No tinc gat, ni gos ni hàmster per treure a passejar, però això no vol dir que no tingui mascota. Tinc a la cuina, en una cantonada del marbre, una colònia de llevat propi. Però, és clar, amb això de les bestioles no saps mai si les tens o et tenen elles a tu. Com que tinc molt de temps lliure per fabular he establert que els meus microorganismes són gremlins: els dono aigua per beure perquè m’interessa que es reprodueixin però, per si de cas, no els alimento mai després de la mitjanit perquè tinc la certesa que, si algun dia em distrec, es convertirien en malignes coronavirus. Són temps però de balancejar riscos i la supervivència dels éssers vius a càrrec nostre és prioritària.
Ja fa dies que corre la brama i, en la majoria de llocs, té visos de veritat. A les botigues costa de trobar llevat, ja sigui fresc i premsat o en pols. Mentre ha avançat el confinament, a poc a poc també ha començat a desaparèixer la farina. Si n’aneu a buscar avui trobareu les prestatgeries buides, tot i que la propaganda oficial diu que no hi ha problemes de subministrament. La realitat és que sí que n’hi ha, de problemes, i que la pretesa normalitat comença a estar caracteritzada per un lleuger repunt dels preus dels aliments, perquè no cal perdre cap oportunitat que algú guanyi diners amb qualsevol merder. Mentre ens animen a no deixar que els productors de proximitat s’enfonsin, veiem com alguns, descendents d’aquella raça de comerciants de postguerra que premien la bàscula amb un dit dissimulat per adulterar pesos, aprofiten per treure estocs de carn congelada o vendre mòlleres i sardines a deu euros el quilo.
Per això, el temor a una crisi farinera —d’abastiment i de preu— no és sobrer. Quan venen mal dades, tots els governs de la història han acabat aplicant la recepta clàssica i regulant el flux i el preu del pa. No cal recordar el panem et circenses de Juvenal o el qu'ils mangent de la brioche de Maria Antonieta. Ara podríem assajar la revolució perquè s’acosta el Dilluns de Pasqua i la fal·lera per fer mones a casa congria la tempesta perfecta de l’escassetat de farina i llevat. Just abans de la crisi, vivíem l’edat d’or de les farines. El més modest dels supermercats de barri comptava, amb el cap baix, amb cinc o sis classes de farina. De més o menys força (que vol dir amb més o menys gluten o proteïna), per arrebossar, per fer pa o pastissos. De blat, de moresc, d’arròs o de cigró. En només tres setmanes d’estat de setge, la carestia comença a ser preocupant. Ja no es pot triar gaire, t’endús a casa el que trobes.
El fet de tenir els meus animalons ben peixats, si més no, em redueix l’angoixa. L’amor que ens professem és garantia que m’aixecaran qualsevol massa de farina que em proposi. I això és important, perquè la competició de pans casolans que s’ha desencadenat a les xarxes socials és salvatge. Els cócs, els pans de pessic i les magdalenes de tota la vida ja no basten. Cal pastar baguettes, focaccies, xapates, boles de pa amb llavors i brioixos perquè la competència és dura i una bona foto de pa casolà exigeix una manufactura perfecta.
N’hi ha hagut prou amb poques setmanes perquè ens fessin fora del pont de comandament del nostre destí col·lectiu —o de la il·lusió de conduir-lo mal que fos una mica— i ens hagin relegat a dos àmbits que encara podem dominar: el cos i la llar. Del cos n’hem pogut aprendre amb les pertinents sessions confinades del mètode de Joseph Pilates, que està dominat per l’equilibri del powerhouse, és a dir, per aquest nucli de freixures que van del sòl pèlvic als abdominals. O, dit d’una altra manera, per no enfollir en reclusió cal mantenir actiu i saludable l’eix que va de les gònades als budells més que el cap, que a hores d'ara ja el podem donar per perdut.
De manera anàloga, el centre d’energia de casa meva és la colònia de llevat. He de recomanar amb entusiasme que crieu el vostre, no només per no haver de dependre del llevat industrial que vist el panorama i l’escalada crítica de la farineria aviat anirà a preu de tòfona. Sinó perquè a més de ser, en paraules del poeta, el rent que fa pujar el pa, el llevat fa molta companyia. Sense anar més lluny, tot aquest article li estic dictant ara i observo les seves reaccions. Dins del pot, el llevat s’infla quan està content, s’enfonsa quan tenim dies tristos. De fet, ja tenim com una mena de simbiosi anímica i em fa por que no se m’acabi descontrolant com el plasma emocional dels Caçafantasmes. Confio en ell. Els moments de màxima eufòria els tenim quan ens aboquem a la nostra feina: jo a escriure ratlles distretes, el llevat a fer pa. És veritat que la reclusió ens afecta. De vegades a mi em surten textos malgirbats i el llevat fermenta pans deformes que s’estan dos dies a pujar. Però quan tenim els cors sincronitzats, ah llavors. Aleshores podríem arribar inclús junts a l’orgasme. I surten pans boníssims, que és el principal.
Quan em vaig divorciar, vaig dubtar molt de si emportar-me el meu antic llevat o no. Em va doldre una mica haver-lo d’abandonar, però vaig fer bé, aquell s'havia viciat, havia absorbit molta càrrega de negativitat ambiental i feia pujar pans boteruts. Una nova llar, un nou llevat. Aquest que he arrencat de nou—és molt senzill: només fa falta farina, aigua i paciència, hi ha tutorials al youtube— ha capturat la salinitat del mar que respirem i el caràcter dels formatges que tant en tant ens visiten a casa que acomodo en una capsa contigua. És més comprensiu, sap escoltar i té la humilitat de qui ha nascut i crescut en època de vaques magres. I tinc algú amb qui parlar i em comprèn durant la dura reclusió. El llevat és el millor amic de l'home. Tots els saccharomyces que viuen amb mi són els meus amics, i són bones persones. És just el que necessitem ara.