«Me dices goodbye en tu nota tan ricamente»…
Quan la calor espitja, sempre em retorna al cap aquest vers d’una de les cançons més conegudes d’El Último de la Fila. El grup va ser la banda sonora de molts dels meus estius dels anys 90, en una època en què el sol brillava més que mai i tot era molt més fàcil d’acariciar amb els dits. Vint anys després, he de confessar que sóc de les persones que amb un sol record en té per a tota una vida.
Aquells diumenges del mes d’agost eren extraordinaris. Al matí, la meva mare s’afanyava a fer les bosses amb tot el que podríem necessitar al llarg del dia. Jo duia una samarreta de cotó blanca, llarga fins a mitja cuixa, i a sota el banyador. El pare, mentrestant, carregava el maleter del Peugeot 205 de color vermell amb el para-sol, la taula, la nevera i les cadires. Tota la casa feia olor de truita de patates, d’amanida de pasta i de llom arrebossat.
Hi havia dies que trobava que la carretera que va de Valls a la Secuita era molt més llarga d’anada que de tornada. Per aquest motiu, i per a fer més amena l’ànsia d’arribar, posàvem la cinta de casset a la ràdio del cotxe, abaixàvem les finestretes manualment i cantàvem a plena veu les cançons més conegudes del Manolo García, una i altra vegada, i sempre en el mateix ordre. Allò, sense saber-ho encara, era el nostre cant a la vida, compassat i combinat amb l’olor de la pinassa cuita i l’asfalt roent.
Després d’aparcar, l’entrada a la platja cada dia tenia el mateix ritual. Cadascú de nosaltres transportava part de l’equipatge fins a la sorra, i jo tenia la missió més especial de totes: fer arribar, a bon port, la barca i els seus dos rems. Allà, amb l’ajuda de la manxa, el meu pare la inflava fins a tenir-la a punt, mentre jo m’ho mirava emocionat i ben untat de crema solar, blanc com un got de llet.
Podien passar ben bé un parell d’hores fins que decidia anar a banyar-me. La meva especialitat eren els forats a la sorra, que després servien de fossar dels castells per a guardar-hi les petxines. Per uns instants, prometia ser un gran arquitecte, amb aquella immensitat de Sagrades Famílies que plantava a la vora de l’aigua. El creixement artístic dins meu durava poc, però, ja que les onades, ràpidament, decidien emportar-s’ho tot mar endins, en el seu anar i venir.
L’hora de dinar era el moment més especial del dia. A tocar del migdia, ja feia estona que esperava impacient el crit de la mare que m’animava a sortir de l’aigua per poder-me eixugar amb temps. Embolicat amb la tovallola i sota del para-sol, prenia d’aperitiu una llimonada directament de l’ampolla, molt fresca i dolça. Per la seva simplicitat, m'he adonat que el fet ha esdevingut, amb el temps, una de les sensacions més plaents de la meva infantesa i encara no he estat capaç de substituir-la per cap altra.
Per últim, la tornada a casa era una delícia. Posàvem l’altra cara de la cinta de casset i sonava la meva cançó preferida. Estirat a la part de darrere del cotxe, damunt d’una tovallola de banda a banda del seient, entonava la melodia fins que aclucava els ulls. Després del tràfec del dia i de la batalla incipient amb l’aigua, pocs eren els diumenges que arribava despert a casa. «En un callejón por donde nunca pasa nadie, como un burro amarrado en la puerta del baile»... encara ressona.