Hola, xoxetes. Aquesta setmana he estat entretingut fent periodisme de veritat pota negra i destapant un cas de pederàstia a Cambrils. Però que m'estigui llaurant el meu camí inevitable cap al Pulitzer no significa en cap cas que hagi de negligir el meu deure setmanal de fer-vos la ja clàssica crònica de 'Joc de Cartes', encara que no us meresqueu ni una engruna de la meva dedicació generosa i desinteressada. Un gènere nou i innovador que és com imitar Josep Pla però passadíssim de whisky i amb l'esfínter dilatat per una sobredosi de popper. Extrem que de cap manera es pot descartar sempre que us trobeu un vell escriptor aïllat en un poble de mala mort, com és el cas de l'empordanès i una mica el meu, tot i que jo sóc una mica menys fatxa. L'altra diferència és que l'homenot de Palafrugell es devia fotre cogombres de mar pel cul i jo tinc un ampli catàleg de gadgets específics que demano per internet.
En la meva gira per aquesta terra devastada que és Catalunya i que he fet de la mà del nostre gastroxou preferit i d'aquest colós de Rodes una mica disminuïdet que es fa dir Marc Ribas, n'hem vist de tots colors. Subnormals profunds, escenes de fàstic indescriptible, agressions criminals a la cultura culinària nacional, estafadors de mig pèl i desenes d'intrusos professionals al noble ofici de la restauració. Em costa de recordar, però, una concentració tan absoluta d'autèntics flipats com hem vist aquesta setmana. Una mica per sorpresa, l'escenari d'aquest espectacle de bombolla i deliri comarcal no ha estat Barcelona, ni el Maresme, ni Girona, que a priori serien places favorables a la reunió d'aquesta mena de bestiar. No, va ser al Penedès, en restaurants instal·lats en caves i cellers. Ara, un cop escrita aquesta frase, ja veig que potser no era tan inesperat.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
En principi, la contrada penedesenca, el "territori" que diuen els fillsdeputa, no és un paisatge contra el que tingui gaires greuges. És més, fins i tot diria que és un paratge que em cau simpàtic. Ara bé, quan en aquesta terra hi comencen a desembarcar els desaprensius, els hipsters i els fanàtics de la proximitat entesa com la mandanga definitiva per enredar el personal, la cosa ja comença a descarrilar. Hi ha indicis de perills greus en aquesta direcció, al Penedès. Cal recordar que ha estat la base d'operacions tradicional d'empreses pseudomafioses com Codorniu i Freixenet, que han esdevingut multinacionals explotant petits vinyaters i pagant el quilo de raïm a preu de quinoa peruana. O que la tenebrosa Casa Ametller, propagadors de la gestió processista de verdures i responsables de l'entrada del guardilolisme al món de la distribució alimentària, té l'origen en aquest micropaís deixat de la mà de déu. Però no cal apuntar tan amunt.
Amb la primera concursant de l'edició d'ahir de 'Joc de Cartes' ja vam veure de quin mal han de morir, pobres. La Marta s'hi ha posat un restaurantet. Bé, li han posat sons pares i n'ha dit Vinyes de Lilith. Segons la interfecta, és un establiment de molt èxit que s'ha fet famós amb el boca-orella. Per a ella, això ja legitima que no tingui massa idea de cuinar, que reconegui sense vergonya que els plats de la carta són 'barreges' que s'engipona llegint vés a saber quins llibres i que no tingui ni puta idea del que significa el concepte de 'proximitat' en un restaurant. Això és literal. La noia va confessar que es pensava que 'proximitat' volia dir comprar al súper del poble, encara que serveixi els alvocats de rigor. En la confrontació final, aquesta indigència mental li va comportar una bona dosi de bronca i mansplaining del altres participants i de Ribas. Va ser molt humiliant, com una espècie de bukkake d'idees i puresa gastro on la van esquitxar de tot de retrets fins a fer-la plorar. No és que no fos merescut, però va ser lleig.
Com dic, s'ho havia guanyat a pols. Notes baixíssissímes en el menjar, cares d'estranyesa provocades per una amanida de bossa, un hummus de coloració vermellosa i uns musclos thai que nedaven en una llet de coco que semblava la llefa alliçonadora amb què la cobririen els mascles al final del xou. Els segons, en aquesta tendència contaminada per la 'cuina del món', encara van ser pitjors. Va treure un plat de pollastre amb trossos de moniato que era un veritable insult a la vista. A més, el concursant Sergi que se'l va fotre va dictaminar que havia estat 'el pitjor pollastre de la seva vida'. Gros. Per si no fos prou desgràcia, tota la inabastable carta era gluten free, perquè la noia és celíaca i sensible a aquesta subespècie humana digestivament divergent que han aparegut sobre la terra per recordar-nos els nostres pecats i no deixar-nos viure en pau fruint de la sagrada elasticitat del gluten. Seria un on moment per recuperar la meva enraonada proposta d'obrir camps de concentració per aquesta gent. Aïllar-los pel seu bé i sobretot per al nostre. No avisaré un tercer cop.
El següent restaurant també pintava fatal. Si la flipada precedent tocava el pal cosmopaleto, el d'aquí, l'Eric de La Manela, ens va amenaçar amb una sessió d'street food, que és això de menjar sobre palets de fusta amb els claus rovellats i plats de cartró. Per a més inri, al mig d'un cava, van descobrir una nevera plena de llaunes de cervesa. Penós. Malgrat tot, malgrat haver de suportar tapes de nachos, anxoves del Cantàbric i patates braves amb romesco i les putes hamburgueses habituals (molt millor que les de Marc Ribas a la Brutal, això sí. De fet l'altre dia em vaig fotre un BigMac que era molt millor que la merda de MacRibas) el menjar estava bé i van treure un pulled chiken de pollastre del Penedès que fotia força goig i acabaria sent el plat estrella de la nit. Indultarem, pels pèls, aquesta falla.
