Les mitologies són el vehicle mitjançant el qual les diverses civilitzacions han intentat comprendre la creació del món, el sorgiment dels fenòmens naturals i l’existència dels Déus. A continuació podràs descobrir una sèrie de narracions mitològiques sobre l’origen de la Via Làctia , els atributs d’un Déu o el naixement de l’home.
Mites teogònics populars i el seu origen
Des de la cosmogonia taoista i els mites grecs, fins a les narracions més exòtiques de la mitologia nòrdica i les llegendes dels indis nord-americans. No et perdis les següents històries, a cadascuna més enriquidora.
1. El naixement de la Via Làctia
Els grecs solien passar l’estona mirant al cel, i com a bons astrònoms, la mitologia els hi servia per posar nom a les estrelles. Aquest és l’origen del mite de la creació de la Via Làctia, que concedeix aquest privilegi a Hera, l’esposa de Zeus.
La versió del mite més extens a la cosmogonia grega diu que Hera, gelosa per les aventures amoroses del seu marit, Zeus, el déu dels déus, va intentar frustrar el naixement d’Hermes, un heroi de la mitologia grega clàssica.
Aquest havia nascut de la unió de Zeus amb Alcmena, filla del rei Electrió de Micenes, i després de jeure amb Zeus ho va fer també amb el seu marit, Amfitrió. Així va quedar embarassada de tots dos, portant al seu ventre Hèracles, fill de Zeus, i Ificles, fill d’Amfitrió. La ira d’Hera va esclatar quan Zeus va reconèixer a Hèracles, encara sense néixer, com al seu fill preferit.
Davant d’això, es va proposar impedir contra tot pronòstic el naixement d’aquell semidéu. Quan Hèracles va néixer, després de sis mesos, Hera va enviar-li dues serps que el nen va asfixiar demostrant una força sobrenatural. Però, tot i la seva força, Hèracles era mortal, i només podia aconseguir la immortalitat dels déus alletant-se dels pits d’Hera.
Hermes, el déu missatger, va portar Hèracles al costat d’Hera i va començar a alletar-se mentre la deessa dormia. En despertar i veure Hèracles als seus pits, el va apartar bruscament, però la seva llet va seguir brotant i estenent-se per l’univers.
2. Els vuit genis del taoisme
El panteó dels déus taoistes, una de les religions més populars a la Xina, està format pels vuit genis, que van aconseguir la immortalitat mitjançant l’alquímia i van adquirir una sèrie d’atributs que els van convertir en divinitats.
Lu Dongbin és el mestre de la resta dels immortals, el més savi i el protector dels malalts, que espanta els esperits dolents i la desgràcia amb la seva espasa. Lan Cahie és un déu hermafrodita sense sexe determinat, abillat amb canyes de bambú i flors, protector dels floristes i els horticultors.
Zhang Guo Lao és un home gran que assegura la saviesa i la longevitat, mentre que He Xiangu és la deïtat femenina associada a la flor de lotus, símbol de la salut física i mental. Han Xiangzi és el guardià dels secrets de l’alquímia, i Li Tieguai, amb un aspecte informal, protegeix els més dèbils i a aquells que necessiten ajuda.
El panteó dels vuit immortals també compte amb Zhongli Quan, que té la sorprenent capacitat de reviure als morts i transformar les pedres en materials preciosos, i a Cao Guojiu, que amb les seves tauletes de jade representa el teatre.
3. La llegenda del Minotaure
Aquest és un dels mites teogònics de la mitologia grega més populars. El seu antagonista és el minotaure, un ésser engendrat per la dona del rei Minos de Creta, Pasífae, i un toro blanc enviat per Posidó, el rei del mar. Meitat home i meitat toro, el minotaure vivia a un laberint on s’alimentava de carn humana.
En realitat, el minotaure era un càstig de Posidó al rei Minos per haver ofès als déus. Amb la intenció d’amagar-lo, per vergonya, Minos l’havia tancat al laberint i li oferia cada any set homes i set dones que imposava com a tribut a la ciutat d’Atenes (havia perdut la guerra contra Creta).
El valent hereu al to atenès, Teseu, es va oferir com a voluntari per entrar al laberint, derrotar al minotaure i alliberar a la seva ciutat del tràgic impost. En arribar a Creta, la filla del rei Minos, Ariadna, es va enamorar perdudament de Teseu, i li va regalar un fil invisible que li havia facilitat Dèdal, el constructor del laberint.
Així Teseu, després de matar a la bèstia, podria trobar la sortida i reunir-se una altra vegada amb la seva estimada. I així és com va succeir, tancant el mite amb un final feliç.
4. El naixement de Sleipnir
Segons la mitologia nòrdica, la muralla d’Asgard, llar dels déus, havia estat destruïda i es trobaven al punt de mira dels gegants. Un constructor es va oferir a aixecar un fort mur en setze mesos, demanant només a canvi a la deessa Freia, el Sol i la Lluna.
Els déus van enfurismar-se davant d’aquesta petició, però Loki, el gegant entabanador, els hi va dir als déus que si podia construir el mur en només setze mesos, seria acceptat. Els déus van acceptar, i fent servir el seu cavall Svadilfari, portava les pedres d’un costat a l’altre amb sorprenent rapidesa. Quan faltava poc perquè expirés el termini, la muralla estava gairebé enllestida.
