Caixabank, grup financer líder a Espanya, ofereix recomanacions als seus clients per informar-los sobre els riscos de comprar barat. I és que, segons l'entitat, el que és barat acaba sortint car.
Per desenvolupar aquesta opinió, Caixabank fa referència a la teoria de les botes de Vimes. Aquesta teoria és una idea presentada per l'autor britànic Terry Pratchett en la seva sèrie de novel·les de fantasia Mundodisco, específicament al llibre "Hombres de armas".
La teoria s'atribueix a Sam Vimes, un personatge recurrent a la sèrie i comandant de la Guàrdia de la Ciutat d'Ankh-Morpork. La teoria de les botes de Vimes aborda la qüestió de la pobresa i la desigualtat social des d'una perspectiva peculiar.
Segons Vimes, hi ha una gran diferència entre les botes barates i desgastades que fan servir els pobres i les botes cares i ben cuidades dels rics.
A què es refereix exactament aquesta teoria?
La idea central és que, a llarg termini, les botes barates acaben sent més costoses per la seva qualitat inferior i per la necessitat de reemplaçar-les amb més freqüència, mentre que les botes cares, tot i que inicialment més costoses, duren molt més temps i resulten més econòmiques a llarg termini.
La teoria de les botes de Vimes s'utilitza com una metàfora per analitzar la pobresa i com les persones amb menys recursos econòmics sovint es veuen atrapades en un cicle de despeses constants i precarietat, ja que no es poden permetre comprar productes de qualitat duradora.
El fet que moltes famílies no puguin accedir a productes amb preus alts fa que es vegin atrapades en nivells de consum molt elevats per als ingressos. Aquesta situació deixa en evidència un problema estructural, que deixa els pobres en una situació complexa i difícil de sortir.
A més, la teoria també suggereix que els rics es poden beneficiar de la situació dels pobres en proporcionar productes barats i de baixa qualitat que perpetuen la seva dependència econòmica.
En definitiva, la teoria de les botes de Vimes destaca la relació entre la qualitat dels béns i la desigualtat econòmica, argumentant que la pobresa pot ser un cercle viciós en què els menys afortunats es veuen obligats a gastar més a llarg termini a causa de la manca d'accés a productes duradors i de qualitat.
Els que menys tenen són els que gasten més
Tot i que es tracta d'un llibre fictici, aquesta teoria pot ser aplicada, sens dubte, a la realitat de la societat, per exemple, en conceptes de climatització o de mobilitat.
Un calefactor elèctric sol ser més econòmic que un sistema de bomba de calor, i per això les famílies amb menys recursos es decanten per aquesta opció. No obstant això, aquesta primera elecció pot consumir fins a quatre vegades més d'energia si es vol obtenir un mateix nivell de confort.
En matèria de mobilitat, el desplaçament diari suposa un alt cost, sobretot per a moltes persones que viuen lluny de la feina. De fet, s'ha observat que són els treballadors amb més nivell adquisitiu els que tenen més facilitat per accedir al teletreball.
Per aquest motiu, es dona una estranya paradoxa: el que té menys diners és el que té menys probabilitat per fer teletreball en condicions normals. Com es pot observar, el que té més diners és el que més aconsegueix estalviar; i viceversa. Per això, Caixabank ha volgut alertar els seus clients sobre aquesta teoria que representa, en part, la realitat.