Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram
Logo Whatsapp
Posta de sol.

Fràgils

El meu company Miquel Bonet, veient la tònica de bitllets que portava, em va desafiar a fer un balanç emocional de cada mes. El repte em va agradar molt, tenint en compte la meva faceta principal, la sentimentalista, però mai m'havia imaginat que mirar enrere faria tant mal —creieu-me, no sóc fàcil d'impressionar—. Recordo perfectament el moment en què a principis de febrer arribava a l'aeroport de Nàpols i feia un vídeo per enviar als amics al·lucinant que tothom anés amb mascaretes i ens prenguessin la temperatura, ara aquest record em sembla tan llunyà com el del primer petó. 

El gener va ser infinit; el febrer, comparat, va ser curt; però el març... el març és d'una altra categoria. D'una categoria tan especial que encara que jo fos el mateix Pompeu Fabra no tindria cap adjectiu per descriure'l. Va començar força bé, un mes normal com qualsevol altre, però es va complicar tan de pressa que jo no he estat encara capaç d'assimilar com ha passat. Un dissabte estava escoltant Ferran Palau i mirant les llumetes del Serrallo i al següent, tancada i barrada a casa.

Ningú ens esperava tan fràgils. Jo no m'esperava tan fràgil. No sabia que amb un copet al lloc indicat ens trencaríem en mil bocins d'una forma tan irreparable que ara sembla inimaginable la recuperació. Que els enyors em sortirien dels racons més inesperats i que serien incomprensibles, fins i tot per a mi. 

Que les petites coses ara estan a l'ordre del dia, però que quan torni a girar la roda es convertiran de nou en rutina i les tornarem a ignorar de la mateixa forma. Perquè la rutina tornarà, no en tingueu cap dubte. El que estem vivint ara ho canviarà tot? Depèn. En el seu pas deixarà destrucció, cors trencats i encongits per diverses circumstàncies, tristeses de les quals ens costarà recuperar-nos. Paradoxalment, també tornarem a engolir els mateixos tòxics, com si hi estiguéssim predestinats.

Ara, però, en algunes cases les finestres llencen missatges d'esperança amb arcs de Sant Martí que asseguren que «tot anirà bé», si és que encara pot anar alguna cosa bé. 

Tot i això, fent un exercici que ara mateix em sembla titànic, vull pensar que aquest temps també em deixarà inicis, converses tan llargues que costen d'acabar, capvespres que ens porten a Santorini, receptes que omplen més que plats i experiències que faran que tot aquest temps hagi passat en un instant, i que quan sortim d'aquí, precisament per això, el podrem omplir en un sol instant.

Ara recordo l'ou de la Trini del qual vaig parlar fa un parell de setmanes, i la calma i l'enteresa i la pausa que creia que ens feien fins i tot falta. Jo em veia forta, preparada per afrontar una separació de tots aquells que m'importen sense cap problema. Diria una mentida si us digués que mai havia desitjat poder tenir un 'descans' i fer la meva, i aquí em trobo ara: a la tercera setmana em vaig trencar.