Les darreres dècades s’han posat en marxa moltes cistelles de proximitat. Famílies pageses ofereixen directament a gent de pobles i ciutats, o bé a través de cooperatives, els seus productes de temporada, generalment ecològics. D’aquesta manera s’estableix un intercanvi just econòmicament amb el petit productor, que estalvia els intermediaris, i alhora garanteix la traçabilitat de principi a final perquè productor i consumidor es coneixen. I es coneixen sovint cara a cara i s’han pogut visitar les instal·lacions.
Una cosa similar, però a distàncies de milers de quilòmetres, és l’anomenat comerç just a través d’ONG que operen en països del sud. D’aquesta manera, pagesos empobrits tenen accés a una compensació econòmica equitativa per la feina feta deixant de banda intermediaris i, com no, les grans transnacionals que decideixen unilateralment el preu de les matèries primes que després comercialitzen al nord.
I això què treu a cap amb el tema de l’energia? Doncs molt senzill, es tracta d’aplicar els mateixos principis en un nou model energètic que sigui 100% renovable, 100% democràtic i, preferentment, de KM0. O sigui, fer com les cistelles ecològiques en versió cistelles energètiques, directe del productor al consumidor. Podem comprar xocolata de comerç just i no podem tenir energia de comerç just que tingui en compte les comunitats locals?
O sigui, fer-ho d’igual a igual, entre la ciutat (gran consumidor) i el camp (gran productor). Fent-ho de baix a dalt, empoderant la ciutadania i els municipis, promoure el reequilibri territorial i generar riquesa als llocs on es produeix l’energia. I, de pas, accelerant la transició energètica, ja que els municipis petits passaran de ser espectadors ( la sensació de ens venen empreses de fora que s’instal·len sense consultar-nos res) a ser protagonistes o coprotagonistes amb els promotors renovables i altres institucions, tot codecidint les ubicacions o les potències.
Tenim dues emergències actualment. Una planetària anomenada emergència climàtica i una nacional i territorial anomenada despoblament/envelliment de la Catalunya buidada. I una manera d’afrontar les dues és buscar l’acord entre iguals, entre consumidors i productors. Hem d’abandonar el model energètic actual basat en un model centralitzat amb mentalitat extractivista a un model distribuït on tothom és important I tothom passa a ser productor i consumidor. I, alhora, per ajudar a revertir la pèrdua de dinamització de certes zones, convé incorporar-hi el concepte d’“el territori aporta, el territori rep”. Per tant, tot canviant el model energètic i, alhora, generant noves oportunitats al territori i, especialment, fent una petita revolució democràtica en la qual tothom és rellevant.
Us imagineu on realment Barcelona exercís de capital real de Catalunya amb una actitud de lideratge proactiu en tots els àmbits, inclòs l’energètic? Una ciutat i la seva àrea metropolitana que no considerés la resta del país (el mal anomenat rerepaís) amb una visió extractivista d’on venen la resta de serveis com l’aigua i l’electricitat per a proveir-los?
Doncs plantegem exactament això, un nou paradigma inèdit al món d’equilibri camp-ciutat o ciutat-camp. Un esquema igualitari en què, per exemple, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) pactés amb l’Associació de Micropobles de Catalunya com proveir-se d’energia renovable instal·lada en aquests municipis de manera pactada. Així tothom seria protagonista, s’acceleraria la transició energètica, els pobles es podrien reactivar i es podrien eliminar el gruix de malentesos que hi ha arreu del país pels parcs solars o eòlics.
Barcelona ha creat la seva energètica pròpia i diverses zones han començat a promoure agències comarcals de l’energia. Està tot a les beceroles, però pot ser una via pactada pel mig entre les dues emergències, ja que les zones urbanes necessiten amb la tecnologia actual proveir-se d’energia renovable de fora peti qui peti. I el que pot semblar una amenaça per aquests pobles, pot esdevenir l’oportunitat per revertir dècades de sagnia demogràfica cap a les ciutats.
A l’Edat Mitjana i Moderna, alguns municipis catalans que volien fugir de la potestat feudal de nobles i eclesiàstics passaven a ser “carrers de Barcelona”, tot adoptant les seves ordinacions. El segle XXI podem crear uns carrers que comuniquin en ambdós sentits de la marxa les zones urbanes i rurals. Almenys, energèticament i democràticament parlant.