Dimecres passat a Reus es van tornar a citar el seny i la rauxa de la política catalana. A la mateixa hora, a escassos 800 metres de distància, Gonzalo Boye i Carles Campuzano van presentar sengles llibres sobre la ressaca del Procés que tenen com a nexe d'unió versar sobre la implosió de l'espai de la postconvergència. Personalment, encara no tinc gaire clar qui dels dos encarna el seny i qui la rauxa, i potser hauran de passar encara uns quants anys per discernir-ho amb claredat.
El que sí que era clar és que el meu do de la ubiqüitat és poderós però té límits quàntics i només vaig poder assistir a un dels dos actes. Si l'èxit anés a pes, no es pot amagar que Boye, amb el seu Ahí lo dejo i amb les seves estratègies per evitar-li la presó a Carles Puigdemont, va obtenir una victòria rotunda en un Centre de Lectura que va veure la seva sala d'actes desbordada per més de 500 persones deleroses de jugades mestres. Campuzano, amb el seu Reimaginem la independència va congregar molta menys gent a Cal Massó però molt més partidària de l'ordre, com Ernest Benach i Marc Arza, encarregats de presentar les idees de l'excongressista convergent, tots tres alineats amb l'esmena al procés independentista tal com s'ha portat des de les direccions dels partits.
Carles Campuzano ha estat 23 anys —una xifra amb ressonàncies per als nostàlgics de CiU— diputat al Congrés, durant set legislatures, i ha representat fidelment l'esperit més pactista del catalanisme clàssic. Fins ara. En les últimes eleccions generals Carles Puigdemont i el president del PDeCAT David Bonvehí el van deixar fora de les llistes, amb el pretext de tots els anys que feia que hi era i amb el rerefons del conat de rebel·lió que Marta Pascal i ell mateix van protagonitzar al voltant de l'aprovació fallida dels pressupostos de Pedro Sánchez. Campuzano ho va acatar amb certa esportivitat i sense estripar gaire, però no amaga el seu desencís amb la direcció actual del partit i amb la seva retirada forçada de la política activa.
En el seu llibre, reimaginar la independència vol dir més aviat renunciar-hi, però amb unes paraules assumibles pel gruix del moviment. Campuzano té molt d'interès en remarcar el seu independentisme congènit, originat el 1982 quan va entrar a la JNC i demostrat en la seva acció executiva a la Generalitat i en la seva acció legislativa com a parlamentari de llarga experiència. Així com la fidelitat al PDeCAT i el fet que no hagi abandonat la formació. Per això mateix es veu legitimat per assenyalar tots els defectes, de fons i de forma, del procés polític viscut els últims deu anys a Catalunya. Aquest cicle el dona per tancat. No ha sortit bé però no s'està de treure'n conclusions positives. La lectura nacionalista de les correlacions de forces ha estat deficient però afirma que el clima de crispació remetrà a poc a poc.
La seva posició pactista i reformista és clara, i admet que li ha costat l'escó al Congrés. Però el diàleg, afirma, tard o d'hora arribarà, perquè Espanya no es pot governar contra —o prescindint— de Catalunya. El preu a pagar, ho té clar, serà renunciar a la unilateralitat, tot i que en reconeix la utilitat com a mesura de pressió. Posa com a exemple el debat que va viure en la segona legislatura de José M. Aznar sobre la supressió del servei militar obligatori: si bé reconeix que el paper dels insubmisos va ser clau, el que va aconseguir l'eliminació de la mili va ser la transacció política, on ell va ser protagonista directe.
El model dels pròxims anys, a mitjà termini, se'n dedueix, serà proper al del PNB: independentistes consolidats en el poder però condicionant la independència a les concessions que es puguin arrencar de Madrid. Que és de fet, el model tradicional de l'autonomisme.
Sigui com sigui, la idea que més remarca Campuzano és la del valor de les interdependències per sobre de la independència, un concepte que, segons ell, el nou mil·lenni ha buidat del contingut que tenia en els segles posteriors. Abans d'anar-se'n, l'exdiputat té la deferència de contestar-me unes preguntes:
—Has explicat molt clarament les teves idees però poc la teva situació personal actual al PDeCAT. Com et vas prendre que et deixessin al marge? Entenc que la decisió no va tenir res de consensuada i que t'hauria agradat continuar.
