Durant les primeres tres setmanes del 2023, el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties de Nigèria (NCDC) ha notificat un total de 244 casos confirmats de febre de Lassa a 16 estats del país, amb 37 morts i una taxa de letalitat del 15,1%. Aquesta situació implica una tendència ascendent sense precedents en el nombre de casos confirmats notificats en comparació amb anys anteriors. Per això s’ha activat el nivell 2 del Centre Nacional d'Operacions d’Emergència multisectorial per a la febre de Lassa.
La primera pacient va ser una infermera missionera
La febre de Lassa és una febre hemorràgica viral, sovint fatal, causada pel virus de Lassa. La malaltia va ser descrita a la dècada de 1950 i la primera infecció del virus de Lassa en humans va ser documentada el 1969. La pacient era una infermera missionera que es va infectar mentre treballava a una clínica rural a prop de l’aldea de Lassa, al nord de Nigèria.
La infermera va morir poc després de ser transportada a la ciutat de Jos, a més de 600 quilòmetres de distància, per rebre tractament a l’Hospital Bingham que havien establert missioners estatunidencs.
A Jos, dues infermeres més es van infectar i també van morir. Una tercera infermera, Lily (Penny) Pinneo, que havia atès a les anteriors, també va caure malalta, però va sobreviure a la infecció, després de ser transportada al Presbyterian Hospital de Nova York. Això la va convertir en la primera víctima coneguda que va sobreviure a la malaltia.
Les mostres de sang de les infermeres infectades es van analitzar a la Universitat Yale, on es va aïllar per primer cop el virus de Lassa. L’aïllat de Pinneo es va designar com la soca tipus. Dos investigadors de Yale es van infectar amb el virus durant aquests estudis inicials i un d’ells va morir.
Aquestes primeres experiències amb el virus de Lassa van incentivar el desenvolupament de mesures millorades per estudiar patògens emergents, inclosa la construcció de laboratoris d’alta biocontenció, que operen sota regulacions estrictes i supervisió.
El virus Lassa és un virus d’ARN de cadena negativa bisegmentat, monocatenari i embolcallat que pertany a la família Arenaviridae. Els rosegadors, en particular la rata africana de pelatge suau (Mastomys natalensis), es consideren els hostes naturals del virus. Les espècies Mastomys erythroleucus, Hylomyscus pamfi i Mus baoulei (el ratolí pigmeu) també han estat detectats com a reservoris importants.
Els rosegadors eliminen el virus en l’orina i els excrements, i el contacte directe amb aquests materials, en tocar objectes bruts, menjar aliments contaminats o exposar-se a talls oberts o llargs, pot provocar una infecció.
La transmissió del virus de Lassa als humans acostuma a donar-se per ingestió o inhalació de material contaminat. Però també existeix transmissió de persona a persona, que pot ocórrer després de l'exposició a la sang, teixits, secrecions o excrecions d’una persona infectada amb el virus de Lassa.
La rata africana de pelatge suau es reprodueix amb freqüència, genera una gran quantitat de cries i són nombroses a les sabanes i boscos de l’oest, centre i est d’Àfrica. A més, té facilitat per colonitzar les llars humanes i les àrees on s’emmagatzemen els aliments. Tots aquests factors contribueixen a la propagació relativament eficient del virus Lassa de rosegadors infectats a humans. La malaltia és comuna a Serra Lleona, Ghana, Mali, Nigèria, Benín, Togo, Guinea i Libèria. Sobretot en l’estació seca, de novembre a abril.
Algunes mesures preventives senzilles estan basades a promoure una bona «higiene comunitària» per descoratjar l’entrada de rosegadors a les llars. Això inclou l’emmagatzematge de cereals i altres aliments en recipients a prova de rosegadors, l’eliminació de les escombraries lluny de la casa, la neteja de les llars i inclús la criança de gats com a mètode de control.
Difícil d’identificar
Identificar l’inici de la malaltia acostuma a ser difícil perquè els seus símptomes són generalitzats, i la presentació clínica, inespecífica: febre, vòmits, fatiga, dolor abdominal, mal a la gola, dolor toràcic i miàlgia. Després pot progressar cap a complicacions greus com encefalitis, dificultat respiratòria, hemorràgia, problemes neurològics i pèrdua d’audició.
El període d'incubació de la malaltia acostuma a ser d’entre 7 i 19 dies, amb un màxim de 21 dies. La infecció és lleu o asimptomàtica en el 80% dels casos. Generalment, la taxa de letalitat de la febre de Lassa és de l’1-2%. El nombre d’infeccions anuals pel virus de Lassa a l'Àfrica es calcula entre 300 000 i 500 000, amb aproximadament 5 000 morts.
Malauradament, aquests càlculs són crus, perquè la vigilància dels casos de la malaltia no es realitza de manera uniforme. Per tant, la taxa de letalitat podria estar infravalorada. De fet, es coneix que alguns brots del virus han provocat una mortalitat superior al 20%. Aproximadament un terci dels supervivents, pateix una pèrdua auditiva neurosensorial d’aparició sobtada. Als països endèmics, on l'accés als audiòfons és limitat, la pèrdua auditiva provoca una disminució de la qualitat de vida dels afectats i una càrrega social i de salut pública. Es calcula que la pèrdua d’audició suposa una despesa econòmica per a Nigèria de 43 milions de dòlars l’any.
A més, el virus Lassa té una altra afinitat per la placenta i els teixits vasculars per la qual cosa les taxes de mortalitat de les dones, en el tercer trimestre de l’embaràs, són particularment altes. L'avortament espontani és una complicació greu de la infecció i té una mortalitat del 95% en fetus de mares embarassades infectades.
En l’actualitat no existeix una vacuna que protegeixi contra la febre de Lassa, però l’antiviral ribavirina sembla ser un tractament eficaç quan s’administra en les primeres etapes del curs clínic de la malaltia.
Un brot local pot transformar-se en pandèmia
La febre de Lassa continua sent una amenaça per als països endèmics i no endèmics. Les persones que viatgin a àrees que experimenten brots en curs han d’evitar l’exposició a rosegadors, el consum d’aliments i begudes potencialment contaminats per excrements de rosegadors i l’exposició a persones que experimenten símptomes de febre hemorràgica.
Els experts en salut pública han de romandre atents a la possibilitat de casos de febre de Lassa importats i garantir un diagnòstic primerenc per evitar la transmissió secundària. Experiències recents ens han demostrat que un brot local pot transformar-se en una pandèmia global. Per això, és important implementar estratègies orientades cap a l’enfocament One Health (Una Sola Salut), que permetin millorar les accions de vigilància i prevenció i facilitar la investigació entorn del desenvolupament de nous antivirals i vacunes.
Per descomptat, implementar polítiques governamentals que promoguin la reconstrucció de les infraestructures de salut pública i l’enfortiment dels fràgils sistemes de salut africans és crucial per a prevenir i frenar els futurs brots de malalties infeccioses emergents que sorgeixen en el continent africà.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.