Catalunya es troba en un procés de transició energètica que és tan necessari com irreversible. La necessitat d’apostar per energies renovables —com la solar— és indiscutible, per deixar de dependre dels combustibles fòssils i aconseguir així una important reducció d’emissions de CO2.
Aquesta transició, però, no està exempta de polèmica, sobretot des que la Generalitat va aprovar el Decret Llei 16/2019, que ha enervat el territori en obrir la porta a la instal·lació de parcs fotovoltaics en terrenys agrícoles. Els Consells Comarcals de l’Alt i el Baix Penedès són dos dels que ja han mostrat la seva oposició al decret, demanant un canvi de l’actual marc normatiu.
Com ja ha passat anteriorment, fa la sensació que la Generalitat comença la casa per la teulada i se salta passos que haurien de ser indispensables en el procés, com és el de consensuar amb el territori de quina manera es poden desenvolupar aquests parcs fotovoltaics.
I és que és paradoxal que un projecte que ha de permetre que avancem cap a una sostenibilitat més gran, s’impulsi d’una manera tan poc sostenible, fent macroparcs en terrenys d’ús agrícola, amb el consegüent impacte paisatgístic que això tindria al territori. Al Baix Penedès aquesta mena de debats no són nous, i recorden a d’altres com el del Logis Penedès. En aquest cas, a més a més, no es pot ni esgrimir l’argument dels llocs de treball, ja que els beneficis de les energies renovables són uns altres.
És clau, doncs, que es fixin uns paràmetres consensuats sobre quina ha de ser la millor manera de fer la transició cap a les energies renovables, un projecte de país que, per altra banda, no es pot seguir retardant. Però sempre s’ha de prioritzar que les coses es facin bé, que no pas que es facin de pressa.