“Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó”. Això és el que cridaven els manifestants independentistes davant la seu nacional d’ERC. Són els mateixos manifestants que abans anaven a les seus del PSC a insultar-nos i cridar-nos “carcellers”.
Desgraciadament es veia venir. Durant massa temps el nacionalisme independentista ha agitat un discurs d’odi entre catalans que ara se’ls està girant en contra. Sí, sí, d’odi. Quan l’estratègia insensata de la tardor de 2017 va acabar amb la declaració d’independència fake i el desastre subsegüent els guionistes del procés podien haver fet un exercici de rectificació dels seus errors (bàsicament, dir que inventar-se que tenien un pla secret que durava divuit mesos d’on, com per art de màgia, sortirien reconeixements internacionals i estructures d’Estat va ser una frivolitat suïcida sense precedents a la nostra història). Hagués estat el més honest i el més raonable.
Doncs van fer tot el contrari... Que tot ha acabat de la pitjor manera? La culpa és dels traïdors, dels botiflers, d’Espanya, de la Unió Europea, del món mundial i de la via làctia. De tothom menys dels ideòlegs independentistes que no s’equivoquen mai. Error? En absolut, “ho tornarem a fer!”. Tornaran a fer l'estratègia kamikaze que ha portat la seva causa a la catàstrofe i ha deixat els seus incondicionals en un estat permanent de frustració i derrota? Fixeu-vos si és trist tot plegat.
Però per completar el relat calia un enemic, algú a qui responsabilitzar de tots els errors que van cometre ells solets però a qui s’havia estigmatitzat per canalitzar tota la fúria que provocava la brutal dissociació entre el que van prometre i el final abrupte i desastrós del procés a la tardor de 2017. I aquest és el paper que ens han volgut atribuir als socialistes catalans.
Durant quatre anys ens han dit de tot: carcellers, repressors, traïdors, mals catalans (després directament: enemics de Catalunya), etc, etc. S’han fet concentracions on es demanava directament “fer fora al PSC” dels pobles i ciutats del país, se’ns ha titllat de “colons” –o sigui, ni tan sols mals catalans sinó “colons” implantats al país per no-se-qui-, mentre els mateixos partits independentistes (ERC, Junts, CUP et altri ) en un document particularment vergonyant han signat per escrit que res de pactar o de parlar amb els socialistes catalans. I tot això en nom de la “democràcia”, naturalment!
Paradoxes de la vida: es fa un “cordó sanitari” contra el partit català que ha guanyat les eleccions a Catalunya amb 50.000 vots més que ERC. Es fa un “cordó sanitari” contra la meitat de Catalunya. Una meitat, contra l’altra meitat. El camí segur de la derrota de tots...
Dirigents d’ERC i de Junts han arribat a entrar en els nostres sentiments per acusar-nos de què “els socialistes s’alegren que els nostres companys siguin a la presó”. Us recomano una excel·lent entrevista que la periodista Gemma Nierga fa al portaveu nacional d’ERC, Sergi Sabrià. Quan aquest comença la seva lletania sobre suposades alegries penitenciàries del PSC la periodista li demana que concreti alguna prova que demostri aquesta afirmació. El dirigent d’ERC es calla de cop. Després d’uns moments afirma sense gaire convicció “la decisió d’Iceta de no anar a veure als nostres líders és una mostra...”, “que no els vagi a veure vol dir que se n’alegra?”, respon la periodista. El pobre Sabrià ja no sap què contestar. Acaba balbucejant “bé, alegrar-se pot ser que no se n’alegrin” per, a continuació, seguir amb la matraca de la maldat intrínseca dels socialistes catalans.
Doncs bé, tot és mentida. Dimitiré de la meva condició de persona el dia que m’alegri que entri algú a la presó, qui sigui, però al mateix temps afirmo que enganyar al poble de Catalunya amb faules de plans secrets de suposades jugades de mestre és un error colossal que no compartim en absolut. En el mateix sentit, els i les socialistes defensem un país socialment cohesionat, unit entorn d’uns objectius d’excel·lència social, i no dividit en dues meitats irreconciliables que es llancin les banderes pel cap. Som i serem un sol poble cohesionat, o serem un poble dividit i derrotat.
Sempre m’ha impressionat la intel·ligència política del president Macià el 1931 quan va negociar i acordar la constitució d’un Govern autònom amb els representants del Govern espanyol (d’entre els quals tres catalans, per cert). Els crits de “traïdor” i “botifler” inflamaven la plaça de Sant Jaume i arribaven al despatx presidencial. Aleshores Macià va dir “la història no ens jutjarà pels insults que rebem ara sinó pel bé que podem fer pensant en el nostre poble, en TOT (les majúscules són meves) el nostre poble, no només en els que criden.
Els que ara parlen molt de Macià i de Companys però potser no els han llegit gaire —o gens— han fet tot el contrari. Per tant, ara els insults i les acusacions que justificaven o contextualitzaven quan els insultats érem uns altres ara s’orienten contra ells. I aquells que ens acusaven a nosaltres de “carcellers” ara criden “que es podreixin a la presó” els dirigents que han atiat tot aquest relat fictici que ja mostra senyals d’esgotament. I és que l’odi i el fanatisme quan s’agiten després ja no es poden controlar. És l’odi que alguns dels que avui s’esquincen les vestidures consideraven “la justa reacció del poble” quan aquesta intolerància anava dirigida contra el PSC.
Nacho Garcia Latorre, és primer secretari de la JSC de les comarques tarragonines