Tercer flipat. El més flipat de tots. Vam anar fins al Baix Penedès, al Montmell, allà on el Penedès ja perd el nom i on Crist hi va perdre les putes espardenyes i vam tenir la sorpresa de trobar-hi Sergi de Meià. Va sobtar que aquest personatge sortís en aquest programa, bàsicament perquè de Meià havia estat un cuiner amb nom i cert prestigi a Barcelona. Havia estat el xef de Mónvínic i fins fa poc tenia restaurant propi amb el seu nom al cap i casal. Com ha fet cap en aquest cul de món penedesenc servint 'experiències astronòmiques' per a subnormals. No se sap gaire bé. Sobre Sergi de Meià, que fins i tot havia estat a prop de les estrelles Michelin, cal saber algunes coses. La primera i més important és que no es diu 'de Meià', sinó Sergi Company. De Meià és el seu nom 'artístic', perquè calculeu la dimensió grotesca de la qüestió. També s'ha de saber que és un d'aquests fanàtics de l'Slow Food', una mena de secta d'origen italià que es va fer bastant famosa la dècada passada mentre podien enganyar quatre burgesots ensibornats per les primeres batzegades de la 'sostenibilitat' alimentària. Ep, que no dic que no estigui bé la filosofia en general, només dic que amb aquest qüento n'hi ha que han aixecat més camises que Amancio Ortega en una fàbrica del Vietnam.
Una altra cosa curiosa de Meià és que sempre ha tingut un estrany complex d'Èdip amb sa mare, així que m'alegro molt que la seva dona li digui per la tele pública que ho fa tot espectacular. Dit tot això, Meià és un bon cuiner, dels millors que veurem mai en aquest programa, i se li ha d'agrair que sigui valent per sortir-hi i amollar tota la doctrina del quilòmetre zero a aquesta colla d'aficionats, llepasoles i destructors gastronòmics, encara que ahir caigués antipàtic a mig país amb les seves dosis generoses de sobramenta i altíssima flipamenta. On cony vas a demanar pollastres de proximitat a un lloc que es diu Vinyes de Lilith, tio? També és cert que ell hi devia anar més que res per la pasta, i ara que té les 5000 pàfies de premi li deu suar tot la polla. Normal. Ja us he dit que ha tancat molts garitos, que la palla va cara i a la Segarra s'han cremat els pallers. Naturalment, Sergi de Meià va cuinar plats excel·lents —pèsols amb botifarra i tripa de bacallà molt santamarianesca, carxofes amb herbotes d'entre la vinya, un gall negre de Rodonyà a la catalana o un tros de morro de bacallà dels que costen de veure, que se'n desfeien les làmines.
Naturalment, Sergi de Meià va guanyar. Ho sabia perfectament. No sense unes notes discordants, com unes postres massa dolces —a mi si em poses un calçot amb sucre t'engego a pastar fang— i unes puntuacions tirant a baixes de Marc Ribas, cosa rara. Potser al paladar no era tot tan bo com semblava. O potser era pura enveja i 'estratègia', per un cop que es troba un cuiner amb cara i ulls per aquests móns de déu. Potser la carrera de Meià s'ha enfonsat però ell no ens donaria mai la merda de burgers que serveixes als gironins, Marc.
En l'últim restaurant entre vinyes de la nit, vam visitar el pati d'un altre terratinent vingut a menys, com aquells cavistes de 'Nissaga de Poder' però sense poder i sense incest (almenys en aparença, tot i una abraçada molt intensa del propietari amb sa mare). Era un advocat de la família Torelló (fan xampanys bons, s'ha de reconèixer, en un em van plagiar la portada d'un llibre meu) a qui li agrada punxar discos cutres i fer barbacoes. Un admirador del Fary i de Georgie Dann amb fatxaleco. Va presumir de moltes hectàrees de terra, però n'hauria pogut dedicar mitja a fer-se una mica de cobert o de rafal, perquè va fer dinar la penya a la intempèrie, amb fred i pluja i tapats tots amb mantes que em pensava que m'agafarien una pulmonia i es quedarien com a moixonets, erts entre els ceps.
Del tingladet, d'aquesta mena de campament de gitanos arreglat per sortir del pas i explotar la mandanga de l'enoturisme, n'ha dit La Barbequiú, que no fa ni puta gràcia però bueno. El noi Torelló, per no tenir, no té ni cuina. Només dues brases on hi rosteix bocins de carn, escalivades, choripanes, alguna paelleta d'arròs i algun tall de salmó procedent d'a prendre pel cul. Aquí el Meià es va marcar una altra flipada com la reivindicació de la 'truita de Tavascan'. Em pensava que ens trollejava però no. A veure, cal cagar-se en qualsevol tros de salmó sigui salvatge o de piscifactoria que se serveix en un restaurant català, però treure el tema ' truita de Tavascan' em sembla al·lucinant. Demencial. Bombollesc.
Amb tot, el Torellonet torracollons em va caure bé quan va intenatr intoxicar la celíaca amb un romesco a traïció i quan es va posar a ballar La Barbacoa. En un programa normal potser hauria guanyat i tot, per campetxano. En el fons, necessitem Bertins Osbornes nacionals tant com abans volíem bisbes catalans. Vist per sentència, la setmana vinent més. Esperem que a menys flipats i més carallots insultables.