordo especialment una passejada en cotxe a la qual em va convidar, per escampar la boira, per les vores del pantà de Camarasa, el poble de sa mare. En aquella excursió em va explicar coses de la seva família, de quan era jovenet, algunes coses per fer-me riure, perquè sabia que jo les ballava magres, aquells dies. Em va explicar històries de quan era a la Soli —Solidaridad Obrera—, històries amb en Ferrater, històries de dones, xafarderies diverses a les quals afegia tota mena de pebre i vinagre. Recordo el paisatge amable de la Noguera, prop del pantà i no tinc memòria de si vam passar per Figuerola de Meià o Sant Oïsme, però la volta va ser llarga. De tornada, em va dir: «en això dels homes i les dones, no hi ha res a fer, no t’hi amoïnis».

 

Uns anys després, les visites a Figuerola del Camp es van anar espaiant, i per les meves males companyies, ens vam veure menys. Quan vaig saber que estava malalt se’m va fer un forat molt fondo a dintre i vaig saber que no seria capaç d’anar-lo a veure, de tan malament que sentia que havia fet les coses, al capdavall. Sempre me n’he penedit, és clar, i el forat a dintre se m’hi ha quedat. Encara el tinc.

 

Ara, sovint, li parlo, al Ramon, com si pogués sentir-me. El tinc present cada vegada que em poso a fer un article i al primer llibre que he publicat hi he estampat el seu nom amb agraïment profund, com si hi pogués fer res, a misses dites.