La posada en marxa de la variant ferroviària de Vandellòs abans d'acabar l'any serà un pas de gegant en el redisseny del mapa ferroviari tarragoní. Una infraestructura llargament esperada però que comporta també canvis i interrogants que encara no estan resolts.
La visita ahir del Ministre de Foment en funcions va servir per començar, unes hores abans de l'anunci d'eleccions generals pel pròxim deu de maig, la campanya electoral tot anunciant que les obres estan acabades en un 95% i que abans d'acabar l'any, la línia entrarà en funcionament. Quan això es produeixi de forma efectiva —l'escepticisme generalitzat que ahir verbalitzava l'alcaldessa de Cambrils, Camí Mendoza, vers els anuncis que arriben a Madrid és comprensible, atenent els precedents d'incompliments flagrants que hem tingut— el Corredor del Mediterrani tindrà un tram estratègic enllestit, es reduirà el temps de trajecte entre Barcelona i València en 30 minuts i suposarà el desmantellament de la via de la Costa Daurada, tot i que el projecte de tren-tram que ha d'agafar el relleu de la mobilitat interna de la zona, encara es troba en fase embrionària i va per llarg. Convé no oblidar tampoc el canvi significatiu que aquesta infraestructura suposarà per l'estació de Tarragona, que veurà clarament disminuïda la seva activitat ferroviària, convertint-se pràcticament en un baixador.
La posada en marxa de la variant arriba tard. Més de deu anys tard, segons les previsions inicials. Es tracta d'un enllaç fonamental dins una estructura imprescindible com és el Corredor del Mediterrani i amb la qual tant PP com PSOE han incomplert en reiterades ocasions les diferents dates anunciades per la seva posada en marxa. En aquests darrers anys d'inestabilitat política a més, tot i els retards per qüestions tècniques, sembla evident que la manca de govern i la fràgil provisionalitat dels mandats polítics de la història espanyola més recent han contribuït al fet que s'endarrereixin encara més projectes tan necessaris per Catalunya com aquest corredor.
L'aposta pel Corredor del Mediterrani sembla que ja no la discuteix ningú; el PSOE va un pas més enllà i treu pit també el Corredor Atlàntic i el Corredor Central com a nou model per vertebrar la península Ibèrica enfront del sistema radial tradicional. El model que va defensar Ábalos ahir sembla més ajustat al que un país competitiu i àgil necessita però la manca de voluntat dels partits per formar govern fins ara i els llargs mesos d'inoperància governamental que s'allargaran fins al 2020 li fan perdre força i credibilitat, en termes executius i pràctics. Si a això hi sumem que el Pla Nacional d'Infraestructures no ha anat mai en consonància amb un Pla Nacional d'Indústria o Usos Industrials realista i amb perspectiva àmplia de futur podrà acabar passant amb el Corredor del Mediterrani com amb les autopistes radials de Madrid: tenir —per fi— una infraestructura de primera però clarament infrautilitzada.