Per arribar a Conesa s’ha de passar per una carretera que no endevina el seu final. Tombs i corbes per pujar fins al poble. A esquerra i dreta, un entorn bucòlic no fa presagiar cap construcció urbana a prop. Però al cap de poca estona, sorpresa. El paisatge s’obre, deixem enrere els tombs i el bosc i la silueta del municipi envaeix el camp visual. El campanar capta l’atenció de la mirada, però el més màgic d’aquest bonic poble es troba en el seu interior.
Aquesta vila medieval està delimitada per una muralla defensiva que només té dues obertures en forma de portals. Entro per un d’ells (el Portal de Santa Maria) que em porta directament a la plaça Major. No s’escolta res, només el silenci, interromput pel captivador so de l’aigua d’un rierol que passa per allà.
Fa un fred tallant però agradable. L’hivern de debò encara no ha arribat a Conesa. Un gat se m’ha instal·lat al costat i sembla que m’acompanyarà en la passejada. En l’ambient, regna la calma. Només hi ha dues persones més a la plaça fent fotografies. Com jo, se sorprenen de la bona conservació de les façanes de les cases, perfectament cuidades.
L’Ajuntament i l’església de Santa Maria, edificis amb encant
Allà es troba l’ajuntament, que antigament va ser l’escola pública i també va acollir un forn de pa. A la part baixa acull un petit museu d’estris de la vida rural. Avui està tancat, però la modernitat treu el cap entre les pedres, ja que té un botó interactiu que, si el prems, fa que s'encengui el llum de l'entrada i es pot veure l'antic forn.
Molt a prop, destaca Cal Gallard, una antiga casa del s. XII que ara és d’ús particular però que va servir de residència pels monjos de Santes Creus al segle XVI. Conserva la façana renaixentista on destaquen quatre escuts.
L’estructura del poble segueix un model circular, amb el castell a la zona més alta. Em proposo arribar-hi, tot gaudint d’una passejada pel nucli. Precisament el nucli històric de Conesa, va ser declarat l’any 2011 Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
El gat i jo passem per l’església, d’estil gòtic, que està situada en un angle aprofitant el campanar com a torre defensiva, element típic del nord d’Itàlia i Catalunya. Es pot visitar per dins els caps de setmana o demanant cita prèvia.
De camí al castell, ens trobem amb la Font Vella, construïda l’any 1917. Just al costat, a terra, es pot veure el corrent d’aigua subterrània a través d’un vidre. A la paret, està marcat amb una línia fins on va arribar l’aigua en diferents inundacions que hi ha hagut al poble. La veritat, que esgarrifa, ja que sobrepassa la meva alçada.
Unes passes més i ja arribem al castell. He perdut el gat de vista. Del castell en queda ben poc, és difícil imaginar-se’l, però allà estava, a la part més alta del poble.
«Aquí vivim fins als 95 anys»
Baixant pel Call Jueu, un senyor em mira estranyat. No sóc cap dels pocs habitants que viuen al poble i es pregunta què hi faig passejant. Li explico.
Seguidament, confessa que en el poble són poquets, però que els caps de setmana i a l’estiu la cosa canvia i s’omple de vida. «Hi ha gent que ha marxat a fora a viure», però els que queden, asseguren que a Conesa s’hi viu molt bé. Prova d’això és que «aquí la gent viu fins als 95 anys!», diu.
Per cert, el veí es diu Luis i és com una enciclopèdia vivent. L’he trobat de casualitat mentre ell duia una galleda per donar beure a un porquet que té. Està jubilat, però l'apassiona la història del poble. Per això, comença a explicar-me curiositats dels carrers. També relata que el poble es va construir en tres parts, diferenciades en l’actualitat i es coneix les dates històriques de memòria.
Li pregunto si passen molt fred a l’hivern i si neva sovint. Diu que de fred, en passen, però que neva uns tres cops a l’any com a molt. Com recordaven les parets de la Font Vella, el veritable mal de cap dels conesins els darrers anys, però, han estat els aiguats. N’hi ha hagut tres de molt forts. L’últim va ser el 2014. En Luis recorda que els carrers semblaven basses i explica com ho va viure. «El més curiós de tot, és que sempre hi ha un aiguat en anys que acaben en 4». Casualitat, o potser no.
Enmig de la conversa interromp una veïna, la Carme. Ve de collir bolets. Porta una bossa del supermercat plena de rovellons i li explica al Luís la seva troballa, però, com a bona boletaire, no revela on són.
Just en aquell moment apareix un altre veí que també ha tingut sort amb els bolets. Ell ha trobat fredolics. No s’atura gaire estona a xerrar. «Van directes a la paella!», diu.
En Luís segueix explicant històries del poble. M’explica que al call jueu hi vivien 10 famílies que es dedicaven a fer oficis artesans al segle XIV i que avui encara es troben cases que conserven el nom de l’ofici que s’hi feia. Parla en castellà, però sense motiu, de sobte es passa al català. Me n'adono que no és de la zona, ja que xerra mallorquí. «Em vaig jubilar i vaig venir aquí des de Mallorca, que hi teníem una casa familiar, aquí s’està molt bé», explica.
Per acabar, em desvela que a Conesa «sempre hi ha una bona excusa per reunir els veïns davant d’un bon àpat», per això, un cop al mes fan alguna trobada «amb el motiu que sigui».
Raó no li falta. Si mirem el calendari de festes, Conesa té alguna celebració quasi cada mes de l’any, com el Mercat Vell a l’agost, el sopar de final d’estiu, la Festa Major d’Hivern o el dinar de cassola de tros a l’abril.
Menjar i dormir a Conesa
Ja de baixada per sortir del poble, la gana empeny. I més després de veure passar cistells de bolets pel davant i de parlar d’àpats amb el Luis. Conesa disposa del Cafè a la plaça Major on poder menjar alguna cosa, resguardar-se del fred a l’hivern i que serveix de punt de reunió de molts veïns i forans.
Conesa és fàcil de veure. Com a poble petit que és, en un sol dia es pot visitar, però val la pena fer-hi una estada més llarga per descobrir també el seu entorn, els camins i la natura que l’envolta. Per això hi ha ‘El Clos’, una preciosa casa rural situada a l’entrada del poble que disposa de totes les comoditats per gaudir d’uns dies inoblidables.