El vicepresident del Govern, Jordi Puigneró.

Calla en català

Davant dels atacs constants a la llengua i la política de desmotivació nacional, no s'està propagant el missatge adequat. No és hora de parlar més català que mai sinó de callar una estona i veure-les venir

Com si fos un blues tradicional, cada dia quan m’aixeco —procuro que no sigui mai abans de les nou— pregunto als quatre vents, encara en un estat somnolent de vigília: «Alexa, cuando hablarás en catalán?». Usualment, una veu molt educada ressona entre les parets de casa i diu «Lo siento, aún no hablo catalán». En alguna ocasió, la dolça veu ibèrica em troleja una mica i em tradueix la pregunta: «Cuando hablarás, en catalán es ¿Quan parlaràs?». 

 

Aquests dies que comencen amb la intel·ligència artificial pixant-se’m a la cara sé que seran jornades profitoses i ja salto de llit amb un cert entusiasme —moderat— i em dedico a les meves ablucions matinals amb un altre ànim. Fet i fotut, amb aquesta contribució diària considero que ja compleixo amb la dosi pertinent de patriotisme i en quedo alliberat fins a l’endemà. Dissortadament, no tothom actua igual. Paraules i posturetes sí, n’hi ha moltes i variades en favor del català, però els fets que s’estan desencadenant els últims mesos assenyalen directament al fons del pou.

 

No es pot negar que la cosa està xunga i la salut de la llengua té problemes greus, però jo he vingut avui no a discutir aquest extrem indiscutible sinó a fer-vos avinents els meus conflictes interns sobre l’actitud que requereix aquesta hora foscant de la nació. Fins fa poc, no entenia gaire i inclús m’enervaven els posicionaments contra el que se n’ha dit ‘catastrofisme lingüístic’. Diria que les demostracions de puresa ètnica, la histèria, l’histrionisme, l’actitud supervigilant sobre els ‘atacs’ a la llengua, les acusacions de traidorisme o la ultracorrecció de faltes d’ortografia a les xarxes em reconfortaven. Com si fos el reflex d’una resistència encomiable, el baluard de defensa vociferant contra la invasió.

 

Al cap i a la fi, què se’n treu d’amagar la realitat, per molt catastròfica que sigui, no? Doncs he decidit que pot ser útil. Com els cucs de bola quan es veuen amenaçats i es repleguen sobre si mateixos per autofel·lar-se —els de pronom mascle, en aquest cas— ara és el moment de callar i llepar-se els membres ferits. ‘Calla en català’ podria ser el nou lema d’aquesta època convulsa. Per dos motius principals. Primer: perquè ja estem immunitzats contra el catastrofisme i no serveix absolutament per res. Ni per informar —tothom amb una mica d’enteniment ja s’ha adonat de què està passant— ni tan sols per conscienciar. N’estem tan empatxats de consciència cívica que sembla que estiguem a punt de vomitar les farinetes primigènies o qualsevol de les potingues envasades que mengeu.

 

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

 

El segon motiu és que si aixeques la veu en defensa del català el més probable és que algú t’hostii encara més fort o, pitjor encara, que facis el ridícul. El cas més paradigmàtic d’això últim és la polèmica de fa unes setmanes en què la motivada societat catalana defensora de la llengua —els quatre gats virtuals de sempre— van empunyar les falçs i van demanar que es decapités o si més no cancel·lés a Nicholas Cage perquè en una pel·li de merda que està a punt d’estrenar se censurava l’existència de Catalunya als diàlegs i se substituïa per Mèxic en la versió espanyola. Després d’unes hores de merder digital delirant, els productors van haver de sortir a desmentir-ho i dir que tranquis i que ens prenguéssim la pastilleta, que a la cinta definitiva no se censurava res. Aquesta gent americana devien flipar i no ens van estalviar un altre episodi del ‘món ens mira’, però per enfotre’s de nosaltres.

 

Però què voleu, si inclús el conseller Puigneró se’n va a Nova York a fer el mec i a aplaudir com un subnormal un anunci a Times Square pagat per ell mateix —o sigui nosaltres? Com no hem de caure en la paranoia i el descobriment de censors i botiflers en cada cantonada del país? Estan creant el clima perfecte per convertir tot activisme en desmobilització, ridícul i finalment deserció. I compte, que això no vol dir que no existeixin agents clarament hostils al català, com veiem en les grans plataformes com Netflix, Amazon o HBO. Ni que projectes voluntariosos com Aina no puguin donar, molt a la llarga, algun resultat positiu. Només constato que viure emprenyat contra la conxorxa universal per a la neteja ètnica dels catalans és molt agradable i descarrega de molta responsabilitat, però diria que el sentiment majoritari del món contra la nostra causa és la indiferència.

 

L’última d’avui, un cop consolidat per llei el model lingüístic judicial a l'ensenyament, és el senyal definitiu. Els estudiants de batxillerat hauran d’omplir un formulari anònim i ‘votar’ si s’estimen més fer la Selectivitat en català o en castellà. De manera nocturna i callada. Si fos jo faria que tota la classe triés l’aranès, però tampoc podem demanar al nostre jovent demostracions de troleig i anarquia per arreglar el que ens hem carregat nosaltres. Aquest és el nostre esdevenidor: la llengua estatutàriament pròpia —quina gran presa de pèl— només té futur en la clandestinitat i només ens queda encreuar els dits i esperar que una erupció d’orgull intestí la faci rebrotar. Ho podem acceptar o no, però aquest és el puto momentum.

 

Fa dies que us dic que els signes dels temps —o zeitgeist, que diria un columnista il·lustrat com posem per cas Joan Burdeus— és pensar-nos que ens hem de morir com a nació, sigui veritat o no. I ens ho creiem tant que ja ens estem, col·lectivament, tarant. La tara està de moda. No sé què passarà, però estic bastant convençut d’una cosa bastant senzilla: la llengua catalana sobreviurà si els catalans sobreviuen, en el sentit més material. Només poder-se aixecar cada matí, esmorzar i parlar una estona amb l’Alexa en català ja és tot un acte d’afirmació, encara que et contesti en urdú. La resta del dia, muts i a la gàbia, que ja vindran temps millors. Espero haver-vos tranquil·litzat.