Amb els retrobats Fòrums de TarragonaDigital, fa uns dies la Xènia Bussé em va convidar a fer un viatge vint anys enrere amb el seu «Cap a l'escola». Vaig poder llegir, en l'escrit, totes aquelles percepcions, impressions i nostàlgies que qualsevol vallenc ha pogut sentir fins fa pocs anys deambulant pel nucli històric de la ciutat. En aquell moment de la lectura, podia assegurar que les sensacions d'ella eren les meves, sense importar que jo hagués anat en una altra escola i l'itinerari fos distint. Com que el seu trajecte se'm va fer curt, avui m'he atrevit a continuar la història, a través dels ulls d'un xiquet de vuit anys, i des del traçat sinuós del carrer Major de Valls.
Els estius, de petit, mai em van agradar, tot s'ha de dir. Al ser fill únic, els trobava monòtons, avorrits i amb massa hores per omplir. El més passable de les vacances eren els matins a l'oficina de la meva mare, al carrer Major. Com que jo encara no tenia l'edat per quedar-me sol a casa, i potser ja era un pèl gran per tenir mainadera, ella em prenia a la feina durant unes hores, quan feia horari intensiu. Allà, em podia distreure fent manualitats, jugant amb l'ordinador prehistòric que hi havia, o sortint a voltar pel carrer Major i els voltants. Això últim era el que més m'agradava, i amb escreix.
Recordo, com si fos aquest estiu passat, la dinàmica habitual d'un dia feiner. Sortíem ben d'hora de la masia amb el Peugeot 106 de color blanc. Aparcàvem a l'aparcament del Barri Vell i pujàvem la costa tan dreta de l'església, fins a arribar a la plaça del Blat. Allà comprovava si les portes de l'Ajuntament eren tancades, i si els gegants encara dormien. Baixàvem carrer avall fins a arribar al local del carrer Major, i una de les coses que més m'agradava fer era aixecar la persiana metàl·lica de la porta, pel soroll que feia, que era com si donés el 'bon dia' al carrer.
Un cop instal·lats, s'obrien totes les possibilitats. Normalment, quan ja m'havia cansat de fer alguna tasca, sortia al carrer a estirar les cames. Molts dies, pujava un parell de portes més amunt i entrava a la geladeria. Potser també xafardejava qui hi havia dins de l'autoescola a través del vidre de la porta. Una mica més avall, em ve present el tràfec de persones entrava i sortia de l'agència de viatges, segurament perquè es volien ultimar els detalls de les vacances. L'aparador de la joieria, al costat, era una altra de les parades ineludibles de la rutina, ja que cada dia hi havia un objecte nou que no havia vist en la visita del dia anterior.
Els dies de més sort, ma mare m'enviava a fer encàrrecs, sense gaire responsabilitat ni importància, per a distreure'm. Això ampliava l'àmbit d'actuació d'un dia normal. Podia anar a comprar bacallà a la botiga de queviures de cal Mariquildo o a recollir la comanda a la pollastreria, al mateix carrer Major. Al mig de la via, s'obria pas, travesser, el carrer de Sant Oleguer, cosa que em permetia continuar el recorregut. L'olor de la parada de verdura de ca la Lina em donava la benvinguda, i m'acompanyava fins a la carnisseria de ca Prats. Les plantes de la floristeria Nino i els aparadors de ca Roca també em tenien la distracció assegurada una bona estona.
Tornant al carrer Major, observava els moixons que hi havia a les gàbies de la botiga de ca Mercadé. Crec que eren caderneres, però mai vaig gosar entrar-hi. Em semblava una botiga fosca i mal endreçada, amb una olor molt forta de pinso. Al cap d'una estona de picar al vidre per espantar-les, m'apropava a mirar els coets i els fanalets de paper de l'aparador de la Maria dels diaris i corria a deixar les bosses a l'oficina de ma mare. Amb el canvi de les monedes encara a la butxaca, anava a saludar els gegants, ja que l'Ajuntament ara sí que era obert i calia complir amb el ritual. Per últim, bevia aigua a la font de les Sirenes i a vegades, l'Eva i el David baixaven a la botiga de roba de sa mare, que feia cantonada amb la plaça del Blat. Els dies de més calor, quan el carrer quedava desert cap al migdia, tenia la sort d'anar a dinar al bar Bruc, a la plaça, abans d'iniciar el camí de tornada a la masia.
Amb tot això i sense res més, omplia un matí d'estiu quan tenia vuit anys. Pocs xiquets podran gaudir, avui, d'una rutina d'aquest tipus a Valls. Gairebé totes les botigues que he anomenat han tancat, algunes de les cases han quedat deshabitades i d'altres han cedit el seu lloc a un solar abandonat. És com si, d'alguna manera, tot aquest món s'hagués esfumat de la forma més encisada tal com ho va fer la meva infantesa.