Mentre el món es dessagna per la pesta negra del tercer mil·lenni, la ciutat de Reus es manté impassible i incontaminada, aliena als maldecaps contagiosos que assolen la Terra. Amb altes dosis de serenitat i unes gotes de frivolitat ben entesa, la societat civil reusenca omplia ahir al vespre dos actes importants. Al Círcol, la plana major de la gent d'ordre wannabe intentava embridar el caos arremolinant-se al voltant d'un cada cop més pujolesc Artur Mas, que va obrir el pot de les essències reusenquistes i va recordar a la concurrència entusiasta que encara és a temps de tornar a prendre el timó de la nau en sotsobra.
A pocs metres, un altre sector de la societat civil diguem-ne cultural s'agombolava en una calorosa sala d'actes de la Fundació Privada Reddis, un escenari menys habitual dels aquelarres ganxets —en terminologia de Josep Murgades— però que la presidenta de l'entitat Carme Buixeda, segons va expressar, té la intenció d'obrir més sovint a manifestacions d'aquesta mena. Bona notícia, sempre fa goig que les institucions locals es preocupin i banquin fets culturals. Buixeda també va destapar l'existència d'unes calçotades on Murgades se les heu amb un altre homenot local, Joaquim Mallafrè, que pel bé de la cultura reusenca mereixerien d'una presència adient a Youtube.
En aquest cas, però, no hi va haver pugna dialèctica entre patums reusenques sinó una conferència organitzada per Gosar Poder, l'associació nascuda per reivindicar la figura de Gabriel Ferrater, fill il·lustre de la ciutat de qui d'aquí dos anys celebrarem el centenari. De fet, veient el panorama i l'absència de projectes municipals, l'Any Ferrater 2022 serà el principal esdeveniment de la ciutat. Per començar a escalfar motors, Gosar Poder i la Fundació Privada Reddis —entitat lligada al mutualisme local— van convidar el catedràtic reusenc Josep Murgades perquè glossés la figura del poeta.
La sala es va omplir de gom a gom i van haver de dur cadires dels despatxos adjacents. Moltes cares noves d'entre els habituals en aquesta mena d'aquelarres per escoltar la llengua esmolada i didàctica del professor, especialitzat en literatura catalana del segle XX. La xerrada va tenir dues parts: una de més acadèmica on es va contraposar el context literari que li va tocar a Ferrater, el del Realisme Històric —o que com va explicar, la manera eufemística de dir literatura política d'esquerres— que dominava el moment. En una classe improvisada sobre la percepció, Murgades va repartir fotocòpies i va comparar textos polítics de Pedrolo, Serrahima o Raimon amb la poètica del reusenc, i va demostrar com d'allunyat estava d'aquells postulats. Com a exemple, el poema La vida furtiva, amb una lectura psicologista del que en l'època es va voler llegir en les coordenades de la repressió franquista. De fet, segons Murgades, el poema del reusenc no era sinó sobre la impossibilitat de fugir de nosaltres mateixos, els nostres records i la nostra experiència, no pas de la policia.
«Escric en català perquè és en l'única llengua que sé fer faltes»
En una segona part de la conferència, Murgades es va deixar anar amb l'anecdotari, fent més passadora la humanitat càlida que s'anava congriant a la Fundació Reddis. El professor va ser alumne de Ferrater a l'Autònoma i per tant testimoni de l'home i de la formació del seu mite. Imitant i estrafent el poeta amb talent còmic portentós, Murgades va relatar com es comportava com un veritable gamberro —defensant la catalanitat d'aquesta paraula, derivada de "gran verro", no l'escric gratuïtament— intel·lectual que desbarrava, era provocatiu, bohemi, procaç a la reusenca manera, de vegades insultant fins a la injustícia, en paraules literals. Per exemple, li tenía especial mania a Salvador Espriu, de qui deia a les classes que per escriure els seus versos calia haver 'folgat' molt poc. O explicant l'ocasió d'un dinar dels dos poetes en què, presumiblement begut, Ferrater es va aixecar emprenyat de taula reclamant un tall de llangonissa que no li portaven, tot declamant: «¿On és la meva pobra, bruta, trista, dissortada botifarra?» A Espriu no li va agradar. No va anar bé.
En definitiva, tot valorant l'enorme vàlua literària i cultural de Gabriel Ferrater —i del seu germà Joan— Murgades va voler prevenir sobre la mitomania —que va propiciar en bona part la seva manera de cremar la vida i el seu suïcidi— que de vegades la seva figura genera, a Reus i a tot Catalunya, perquè no eren precisament espills de virtuts morals. Era un gamberro, genial, però gamberro. I d'això a Reus en sabem molt.