La pista central Rafa Nadal

Des de la cadira del Conde

El Reial Club de Tenis Barcelona ha viscut un cap de setmana ple d'emocions climatològiques, però en aquests tres dies del Conde el torneig barceloní ha recuperat un vigor regionalista que havia estat delmat pel Procés i la pandèmia. A més a més de viure el naixement d'un nou ídol murcià que farà oblidar Rafa Nadal molt de pressa

Arran de la trobada amb Jordi Amat de la setmana passada vaig notar unes estranyes vibracions al camp de força colonial. Poca cosa, mencions velades a l’aigua de Vichy i prevencions contra la temptació del traïdorisme a la pàtria. Llavors em vaig dir que havia d’aprofundir en la pulsió botiflera i me’n vaig anar a passar un dia a l’Open de Tenis Banc Sabadell, tradicionalment conegut com a torneig Comte de Godó.

 

Quin millor lloc que el Reial Club de Tenis Barcelona per copsar el pols del regionalisme català, em vaig dir, ara que estem en fase de replegament nacional i les forces de l’ordre i l’estabilitat política tornen a prendre les regnes de l’esdevenir masover de Catalunya. Hi vaig desembarcar divendres al migdia. Com que el dia anterior havia plogut a bots i a barrals i amb prou feines s’hi havia pogut jugar cap partit, la jornada es va convertir en un súperdivendres, i tant els vuitens com els quarts de final es van jugar en un mateix dia atapeït de partits de tenis, d'agitació febrosa i de mirades escrutadores a la previsió metereològica.

 

No és una cosa excepcional en els tornejos de tenis primaverals, però sí que produeix un ambient caòtic i de destarotament general. No hi podia caure en millor dia. La jornada següent, la de Sant Jordi, la pluja, el fred i les pedregades van tornar a fer impossible la pràctica del tenis a les pistes de terra batuda barcelonines però els tenistes —a diferència dels llibreters, que encara ploren ara i demanen subvencions autonòmiques per pal·liar els exigus beneficis causats pels carrers molls— es van portar com uns pepes. Algun va estar més de sis hores jugant per tirar endavant els dos partits programats. Sense queixar-se i competint per la glòria del Conde.

 

I no és que la Generalitat de Catalunya no hi posi quartos, al Godó. No se sap ben bé per què, el contribuent català ajuda amb un milionet d’euros —així a l’engròs— el centenari club barceloní perquè l’esdeveniment —en principi privat— tingui continuïtat. Però també subvencionem La Vanguardia perquè la gaseta oficial de l’ordre segueixi surant, així que no ve de quatre cèntims més per al Grup Godó i el Banc Sabadell. Que la Generalitat sigui un dels principals patrocinadors de la festa regional del tenis té contrapartides: té una privilegiada llotja per veure la competició —buida en aquesta hora intempestiva, com la de totes les institucions— i un fabulós stand al village, que visiten els presidents dels clubs de tenis del 'territori’, els politiquets i els espònsors. A ells els agradaria veure els partits de primer nivell mundial que es juguen a la pista central —anomenada Rafa Nadal en un cas insòlit d’homenatge a algú que encara està en actiu— però a l’hora de l’aperitiu tenen altra feina comercial —l'avorriment del representant pel que els paguen.

 

En comptes de gaudir del torneig, hi ha molta gent fent 'negocis’, com si fos una llotja del Bernabeu però d’estar per casa. De fet, de les personetes que passegen per aquí —homes amb pantalons beix, camisa clara i blazer fosc; dones amb talons impossibles, implants mamaris i maquillatges no aptes per al sol de primavera— m’aventuro a dir que al vuitanta per cent el tenis els sua la polla. Més enllà, a la terrassa que és com un village dins el village on només tenen accés els privilegiats entre els privilegiats, hi neden els peixos grossos. Com Jan Laporta, que avui s’ha arribat al club només per dinar, fer unes copes del xampany infecte oficial del Godó —un xaró Vilarnau rosat— i desaparèixer abans de veure’s obligat a barrejar-se amb el populatxo.

 

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

 

Allò que diuen del Reial Club de Tenis Barcelona és cert: és un club amb solera, fundat el 1899 i ple d’una història que es respira a l’ambient. Cosa que no passa al Màsters 1000 de Madrid, per cert. Aquí, on tothom és un súbdit fidel del Regne d’Espanya, aquest tema no surt a la conversa. I això que seria natural que el torneig més important d’Espanya tingués lloc al club amb més tradició de l’Estat. O com a mínim, com passa al Canadà entre Toronto i Mont-real, s’alternés cada any. Però els negocis de veritat es faran a la villa y corte d’aquí una setmaneta, i això d’aquí és un assaig a les províncies. Per descomptat, ningú gosarà clamar contra aquesta irregularitat centralista en què, al cap i a la fi, els nostres pròcers ja s’hi senten còmodes perquè és el que han mamat tota la vida. Això sí, el català té una presència central i majoritària al Godó. És un lloc ideal per aprendre a ser espanyols de segona en la llengua vernacla, ensenyament que ens serà molt útil en temps venidors.