A veure, he tingut el privilegi i l'honor durant un període molt llarg de ser diputat i, per tant, quan ho deixes de ser no pots estar enfadat. Al contrari, només pots estar agraït per la confiança que han tingut en tu. Una altra cosa és que les raons per les quals no continuo tenen a veure bàsicament en una discrepància bastant fonda sobre l'estratègia a Madrid en concret i sobre l'estratègia del partit en general. Algunes de les decisions que s'han pres per part de Junts x Catalunya no les comparteixo. Penso per exemple en haver provocat unes eleccions a l'abril amb la decisió de votar contra els pressupostos. Em va semblar poc intel·ligent i el resultat electoral em va donar la raó. Avui, el Partit Demòcrata, Junts x Catalunya i ERC són menys decisius en la política espanyola que fa uns mesos. No hi hem guanyat, hi hem perdut.
—Et sents reforçat per tant en la posició que et va suposar quedar fora de les llistes.
El cicle electoral, que ha estat dolent per a Junts x Catalunya, obliga a Junts x Catalunya a fer una reflexió molt a fons de la seva estratègia. Per entendre quins han sigut els errors que ens han portat a tenir els pitjors resultats en unes eleccions espanyoles des de 1977 i uns resultats molt dolents en les eleccions municipals, especialment a la ciutat de Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Ha de ser una reflexió honesta: les coses han anat malament i s'ha de poder analitzar per què i qui n'assumeix la responsabilitat.
—Sobre l'estratègia de posar els presos i exiliats al capdavant de les llistes. Hi estaves d'acord? Ho hauries fet? Va ser un punt de fricció en la ruptura?
No ho vaig qüestionar, però és evident que ens ho haguéssim hagut de pensar dues vegades abans d'haver posat els presos i les seves famílies en aquesta tessitura. Crec que té la virtut de posar en evidència els límits democràtics que té l'Estat però per altra banda, també, fa difícil fer la política que toca fer a Catalunya.
—Hem vist que la Crida ha estat un experiment avortat, hem vist la foto de Mas i Puigdemont a Waterloo. Estem 'convergint' un altre cop? S'acosta una reunificació del partit on tu (i el que representes) puguis tornar a entrar?
Jo crec que el que hem de fer ara demana una discussió molt a fons que no ha de ser només una discussió entre Mas i Puigdemont. Això ha de ser una discussió amb molta gent i una discussió políticament molt honesta.
—Creus que estem en aquest camí?
Ho veurem en les setmanes vinents. Si es pretén fer un congrés de manera precipitada aquest mes de juliol serà molt mal senyal. S'ha de pair més. S'ha de tenir una discussió bastant més seriosa i bastant més a fons dels problemes que tenim com a partit, que són molts.
—Has parlat molt clarament del moviment del catalanisme l'octubre del 2017. Has dit que les coses no estaven preparades, que no estàvem preparats per fer aquest clic de desconnexió, comparant-ho per exemple en la unilateralitat que es va fer servir per engegar TV3 al seu moment. Tot això que no vam fer bé, ho vam fer malament per ineficàcia, per ineptitud o per mala fe?
Mala fe segur que no n'hi va haver. Es va fer malament. Jo crec que el que va pesar massa, i aquesta és una de les febleses que té el moviment sobiranista, és la competència entre ERC, la CUP i el Partit Demòcrata o Junts x Catalunya. Crec que hi ha un excessiu tacticisme dels partits i alhora, de vegades, els falta el coratge d'explicar als ciutadans que les coses són de manera diferent de com els ciutadans es pensen. La gent ha de ser idealista, i ha de tenir les màximes aspiracions, però els dirigents polítics han de ser realistes. Si no ho són poden conduir el país a situacions extremadament difícils.
—Què tens al teu futur immediat?
Com que no sóc ric ni funcionari, estic acabant de tancar sortides professionals, bastant interessants, al sector privat.