La configuració del nou equip de govern a la Diputació de Tarragona ha estat el principal maldecap dels polítics tarragonins un cop constituïts els ajuntaments el passat 15 de juny. Finalment ahir es tancava un nou episodi en la política tarragonina d'aquells que hom pot qualificar d''històrics' amb l'arribada de la reusenca Noemí Llauradó a la presidència de la Diputació tarragonina. Primera dona en ostentar el càrrec institucional més important de la província i primer cop que Esquerra Republicana de Catalunya forma part del govern de l'ens, amb una còmoda majoria d'11 diputats enfront dels 8 de JuntsXCat - soci de govern dels republicans -, dels 7 del PSC i d'un únic diputat de ciutadans.
Arribar a aquest punt no ha estat fàcil. Històricament la Diputació de Tarragona sempre ha estat un oasi de relativa pau i estabilitat política que ha aguantat sòlidament i des d'una distància serena l'estira-i-arronsa del debat polític, de l'estridència i la picabaralla municipal o autonòmica, que en aquests últims anys ha estat intensa i marcada clarament pel procés català. La Diputació sempre ha sigut una administració que ha funcionat de forma notable: poc sorollosa, efectiva, tècnica i força precisa.
Una administració històricament ben valorada i que durant els anys de mandat de Josep Poblet ha aconseguit fites importants i amb accent clarament tarragoní com engegar una Regió del Coneixement Catalunya-Sud, recolzar econòmicament i logísticament els pobles i ciutats tarragonins i projectes locals i regionals de tota mena i naturalesa, situar-se entre les administracions més transparents d'Espanya, ubicar Tarragona turísticament al món o aplicar un pla de sanejament que permetrà reduir el deute a zero durant el pròxim mandat.
És per això que costa entendre dos fets que s'han produït aquests darrers dies i que deixen un regust agredolç al final de l'etapa que ahir es va tancar: per una banda la sensació que la Diputació de Tarragona ha estat moneda de canvi amb la qual els partits han mercadejat fins a l'últim segon als despatxos d'un taulell nacional complex i amb complicats equilibris de forces que poc han tingut a veure amb l'interès públic local. I la segona, les operacions d'alguns partits que han intentat boicotejar fins hores abans del ple d'investidura de Llauradó, un acord de governabilitat clarament avalat pels resultats electorals i per una sòlida i incontestable majoria que les urnes han atorgat en la representació dels republicans a l'ens provincial.
Sortosament, el que ha passat aquestes últimes setmanes s'acabarà oblidant en poc temps i el que romandrà en la memòria col·lectiva i els llibres d'història és un més que notable llegat polític i de gestió per part de Poblet al capdavant de la Diputació de Tarragona.
I amb la nova etapa que ara s'enceta, Noemí Llauradó i el seu equip de govern tenen una enorme empresa per davant. Difícil però fàcil a la vegada. Difícil perquè té el llistó ben alt i perquè en aquests moments cal un sobreesforç comú de tots els grups polítics per deixar de banda el partidisme en favor del consens i de l'altura de mires per aplicar polítiques de gestió ambicioses, i al servei de tota la regió, independentment de colors polítics i ideologies. Però fàcil perquè si alguna cosa caracteritza la diputació, és l'alta qualitat dels seus equips tècnics i el seu funcionament àgil i professional. Recolzar-se en diputats experimentats i que coneixen bé la casa com Quim Nin, Carles Pellicer, Pau Ricomà o fins i tot Pep Fèlix Ballesteros o Josep Masdéu, li pot ser de molta ajuda a Noemí Llauradó per començar a caminar amb solidesa i assolir aquests objectius.
Directrius polítiques clares i deixar que el cos tècnic les executi professionalment sembla la millor fórmula perquè la Diputació segueixi esdevenint una de les administracions de referència de la Regió.