Tot sovint, quan ja sóc dins del llit, puc imaginar-me aquelles coses que em semblen llunyanes i impossibles d’assolir. Deixo volar la imaginació i penso en tot allò que podria esdevenir-se, talment com si d’una novel·la romàntica es tractés. M’agrada acabar el dia d’aquesta manera, com si les oportunitats de les últimes dotze hores no haguessin estat prou complaents.
Us heu preguntat mai com serà el dia que aquest malson acabi? Segur que farà un dia assolellat, amb un cel clar i pujarà una marinada que ens farà saber que som més vius que mai. Obriré les balconades de casa i anticiparé totes les aspiracions que durant setmanes he anhelat. També deixaré els testos de la barana a punt per plantar les flors de la temporada, que enguany haurà arribat més tard del que és costum.
Des de primera hora del matí, actuaré com si fos diumenge. Quan tingui la casa recollida, m’abotonaré la meva camisa preferida, que és de màniga curta i té ramells de colors virolats. Em pentinaré d’una manera meticulosa i em perfumaré amb la colònia que ma mare em va reglar el dia de Nadal. Buscaré les ulleres de sol pel fons de la calaixera i comprovaré si tinc prou diners a la bitlletera.
Abans de sortir, esmorzaré dues torrades de pa amb formatge fresc i codonyat. Espremeré les últimes taronges de la fruitera i faré cafè, que serà més carregat que en un dia normal. Plegaré les molles que quedin damunt de la taula i guardaré les estovalles al primer calaix que trobi. Encara, abans de deixar la casa, em cordaré les espardenyes que no vaig ser a temps d’estrenar la tardor passada. Les vaig comprar a la sabateria del carrer i me les vaig voler fer amb la puntera blanca i les vetes de color blau ultramar.
Obriré la porta del pis i donaré una última ullada al passadís, com dos companys de viatge que s’acomiaden després de l’última aventura. Baixaré les escales de quatre en quatre i faré un salt fins a les llambordes del carrer. Avançaré fins a un punt inconcret de la via i allà m’aturaré, emocionat, amb l’esperança de trobar tot allò que fa setmanes vaig deixar en suspens.
Així m’imagino que seran els primers instants del dia en què tot tornarà a començar. Mentre aquest moment no arriba, però, observo les orenetes des del balcó de la sala. Com cada primavera, ja han tornat i han fet els nius sota la cornisa de l’últim pis de casa. Enguany, a més, han aprofitat els de l’estiu passat.