Ni una mossegada de la cucafera, ni una picada dels bastons, ni un Amparito dels gegants. El 8 de setembre passat, Montblanc es va quedar orfe de totes les expressions que revesteixen d’una pàtina inconfusible la Festa Major a causa de l’epidèmia que afligeix el món. Tot i el context catastròfic, el consistori de la vila ducal havia preparat durant l’estiu una proposta essencial per tal de no renunciar als mínims que exigeix la celebració patronal. Finalment, però, va decidir renunciar-hi a última hora i a pocs dies d’iniciar la programació.
Encara amb la mel a la boca, dimarts diverses generacions de montblanquins es van endiumenjar per complir amb la visita ritual que fan al santuari cada mes de setembre. Allí a dalt els esperava, gairebé deserta, l’esplanada que acollia tot el seguici popular quan els anys eren més feliços. Pel que fa a dins del temple, la distància imposada entre els assistents també es va traslladar a la veneració de la imatge de la Mare de Déu de la Serra, que enguany ni els més devots van poder omplir de petons i abraçades.
Diuen que fa més de vuitanta anys que a Montblanc no es veia una cosa igual. La festa no va ser fastuosa ni viscuda amb la magnificència d’altres èpoques, i la sortida de l’ofici, en aquest sentit, no va comptar amb el bullici de les músiques ni l’esclat de la pirotècnia, elements característics del dia. Per això, la tornada dels montblanquins cap a l’interior de la muralla es va viure de forma continguda i amb el record de les festes passades com a única forma de delit.
Davant del desànim general i d’una manera improvisada, la Comissió de Festes, les entitats i la mateixa regidoria de Cultura es van treure un as de la màniga a darrera hora, talment com una pensada en la sobretaula del dinar, i van decidir exposar els elements del seguici popular, amb la imatgeria, els balls i la banda de música en diversos punts de la muralla i les places sense gairebé anunciar-ho. Així, a partir de mitja tarda i per sorpresa de tots, van aparèixer al carrer el drac, l’àliga, la mulassa, el ball de bastons, els dimonis, els gegants, els torraires, els nanos, la cucafera i la banda de música.
Aquest fet va deixar estampes força pintoresques al llarg del recorregut i, en alguns casos, es va comptar amb una afluència de públic força superior a la que es pretenia unes poques setmanes abans amb l’anunci de l’anul·lació de la festa. Sembla que l’espontaneïtat i la poca resignació d’alguns van actuar com a elements motors i això va donar, com a resultat, una mostra buida de contingut i amb un format del tot arriscat.
De fet, la realitat del 8 de setembre a la tarda als carrers de la capital de la Conca de Barberà va acabar sent molt més agosarada que no pas la proposta amb la qual s’havia treballat durant setmanes. Aquesta sí que dignificava l’exposició i la valorització del seguici festiu i oferia totes les mesures de seguretat, d’aforament i d’higiene necessàries en aquests moments greus. Malauradament i fruit de la precipitació, va quedar tancada en un calaix massa aviat.