Ma mare sempre em diu que sóc un mastegat. Amb aquesta definició fa referència al fet que a vegades em costa parlar clar. I ma mare, com el 90% de les vegades, té raó. Penso molt allò que vull dir i intento recollir el màxim d'informació possible per a donar una informació ponderada i moderada, centrista de merda com la va batejar, de manera molt divertida, una nit d'estiu a un restaurant de la Part Alta l'actual president del PPC, Alejandro Fernández.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Ara bé, en confiança, i això ho saben a la redacció de Tarragona capital, que em gaudeixen/pateixen, tinc un altre perfil. Aquest altre perfil el deixo anar en determinades circumstàncies i, perquè els lectors d'aquest mitjà m'entenguin, podria dir que a vegades tinc atacs de 'miquelbonetisme'. Em falta el talent del nostre cap d'Opinió, Miquel Bonet, i la seva agilitat mental, però comparteixo amb ell una certa propensió a tirar pel dret i que sigui el que Déu vulgui!
Normalment deixo escrita aquestes columnes el divendres abans de publicar. Amb la setmana laboral llesta és més fàcil triar tema i saber sobre què pontificar. Avui ho faig molt abans i l'actualitat me la pela. El motiu és que s'ha mort un referent meu. El diumenge, 9 de febrer, va morir el columnista del Mundo, David Gistau i em sento una mica sol.
Catalunya és un país de periodistes moderns i 'tuitstars'. Em quedo al·lucinat de veure la facilitat amb la qual la majoria de companys de professió són capaços de ser súper-enginyosos a Twitter. Jo no sóc modern, no ho he sigut en ma vida. Només sóc un paio d'Andorra que intenta fer la seva feina tan bonament com pot i que adora, gairebé al mateix nivell que a Leo Messi, a Clint Eastwood. Quan vaig veure la seva darrera pel·lícula, «Richard Jewell», se'm va escapar la llagrimeta. La dona em va preguntar per què plorava i li vaig dir que en Clint era gran i ja li quedaven molt poques pel·lícules per fer. Sentia nostàlgia de la seva pèrdua abans de perdre'l. En Gistau havia deixat escrit que tenia un altar pagà a la memòria del gran Clint Eastwood.
Em sé de memòria molts capítols dels Simpson. De fet, un treball que vaig fer sobre els Simpson a la universitat em va merèixer l'única matrícula d'honor, o excel·lent, no ho recordo bé, dels meus estudis. La nota me la va posar l'il·lustre botifler Víctor Amela. En Gistau et citava els Simpson a les seves cròniques parlamentàries. Jo a tant no m'he atrevit i ja estava nerviós pensant com s'ho prendrien al PP quan vaig comparar a la Cayetana amb Alien, el vuitè passatger, durant la darrera campanya electoral!
Però no només tinc els mateixos referents que en Gistau. També tinc la mateixa por que ell va plasmar brillantment a la columna «Del martini al meconio». David Gistau explicava en aquell text commovedor que ser pare li va incrementar la sensació de finitud, la por a morir. Li feia pànic, ell que va perdre el pare de molt jove, deixar els seus fills sense pare. Servidor va flirtejar amb el desastre l'any 2014. Se suposava que entrava per una operació rutinària de tiroides i gairebé en surto amb les dues cames per davant. Els pares, i la dona, encara recorden amb paüra la cara blanca del cirurgià que em va operar i el tètric «l'operació no ha anat bé» amb el qual els va explicar la seva versió del que havia passat a quiròfan.
Un any més tard, i com encara no era capaç d'entendre quines són les prioritats, la vida em va tornar a portar al límit. Aquell cop no vaig bordejar el desastre però tinc com a recordatori per sempre una cama coixa i dolors permanents. I he arribat a estar agraït per aquests dolors, perquè són el despertador que m'indica que faig tard a el que és important. I la cosa important, per a mi, com explicava en Gistau que li passava amb els seus quatre fills, és poder veure créixer a les meves bessones. Demano temps, no per a mi, sinó per no perdre'm ni un segon del seu viatge. Tinc moltes ganes de saber com seran i quin tipus d'històries viuran.
No vaig conèixer a en David Gistau i m'hauria agradat haver pogut parlar amb ell per dir-li que els seus escrits em fan sentir una mica menys sol. No em passa amb molta gent. Deixant de banda els amics, la llista és curta: em fa feliç Messi perquè torno als partits de futbol de l'escola; en Woody Allen, perquè el seu humor autodestructiu és la millor medicina contra l'absurd de la realitat; el gran Clint Eastwood, perquè és una brúixola moral; i en Loquillo, perquè va ser la banda sonora de les meves nits de borratxera i amistat a Barcelona.
Vaig acabant. Aquest bitllet d'avui es titula «David Gistau mort i Pilar Rahola escrivint: puta vida!». Em fa una ràbia immensa saber que en Gistau mai més escriurà i en canvi la Rahola es multiplica, com un exèrcit de zombis assassins a la recerca de cervells frescs, per tots els mitjans de comunicació, haguts i per haver. Aclareixo, per a gent amb problemes de comprensió lectora, que no li desitjo la mort a la Rahola, ans al contrari! M'agradaria que fos molt feliç i visqués com més anys, millor, però si-us-plau, molt allunyada de qualsevol teclat! Si apartem a les 'Raholas' potser, i només potser, i només si tenim sort, podrem trobar un altre Gistau.