Els déus, espantats, no volien entregar a la maca Freia, ni molt menys entregar la Lluna i el Sol. Així doncs, van demanar ajuda a Loki, i els hi va donar la clau: sense el seu equí, el paleta no podria acabar la seva feina. Loki, disfressat d'egua, va emportar-se al cavall lluny i el constructor, en adonar-se’n, va enfurismar fent que la seva disfressa caigués i es revelés la identitat del gegant.
Thor li va donar el seu càstig amb un cop de martell al cap, i Loki va tornar com una egua embarassada i donant a llum un cavall de vuit potes anomenat Sleipnir, el qual va entregar com a regal a Odin prometent que el portaria més ràpid que ningú tant per terra, mar i aire.
5. Un mite dels indis nord-americans
De camí cap a casa, un grup d’indis nord-americans famolencs es van dispersar per buscar menjar, i un d’ells, posant la seva oïda a terra, va creure sentir una manada de búfals apropant-se. El grup es disposava a atacar, amb el líder al capdavant. No obstant això, el que va aparèixer no van ser búfals, sinó una serp gegant.
Després de matar-la i cuinar-la, els indis van assegurar que la carn d’aquella serp era més saborosa que la del búfal, i tots van menjar satisfets excepte un nen que acompanyava el grup. A mitjanit, el cap de la tribu es va despertar horroritzat en veure que tots els seus companys s’havien convertit en serp.
Fins i tot el seu mateix cos havia començat a transformar-se en una serp. Tots van envoltar al nen, però, en comptes de menjar-se’l, li van donar els seus amulets i li van demanar que els deixés a sobre d’un cim, sota uns arbres.
El nen va tornar al poblat amb un missatge: els guerrers-serps visitarien als seus familiars a l’estiu, i així ho van fer. I arribat l’hivern, van desaparèixer per sempre amb els seus cavalls i les seves tasques.
6. Horus contra Seth
Segons la mitologia egípcia, abans de morir Osiris havia estat un rei mític fundador de la nació i un governant savi i bondadós. Durant el seu regnat, Osiris visitava territoris i instruïa als pagesos per al cultiu, fet que va fer-li guanyar més i més adeptes a cada lloc. Però mentre ell viatjava, el seu germà Seth, molt envejós, va ocupar el seu tron.
El mite explica que durant una lluita pel domini d’Egipte, Seth va matar al seu germà i el va tallar a talls, estenent-lo per tot Egipte. Isis va recollir els trossos i els va unir per embalsamar-lo tornar-lo a la vida. Així va engendrar Horus, que estava designat a venjar la mort del seu pare amb l’assistència del déu Ra.
Quan va estar llest, el seu pare el va ajudar a reunir un exèrcit i transformat en un gegant per salvar els vaixells de la tempesta que li va enviar Seth, va acabar matant-lo disparant un arpó a la seva boca, qui s’havia convertit en un hipopòtam.
Mites teogònics curts
Existeixen altres mites curts que contenen en un o dos paràgrafs narracions extraordinàries sobre l’origen dels déus o la seva acció a la natura i els homes. Reunim tot seguit la mitologia budista, asteca, grega i mesopotàmica.
7. Ometéotl, el déu que es va crear a si mateix
Segons la mitologia asteca, Ometéotl és el déu que es va inventar a si mateix per originar tota la resta. La seva font és una barreja de caos i ordre, vida i mort, blanc i negre, i total una sèrie d’antagònics que li donen el poder de crear i destruir. És la representació màxima de l’equilibri, i és l'única divinitat que no participa en les tasques dels humans.
8. Brahma i la immortalitat de l’home
Diu la mitologia hindú que a l’inici els homes eren immortals, però Brahma els va robar aquest privilegi pel seu comportament. Es va reunir amb altres déus per decidir on amagaria la mortalitat, i després de pensar molt va tenir una idea genial: a l’únic lloc on l’home mai la buscaria, dins del seu propi ésser. Des de llavors, l’home viu a la ignorància de portar la immortalitat dins d’ell.
9. L’origen de la Fortuna
La deessa Fortuna, filla de Zeus, havia estat entrenada per Mercuri per córrer més que ningú. El seu pare li havia ordenat una tasca: recórrer cada matinada tota la terra per recollir els fruits de la immortalitat que consumien els déus abans que els primers raigs del sol els destruïssin.
Quan un humà es creuava amb ella, els déus tenien por de perdre el seu aliment així que concedien un desig perquè l’alliberessin. D’aquí l’origen de la Fortuna.
10. El mite mesopotàmic de la creació del món
La civilització mesopotàmica va néixer al voltant del riu, va sobreviure gràcies a ell i va créixer sempre amb el riu com a referència. Per això, segons les seves creences, el caos era un oceà immens i el món es va originar a partir de la fusió de dos rius: les divinitats Tiamat i Apsu, l’aigua dolça i l’aigua salada. De la seva unió van sortir els primers déus.
(*) Aquesta notícia s’ha traduït originalment del castellà de la pàgina ‘CarácterUrbano’