La cerimònia de comiat a Joaquim —Quimet— Sorio ha estat multitudinària. Família i amics han rebut el suport d'una àmplia representació de persones que, en algun moment o altre, per algun motiu o altre, s'hi havien creuat, fos en l'àmbit laboral o d'oci. Tècnics municipals, exregidors, actors i un llarg etcètera d'integrants, sobretot, del sector cultural de la ciutat han volgut retre-li un homenatge fent costat als seus familiars i amics més pròxims.
[predef]reus-144[/predef]
Des que aquest dimecres es va conèixer la notícia, les mostres públiques de dol s'han anat repetint des de diferents entitats, associacions, sectors socials i persones a títol individual, com des de l'àmbit institucional i també del teatral, dos dels que més han marcat la seva projecció pública. Aquest divendres, a les dotze del migdia, Reus li ha dit adéu en forma d'homenatge.
La sala del tanatori on s'ha dut a terme la cerimònia civil ha quedat petita, i no han sigut poques les persones que no hi han pogut entrar. Amb parlaments molt emotius, la seva esposa i amigues i amics l'han recordat fent incís, de manera molt especial, al seu sentit de l'humor, a l'alegria que transmetia i al caràcter afable que el caracteritzava. S'ha volgut agrair a tots els que el van acompanyar en les seves dues passions: les motos i el teatre.
Especialment des de la jubilació, i per fer-la planera, s'hi havia bolcat de manera significativa. L'àmbit teatral li ha volgut retre homenatge lluint, en algun moment, nassos vermells de pallasso. Tres dels que havien sigut companys seus sobre l'escenari han posat un dels tocs alegres de la cerimònia, «és el que ell hauria volgut», han explicat. Han recordat i fet cantar a la sala la cançó que taral·larejaven per escalfar la veu abans de representar En alta mar amb la companyia Projecte Longànime.
Entre aplaudiments i evidents mostres d'emoció a la sala, un duet de guitarres ha acompanyat l'acte que, també en honor a ell, ha acabat «de l'única manera que podia acabar», a ritme de rumba: El muerto vivo, de Peret. Amb un tímid picar de mans i amb algun intent de cantar la tornada, la ciutat ha acomiadat Joaquim Sorio amb una barreja de dol, emoció i nostàlgia pels records alegres viscuts mentre sonaven les notes de «no estaba muerto, estaba de parranda».