Deixem-ho clar abans de començar: sóc misogin. També considero que tinc una inclinació ferma cap a la misàndria. I, posats a confessar, tinc menyspreus molt consolidats envers altres col·lectius marcats per la seva condició de sexe o gènere, com poden ser els garrotxins, els humoristes o els francesos.
De fet, també tinc aversions molt més concretes, com per exemple a Enric Juliana i a Juliana Canet. No em cauen els anells per reconèixer la meva julianofòbia en general. És bo ser honest amb un mateix i ho visc com una de les múltiples tares amb què la Natura m’ha dotat.
Comptat i debatut, no em cau bé ningú. Ara que hi penso, no m’agrada gaire ni la meva família ni m’acaben de fer el pes els meus amics, i això que en teoria aquests últims els he triat jo. Per una aplicació molt bàsica de la Teoria de Conjunts, doncs, sóc un misogin convençut.
Ara bé, la misogínia no és cap delicte. Sé que això és un contratemps jurídic que a moltis us reca i que, si tinguéssiu les facultats legislatives adients, ja estaria penat i hauria dormit més d’una nit al calabós. Per sort, Catalunya no té Codi Penal propi. I si en disposés potser tampoc s’aplicaria, com passa amb el Codi Civil Català, altrament conegut com Les Normes del Pito del Sereno. És allò tan nostre de voler més autogovern i no preocupar-se de fer complir el que ja tens, com succeeix també amb la Llei de Política Lingüística. Ja m’explicareu de què serveixen els fets diferencials efectivament reconeguts si no s’exerceixen.
La situació actual del país, doncs, és que tenim un poder executiu que només serveix per gestionar (malament) la sanitat i l’educació i per donar aparença de legitimitat al sistema d’extracció, paguetes i desfalc administratiu general. També tenim un poder legislatiu de fireta, amb funcions de regulació de la menjadora suara descrita i que, de tant en tant, per passar l’estona, es dedica a la política declarativa. És com un teatret d’aquests que munta l’Àngel Llàcer, vaja, però en lloc d’actors amateurs hi surten professionals amb sous de sis zeros.
No hi ha contrapoder, perquè la Justícia ens la porten des de Madrid. Abans, això ho vivia com una agressió lacerant a la meva catalanitat inqüestionable, però ara ho visc amb alleujament. Gràcies a Espanya, estic tranquil de poder dir que sóc misogin sense témer represàlies. Perquè la justícia espanyola és lenta però funciona. Només has d’anar amb compte de no expressar alguns desitjos íntims com voler veure tota la família reial vexada, violada i decapitada. Però bé, ningú no és perfecte i la democràcia espanyola també té alguna aresta per polir.
Ahir al Parlament de Catalunya hi va haver funció. Un vodevil on es pretenia ‘indultar’ les bruixes, revisar els processos per bruixeria i reparar mals de fa quatre-cents anys. No entraré massa a desqualificar la representació, que ja és prou absurda i es ridiculitza a si mateixa; ja fa prou pena veure la quantitat de gats despentinats que corren per la Ciutadella.
També passaré de puntetes per l’estranya maniobra corporativa que fa que els xamans de la tribu necessitessin que la nit abans TV3 emetessin un Sense Ficció dedicat al tema. És això que ara en diuen transmèdia i una demostració palpable que el Parlament català no és una cambra legislativa sinó un altre canal de la Corpo, que alhora és només la maquinària de propaganda del règim. Però hem arribat a tal nivell de putrefacció ètica que a ningú li grinyola l’absència absoluta de separació de poders. Poders per dir-ne d’alguna manera, esclar.
No. El que em va cridar més l’atenció és que la moció pretengués traçar una línia de continuïtat històrica entre les caceres de bruixes de l’edat mitjana i els feminicidis actuals. Em va semblar d’una frivolitat espaterrant. Ja no perquè s’intenti vincular el meu dret inalienable a la misogínia —i a sentir aversions en general— amb un dels episodis més foscos del nostre passat, sinó perquè comparar un sistema de terror institucionalitzat que permetia cremar dones —i alguns homes, també— de manera completament legal amb el que passa avui dia és agafar la memòria de les bruixes a qui pretens desagreujar i pixar-s’hi al damunt.
Per sort, el que pensin i votin els nostres diputats autonòmics no té cap valor, més enllà de fer-nos passar estones entretingudes observant com n’arriben a ser de totalitaris. Com a mínim, el text —un reportatge de la revista Sàpiens, que són els guionistes del règim— que va sortir aprovat del Parlament reconeixia que la cacera de bruixes es va acabar a Catalunya perquè la Inquisició espanyola —que no hi creia gaire i estava per altres negociats més sucosos— ho va abolir. Quines coses, llavors les bruixes i ara els misògins protegits per Espanya contra les temptacions de depuració de la tribu. És ben bé que hi ha pulsions polítiques que són perennes.