No fa ni una setmana del pas del temporal Glòria i ja hi comença a haver un balanç acurat dels danys. D’entre tots els punts afectats de la nostra costa ja es pot dir que, un cop més, qui s’ha endut la pitjor part de la llevantada ha tornat a ser el Delta de l’Ebre. Platges senceres han estat esborrades i hem pogut veure la imatge esborronadora de la desaparició del Trabucador, que ha deixat la Punta de la Banya convertida en una illa.
A poc a poc, l’equilibri natural s’anirà restablint, els ocells tornaran al Delta i la riquesa mediambiental sembla que no està en risc. Les tasques de neteja encara s’allargaran unes setmanes, diuen. Deixalles, animals morts i tota mena de restes requeriran una feina àrdua de voluntariat per deixar-ho tot, més o menys, com estava. El panorama de devastació no pot deixar ningú indiferent i tota ajuda serà ben rebuda.
Finalment, també s’ha pogut esbrinar el misteri de les tonyines roges aparegudes de Salou a Alcanar, les imatges de les quals —amb la gent emportant-se la carn cap a casa— han voltat mig món. L’empresa de l’Ampolla Balfegó ha reconegut que eren seves, tot i que en un primer moment, tot i semblar lògic, no ho havien volgut afirmar davant els problemes sanitaris que els podia reportar. Quedarà com una anècdota que es recordarà molt de temps.
El que no quedarà com a anècdota seran les pèrdues milionàries per als sectors productius del Delta. Es calcula que afectarà un 20% de la producció de marisc i que reparar les muscleres malmeses costarà un milió i mig d’euros. Més ben parat en sortirà el sector arrosser, que veu factible dessalinitzar els camps de cara a la pròxima collita.
Però totes aquestes ferides al territori no són res al costat de les ferides que el pas de Glòria ha deixat a la gent del Delta. Com sempre que hi passa alguna desgràcia, els ebrencs han hagut de tornar a fer saltar els colors de l’administració i els mitjans. Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, mai millor dit que en aquest cas. Durant tota una setmana, Barcelona ha tornat a posar els ulls en aquesta delicada baula natural del país.
Els diaris i les ràdios de la capital han anat bojos per trobar ebrencs per deixar anar tota la condescendència de sempre, amb un suport moral que cal agrair però que tothom és escèptic que es tradueixi en accions concretes. El drama de la sedimentació del Delta és un cas llargament estudiat pels científics. Se sap què cal fer perquè el riu continuï aportant els materials que impedeixin la regressió i que evitin desastres futurs. De fet, la desaparició material del Delta, i més amb les perspectives climàtiques actuals, es dóna per garantida si no hi ha actuació humana.
Algunes veus defensen aquest fet com una fatalitat, com si no s’hi pogués fer res, però cal ser bel·ligerant contra aquesta mena de cinisme. No es pot deixar el futur del Delta al lliure albir mentre, riu amunt, el cabal de l’Ebre és usat per tot tipus d’activitats agrícoles i industrials sense control o, el que és pitjor, amb un control interessat. Hi ha mecanismes per garantir la pervivència de l’economia deltaica, basada en un altíssim percentatge amb el manteniment d’un cabal ecològic. Una pervivència que no és només econòmica sinó també natural.
Ara ja fa una setmana que la tempesta va passar pel Delta de l’Ebre i sembla que allà on hi ha poder per fer-hi alguna cosa ja s'ha passat pàgina del tema, engolit per l'actualitat tal com la llevantada va engolir les platges. Mentrestant les ferides a la regió cada cop són més crues i la tensió creix. No fer res i deixar que tot flueixi, de vegades, pot ser l’opció més enraonada. Aquest no és, en absolut, el cas.