Aquell «si?» inconfusible i autèntic respon sempre a l’altra banda del cable, entre el dringar del plàstic d’un telèfon esblanqueït i gros. Ella contesta sorollosa, de pressa i jo sempre li dic que «sóc jo, el teu nét», «oh ja ho sé, qui ets!», diu ella, i l’agradable ritual es repeteix en alguna hora del capvespre.
El televisor ressona fort a la cambra de sempre mentre l’avi es filtra llunyà per les ones, embadalit davant d’un pistoler i descolorit western. «Fa unes tocades de bombo, li has de seguir la veta… no cal fer-se tan vells» diu amb aquella barreja exacta de murrieria i resignació, portadora d’un savi amor indesxifrable.
L’invisible mur legal d’una realitat binària ens separa i la màgica connexió elèctrica ara ens uneix instantàniament com mai. «Què, encara feu clausura?», deixa anar entre fases, sabedora d’un món petit de quatre parets i d’uns carrers que s’amunteguen entre voreres tosques i angostes, i rostres plastificats.
Un humor negre i natural li brota quan l’interpel·lo i en cada trobada auditiva en deixa anar una de bona, de guionista precisa i eterna. «Ai fill meu, només pateixo per valtros, jo ja tinc el passaport per a l’altre barri», deia fa res sorneguera. «Cuideu-vos, sobretot, que ja estic per enfornar», interpretava també riallera. «Àvia, no diguis això!», replico automàtic. Ho diu i l’estimo, des de l’altre cantó, amb el cor ben obert i un somriure dibuixat a la cara.