'Que pasa nen, estic content'

Creu-me, que ja no tenim res a perdre

No hi ha manera que els provocadors nacionals, exceptuant el boadellisme, siguin capaços d'eludir els mecanismes de fagocitació del sistema. L'últim cas, el d'Alizzz. Quina pena

Pas decebedor d’Alizzz, el nou ídol sociata, per La Sotana, que vaig escoltar ahir al vespre mentre practicava els meus exercicis rutinaris de ioga. Un pas, gosaria dir fins i tot processista. M’esperava molt més. Realment, vaig quedar molt impressionat de la irrupció sobtada i inesperada del músic de Castelldefels. El xaval, de nom Cristian Quirante, va protagonitzar durant la setmana gran de les festes majors catalanes una aplicació modèlica del manual de la victimització xarnega, que en aquest país no falla mai.

 

Pels qui, en correcta salvaguarda de la vostra salut mental, no vau seguir la comèdia us ho resumiré. El tal Alizzz va publicar una cançó evidentment provocadora i irònica dita «Que pasa nen» (sic) amb un parell de pulletes simpàtiques a la cultura catalana benpensant. Res de l’altre món, de fet unes provocacions de molt baixa intensitat com ‘vosaltres soneu avorrits i estirats’, ‘sóc un choni, un ignorant, un xarnego de perifèria’, ‘a l’Enderrock no em poden veure’ o ‘les elits culturals som nosaltres també’. És a dir, coses que són més veritat que mentida, sobretot això últim perquè el noi ha guanyat tres Grammys i s’ha forrat produint el sensacional últim disc de C. Tangana.

 

Alizzz ho va fer en català, cosa que és una notícia excel·lent, perquè demostra que l’ascensor social del país encara s’alimenta amb la presumpta llengua pròpia de Catalunya i ell la va fer servir per fer-se veure sense escrúpols. I un bon català sap sempre quin botó ha de prémer per pujar a l’últim pis. Això és important. Sabem que a Alizzz no li falten els quartos, però ell volia el reconeixement no crematístic de la tribu i això és digne de tot elogi al país de la subvenció i la pagueta. Com reclama ell a l’alcaldessa de Castelldefels María Miranda, es mereix un monument. Més encara quan paral·lelament, en el Pregó de la Mercè, vam veure aparèixer Carla ‘Alcarrazzz’ Simón, l’apòstol de la Catalunya Morta, flanquejada i encimbellada per les forces vives, representades per Ada Colau i Pere Aragonès.

 

La Catalunya de Cristian Quirante és ben viva, això no es pot negar. Era lògic esperar —i inclús desitjable— que l’amable incursió pirata d’Alizzz, com a antagonista d’aquesta Catalunya nyonya i en ple procés de podridura interessada —les veritables elits del país estan sotmetent Catalunya al que en una terminologia acurada se’n diu faisandatge— que ens volen vendre, provoqués una micona d’urticària a la pell sempre ultrasensible de la catalanor. I així va ser, amb el punt culminant de la condemna de Lluís Llach. Qui pot suportar que el condemni Lluís Llach. El que ja va ser més incomprensible és que la consellera de Cultura de la Generalitat, Natàlia Nosequé, hagués de sortir a defensar el nou nen de Castefa. És que flipo que siguin tan abstrusos i els costin tant d’entendre les coses. Si vols ajudar un provocador no li donis suport institucional, per l’amor de déu, que el desarmes.

 

Em direu que era una maniobra de psicologia inversa, però ja us asseguro jo que no donen per tant i que, darrere aquesta absurda intrusió administrativa per delimitar què és ‘cultura catalana’ —quina puta mandra—, només hi ha els càlculs polítics habituals i el paradigmàtic rebuig dels conflictes que puguin aclarir una mica el panorama. Els provocadors, aquí, només tenen carta de naturalesa i reconeixement majoritari o bé quan són morts o bé quan són xarnegos. Què hi farem.

 

La llàstima, com deia, és que a l’única entrevista seriosa que li han fet —ha rebut múltiples massatges a tots els mitjans, però només amb una mica d’entitat i buscant-li les contradiccions de part dels nois de la Sotana—, Alizzz no tingués els collons de defensar res i aparegués mansoi com un xaiet. A Manel Vidal li va haver de reconèixer el que és obvi: que El Petit de Cal Eril no guanyarà cap Grammy perquè canta en català i que ell té una posició de privilegi perquè ho fa en castellà (fins ara). Però tota la mala bava, el sarcasme i el sa ressentiment contra les merdes sectàries del catalanisme que es podia intuir en la lletra de ‘Que pasa nen’ va quedar diluït en el discurs d’un provocador de fireta, un bon noi que només volia que li fessin una mica de cas i que no s’esperava tanta repercussió d’un país culturalment tarat. En el fons va demostrar que és un dels nostres i, per tant, no ens serveix per res.

 

De veritat, quina pena xaval, segur que no t’esperaves aquesta catifa vermella dels mitjans del règim. I si t’ho esperaves ets ben ruc perquè ja em diràs que en faràs d’haver estat empassat per la màquina de domesticar dissidents amb tanta celeritat. Com a mínim va tenir el valor de fotre’s amb els putos Buhos, que ja sabeu que des d’aquesta columna s’ha comminat reiteradament a les autoritats que siguin deportats a l’interior del gasoducte del Mar del Nord i siguin sotmesos, previ consell de guerra, a un desmembrament complet dels seus integrants.

 

Al pròxim provocador que tingui la sort d’atraure l’atenció dels mitjans majoritaris jo li recomanaria —ja que a mi no em passarà mai perquè sóc un home quarantí heterosexual no xarnego— que sigui més valent i que es cagui en el que s’hagi de cagar, sense por i sense contemplacions. Des de dins del gueto agraïm sincerament el sabotatge, perquè ja no sabem gaire què dir perquè peti tot (i no s’apoderin del país els fanàtics). Com diu la nova cançó del Club Super3, amb una franquesa insòlita: creu-me, que ja no hi tenim res a perdre.