S’ha acabat, per fi, el 2020. Les campanades d’aquesta nit passada i les revetlles esbravades han segellat un any que passarà a la història, si més no, com a insòlit. Amb ell, han marxat infinitat de moments i d’imatges que han evidenciat la vulnerabilitat de l’ésser humà i la incertesa que planarà, sempre, sobre el nostre avenir malgrat la incipient insistència que tenim per proclamar-nos eterns.
Qui ho hagués dit mentre brindàvem, tot just fa un any, que viuríem una de les èpoques més transcendentals de la història moderna del planeta. Així, en poc més de 12 mesos hem hagut de plantar cara als temporals que han devastat les platges i les lleres dels rius de casa nostra, hem notat l’emergència a tocar amb l’explosió de la indústria química i ens ha caigut, com una llosa, una gran malura que hem hagut d’entomar amb resignació i paciència.
Amb tantes calamitats, costa massa fer balanç d’un any marcat per la malaltia, la tristesa i la mort. Tanmateix, confio que amb l’any nou que encetem, la desesperació i la pobresa deixin pas a les abraçades, les trobades sense por i els somriures infinits. Tant de bo, doncs, que la llum guanyi a la foscor i que l’estabilitat s’imposi als neguits.
És ben cert que el 2020 ha estat un any de pel·lícula. Desitjo, però, que aquest film no tingui segona part i que la nova època que avui tot just comença s’ajusti, convingui i es correspongui a la manera com volem viure i que sempre havíem somiat.