Bé doncs, un immoble que tothom ignorava cada cop que hi passava pel costat (una mica com el Palace) s'ha convertit en el centre d'una polèmica a Reus —la primera que recordo en molt temps, la ciutat és morta—, però que posa de manifest un problema latent i persistent que caldria prestar-hi atenció: la 'patrimonifòbia'.
Si parlem d'aquest tema, primer de tot s'ha de remarcar la feina que fan al 'micromón' de Twitter persones com el Jaume Cardona aka La Makineta del Temps, o la Marta Lloret aka Caçadora de Masies, denunciant abandonaments i injustícies arquitectòniques, a més a més de fer una tasca importantíssima de documentació i fins i tot d'investigació.
Tornant al cas més recent que ha despertat la consciència patrimonial de tots, l'Ajuntament de Reus amb el segell de la regidora d'Urbanisme —l'arquitecta Marina Berasategui— va decidir que un immoble del carrer Sant Llorenç que feia anys que criava malves havia d'anar a terra perquè era un perill. La cosa és que aquest espai, a banda de ser centenari, contenia un important valor patrimonial noucentista, però ves quina cosa que mai va arribar a ser catalogat —la zona és llaminera per posar-hi en el millor dels casos una zona verda, més probablement un aparcament—, i per tant hi havia via lliure per deixar d'escoltar la cantarella dels veïns del barri del Carme i enderrocar-lo.
Malgrat que es va avisar que això anava a terra —els veïns de la zona el tenien en una llista negra d'edificis que volen exterminar—, fins que no s'ha convertit en runa ningú ha reaccionat. Ara tot són plors i visites constants de reusencs i reusenques que remenen entre la runa per endur-se una rajola hidràulica o una part de la icònica balconada de l'immoble, com si fossin souvenirs RTV. Fins i tot —i em costa escriure el surrealisme d'aquesta frase— el Molt Honorable expresident Quim Torra va clamar contra l'enderroc, i ara les súpliques se centren en evitar que pateixi el mateix destí el Mas de l'Escorial, el següent de la llista.
La 'patrimonifòbia' no és cosa nova. Alguns exemples de tirar pel dret son l'atemptat arquitectònic de la plaça del Mercadal de Reus amb l'edifici del Gaudí Centre o el predecessor Banc Santander, l'aberració a l'edifici del Campanaret convertit en un dels immobles més lletjos mai vistos on hi ha la redacció del Diari de Tarragona, o els dilapidats i transformats en atemptats estètics, Hotel Londres i Hotel Catalunya de la plaça Prim. La llista és interminable, i més llarga que es farà perquè només començant pel barri del Carme hi ha un centenar de cases que esperen el seu torn per convertir-se en pols, sense importar què hi ha a dins, què hi ha fora o quina història acumulen. Si no tens un paper que et protegeix, estàs venut, una mica com tot a la vida.
Aquesta ignorància arquitectònico-patrimonial no és en absolut exclusivament reusenca, tot i que ens mereixem un premi per ser uns visionaris i refusar Gaudí i els seus projectes. Un error de tal magnitud només es pot equiparar amb la nefasta conservació i promoció de les joies que Tàrraco ens va deixar. La llista és llarga i repartida a tot arreu, i si ets un edifici 'bonic' encara pots tenir sort, de masies antigues no cal ni que en parlem, en la majoria dels casos s'acaben autodestruint per la ignorància sostinguda durant anys i panys, si és que no arriba algun il·luminat i decideix fotre a terra una abadia del segle XIV per plantar-hi patates.
I com s'arregla aquesta situació? Doncs, sincerament, no en tinc ni idea perquè no és el meu camp, el que sí que tinc clar és que la feinada de persones com el Jaume o la Marta, que ens fan veure que allò que semblen pedres o immobles que cauen a trossos tenen molt a explicar-nos, és totalment necessària per fer pedagogia i prendre consciència. Amb això, crec que a poc a poc tindrem més present la importància de conservar el llegat i per sort cada cop serà més difícil cometre atemptats al patrimoni.
Això sí, la fiscalització de cada enderroc serà necessària i caldrà continuar amb els ulls ben oberts per evitar allò que segurament acabaré dient jo d'aquí a una mica quan passi pel Mas de l'Escorial: «Mira, aquí on hi ha aquest carrer, abans hi havia una casa on vaig néixer i créixer».