 

Malgrat que una vegada a l’any obre les portes a tothom, el fet que les reduïdes instal·lacions hagin d’acollir un torneig ATP500 —el tercer escalafó del tenis internacional— fa que se li vegin les costures. A la segona pista, que enguany han batejat com a Jan Kodes —un tenista txec que a casa seva coneixen, i uns senyors molt salats que tinc a la vora redenominen com a pista ‘Joe Cocker’— els aficionats s’agombolen per veure l’estrella grega Tsitsipas, màxim favorit a la victòria que s’enfronta al búlgar Dimitrov, un noi molt guapo i amb uns bessons molt erògens, com em puntualitza un noi que va molt sortit i em confessa que ell ve al Godó a 'mirar homes de veritat’. La pista Jan Kodes no té un aforament adequat per un partit d’aquest calibre i els espectadors s’empenyen i pugen per sobre dels murs i dels contenidors de reciclatge. És culpa de la pluja d’ahir, esclar, sinó jugarien a la Central, però la gent vol veure els tenistes de prop. Han de fer acte de presència els segurates, uns armaris encastats que han de fer baixar la penya de les tanques, al més pur estil piolín de l’1-O, abans que no hi hagi una desgràcia.

 

És tan limitat l’espai, que el Barcelona Open ha d’ocupar algun els carrers circumdants per tenir prou lloc per posar-hi les paradetes d’hamburgueses, d’entrepans estovats de pernil, de les putes croquetes de Nandu Jubany o de l’omnipresent i aclaparadora Estrella Damm. Preus, amb tot, raonables per ser al cor de l’Upper Diagonal. Això per la plebs. Pels nou-rics, el club ha habilitat un tristíssim bufet lliure a la sala de trofeus a setanta euros. Pels socis i pels rics de veritat, la Casa Club continua oberta i restringida als visitants, al costat de la carpa dels encordadors de raquetes. I, de fet, si volen fer un mos pugen a la terrassa del village suara esmentada. Els rics no paguen, que per això són rics.

 

Us preguntareu de què parla tota aquesta gent tan elegant. Jo hi vaig parar l’orella i puc certificar que de res. El que més compta és deixar-s’hi veure, i és un esport de gran complexitat —passejar, mantenir converses poc comprometedores, complaure clients, convidar a fer unes canyes i unes xips— que aquí concita grans campions. A tot estirar, el tema que surt en totes és rotllanes són les deixades prodigioses de Carlos Alcaraz, aquest jove murcià que el diumenge, al capdavall, es coronarà campió. Els diletants del Tenis Barcelona no s’ho acaben de creure: fa tants anys que bavegen i xarrupen la cigala de Rafa Nadal —enguany lesionat— que no saben gaire com entomar la irrupció salvatge d’aquest xaval, una bèstia del tenis que s’ho fotrà tot i pot deixar en evidència l’ídol de Manacor. En el fons, darrere l’estupefacció, una tranquil·litat de saber que l’ofrenar majors glòries a l’Espanya tenística té quinze anys més garantits. Comptat i debatut, Alcaraz també és soci del club i bé que vam superar el canvi de Joan Carles per Felip. Això anirà més o menys igual.

 

Però jo no em conformo en sentir parlar d’Alcaraz. El vull veure, i m’escolo a la pista central, on està a punt de començar el seu partit contra Jaume Munar, un jugador de Santanyí que té una cara de moro de Mallorques característica i un pit inflat com un paó. Tot i que tira uns cops de dreta contundents com ensaïmades de cabell d’àngel, no té res a fer contra el murcià, que té la força ibèrica del reconqueridor i molta pressa per liquidar el tràmit i tenir temps per recuperar-se pel partit de la tarda. M’hi acosto més. Com que és l’hora de dinar i el matx important serà el Tsitsipas-Alcaraz del vespre, la pista Rafa Nadal és mig buida. La seguretat és irrisòria i tota la zona d’autoritats, deserta. I això que fa un dia net i agradable per veure tenis. No hi ha ni un gordo, cosa que m’impressiona, i hi ha molt de guiri ben vestit;  calculo que es deu al fet que s’ha acabat un partit entre tenistes negres —Aliassime i Tiafoe— que ha estat molt bé. Un home que es fa l’entès resumeix el partit: encara que sigui negre aquest noi canadenc i deixeble de Toni Nadal té molt de cap i per això ha guanyat.

 

Transito per les llotges de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, Mapfre i Damm. Ara ja tinc la musculatura murciana a tir de capellà. Em criden l’atenció les llotges privades, reservades per a les famílies Suqué, Marfá, Serra o una que està etiquetada literalment com a 'llotja del senyor Jordi Lerín’. Deu ser un tio important, per destacar entre les Cinque Famiglie barcelonines. I hi ha un home: fabulo que deu ser el senyor Lerín i fa comentaris xistosos a la gent que arriba de l’estil «Tu por aquí? No sabia que dejaran entrar a cualquiera, jajjaja». Abans que no em digui res a mi, m’escapo cap a la dreta, cap a la zona presidencial. Hi ha les llotges crítiques: les del Banc Sabadell i una altra, la més gran, al costat del trofeu de plata de dotze quilos que espera vencedor. M’hi assec. Estic sol en una posició que em sembla la més privilegiada de la pista.

 

Des d’aquí sí que es veu bé el tenis i els efectes liftats que surten de la raqueta d’Alcaraz. Miro l’etiqueta que tinc davant: «Sr. Javier Godó. Conde de Godó». De cop tinc la sensació de ser al lloc que em pertoca. El terra de la llotja té un lleuger desnivell, que m’afiguro que està dissenyat expressament per corregir la desviació singular del coll del Conde i que pugui veure el partit recte i enquadrat. Avui ho he entès tot: en saben molt.