Dilluns vinent, primer de juny, avançarem encara una mica més en la desescalada i tancarem un parèntesi de gairebé mig any en què han passat moltes coses, inesperades i no pas positives. La pandèmia ha trastocat els plans de tot el país, en l'àmbit personal i familiar, però també en el terreny dels projectes col·lectius. La societat i l'economia es trobava, just abans de l'esclat de la crisi sanitària, en un moment de recuperació tant dels nivells de benestar com de la confiança que s'havien esfondrat els primers anys de la dècada dels 10, marcats per la devaluació interna provocada per la dura crisi econòmica de 2007. Com la roca de Sísif, la sensació ara és que hem de tornar a empènyer una altre cop, des de baix de tot.
Això no hauria de desanimar a ningú. Malgrat que haurem de conviure amb les repercussions globals i locals del pas de la pandèmia i ens haurem de preparar per un més que probable rebrot, la regió ha de tornar a enfrontar-se als seus projectes i al seu futur. Abans del coronavirus, Tarragona es trobava en ple procés d'anàlisi sobre el seu esdevenidor. La vertebració del territori, l'impuls de la regió del coneixement Catalunya Sud, la reivindicació històrica d'infraestructures, la monitorització de la seguretat de la indústria química i el debat inacabable sobre el nostre model turístic són qüestions cabdals sobre les quals cal no cessar la reflexió i l'acció. Per molt que la Covid-19 hagi sotraguejat els fonaments del món, són temes que continuen entre nosaltres, irresolts.
En aquest sentit, faríem bé de no oblidar els conflictes oberts, que a principis de 2020 van acaparar els titulars. El pas inclement dels aiguats de la tardor del 2019 i de la llevantada de gener van deixar cicatrius al territori, en especial a la Conca de Barberà i al Delta de l'Ebre, que encara no han rebut els recursos acordats per a la seva reparació. El desastre de la nova configuració ferroviària i els greuges legítims dels tarragonins en matèria de transport encara esperen una resposta convincent per part de les administracions catalanes i espanyoles. No sabem, encara avui, perquè va esclatar un dipòsit d'etilè al cor del complex petroquímic de Tarragona, posant en risc la vida dels veïns i amb un còmput de víctimes mortals inassumible.
Aquesta setmana, cinc alcaldes de la regió han comparegut al Parlament i han demanat explicacions. Amb el cas encara sota secret de sumari, la investigació parlamentària no ha donat cap resposta. Reclamen, sobretot, més informació i que es faci una justícia que el pas del temps allunya. Està en joc recuperar la confiança en la principal indústria del territori i el reestabliment d'una dinàmica econòmica que ha sustentat el benestar de la regió durant molts anys. Qui es pensi que la indústria pot continuar contra l'opinió pública i amb la creixent sensació d'inseguretat, no ens fa cap favor. No ens podem permetre tancar en fals l'accident del 14 de gener, així com cap problema s'esfuma per deixar de parlar-ne.
S'ha de celebrar doncs—i donar tot el suport mediàtic—, que els nostres alcaldes no oblidin, que siguin persistents, que preguntin i que mostrin aquest to dur i bel·ligerant a la recerca de la depuració completa de responsabilitats. Amb l'horitzó clar que això no es pot tornar a repetir i la convicció que tots els morts, siguin per una catàstrofe natural, un virus o una negligència, tenen el mateix valor.