Recordo el dilluns en què el Camp de Tarragona entrava a la fase 1 de desconfinament: terrasses plenes, molt més moviment al carrer, grups d'amics retrobant-se després de dos mesos, gent queixant-se de les terrasses plenes, vídeos i fotos de sopars comunitaris... L'ànsia de fer coses —i sobretot d'ensenyar que les fem— només perquè ja es podia, perquè ja ens deixaven, perquè havíem estat dos mesos agonitzant dins de casa i les parets ens queien a sobre i mare de Déu necessitem sortir d'aquí i beure'ns una cervesa. Els que van decidir no sortir a fer el cafè a una terrassa o no quedar per sopar el primer vespre de fase 1 fins i tot van sentir certa pressió i incomprensió.
Respectar els qui volen anar més a poc a poc i no llençar-se als carrers com lleons. Els qui volen esperar que la situació es calmi una mica més, de voler evitar aglomeracions, d'anar tornant a la normalitat més lentament i en la mesura que els vingui de gust. Que segurament ja els està bé romandre a casa i anar guaitant a fora de tant en tant, sense pressa. Suposo que en el fons és com hauria de ser tot a la vida: aturar-nos una mica i pensar què és el que realment volem fer, què és el que ens fa estar còmodes i no actuar per pressió.
Perquè no pel simple fet que ara ens està permès fer-ho, significa que la primera setmana hàgim d'omplir totes les tardes de plans perquè «ara ja es pot». Es tracta de fer les coses perquè volem, no perquè ens deixin fer-les. D'anar a una terrassa perquè volem, perquè ens hi sentim còmodes. De quedar per sopar en grup perquè volem. I si no ho fem durant la fase 1, ho farem a la fase 2. O potser a la fase 3. Fins i tot podria ser que ho féssim a la 17.