Estimat diari: no reposis ni un moment, si remenes força estona la barreja surt més bona i el client deixes content. A hores d'ara ja s'ha degut analitzar del dret i del revés el debat dels candidats a la Presidència de la Generalitat d'ahir, a TV3. Bé, ho suposo perquè després d'aguantar cinc hores davant de la tele —durant les quals vaig acabar les reserves domèstiques de vi, cervesa i conyac— em va agafar tal xungo que vaig haver d'apagar el router, per evitar que durant unes hores no entrés més merda a casa. L'últim que vaig veure va ser la taula d'anàlisi dels periodistes, comandats per Xavier Grasset que, davant la meva incredulitat i en la devastació etílica del meu cos, encara va ser més lamentable que el debat previ dels polítics.
La gran xarlotada del debat d'ahir va ser una mena de núvol de tags que es van engiponar els nois de Vicent Sanchis, on es diagnosticaven les paraules i conceptes més usats pels candidats. Va tenir certa utilitat, perquè en un país presumptament dividit i arruïnat pel separatisme —segons uns— i en el camí inajornable de la llibertat —segons els altres—, la paraula 'Independència' va brillar per una absència olímpica i eixordadora. Tampoc cal pensar que es parlés massa de la pandèmia, que seria una explicació raonable per a una omissió tan flagrant. De fet, el debat no va tenir tema. No es va parlar d'indústria, d'agricultura, de despoblament o equilibri territorial. Ni de medi ambient, ni de tecnologia. Per no parlar no es va parlar ni de l'extravagància de tenir els líders dels partits del Govern a la presó o a l'exili, que és una evidència palmària per la qual ara li cauen clatellots de tots colors a Pablo Iglesias. Res de tot això, els candidats van parlar d'ells mateixos, en el que es va convertir en un metadebat, un mal espectacle que recordava aquells programes xarons que feia Antoni Bassas als albors de la història de la cadena catalana.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
La intenció de fer-ne un xou va quedar palesa des del primer moment, amb una cobertura programada de més de sis hores, seguint els patrons dels partits grans del Barça a la Champions, amb fanfàrries, prèvies, catifes vermelles i photocalls a mesura que entraven els protagonistes. La política catalana ha assolit un estadi de tanta buidor que ja pot desplaçar la matraca barcelonista de tota la vida com a principal espectacle esportiu de la televisió pública. Ben mirat, surt més barat de drets d'imatge. De fet, en alguns moments més que un partit de futbol semblava una cursa de llebrers, amb els candidats separats per mampares de metacrilat o un combat de lluita lliure, ben amanyat, quan els assessors pujaven al ring entre assalt i assalt. En realitat no va ser res de tot això: vam assistir a l'elaboració d'una samfaina insulsa i bizarra, fregida en un oli cremat que ni a la fregidora d'un xiringuito de platja a finals de setembre el trobaríem, on cada partit va fer el paper d'una verdura diferent que es va anar eixarreint a mesura que transcorria l'interminable minutatge del debat. Vicent Sanchis va fer el paper de cullera de fusta, que és del que té fet el cap, i anava remenant maldestrament, incapaç d'evitar que la potinga se li aferrés al fons de la cassola.
Carrizosa, col kale
Havia de ser la verdura del futur, el superaliment que havia de canviar l'alimentació de tot el continent, convertint els europeus en els humans més saludables de la història, i ja no se'n recorda ningú. A Ciutadans els sua la pebrotera el que passi en aquestes eleccions i ja estan pensant on enxufar-se quan el partit s'acabi d'enfonsar. La desfeta que es preveu s'estudiarà els anys venidors a totes les escoles de negocis i ahir Carrizosa no va tenir cap mena de problema en presentar-se amb una desídia total, sense preparar-se res, desaparegut en les fases més intenses del debat. Encara va estar pitjor que en el debat de la setmana passada, té mèrit. Fins i tot el seu atac inicial contra TV3 va quedar ridícul quan VOX li va passar per sobre exigint el tancament de la cadena. Quan va assegurar que «el vot a Ciutadans és el vot a la ciència» em va fer una mica de pena i tot.
Chacón, carabassó
Va començar molt decidida i atractiva, ensenyant una pell ben tensa i saludable a l'escot generós, i moltes ganes de menjar-se el món, com li devien haver inculcat abans d'entrar. També li devien haver dit que era una hortalissa econòmica i popular. Però a mesura que passaven els minuts s'anava descobrint que per dins era tot aigua i que no deixava gust de res. Va intentar atacar la Lauríssima, que continua sense entrar-li gaire al joc, sabent-se més preparada per aguantar coccions llargues. Va acabar el discurs del Minut d'Or aixecant el dit índex, en un gest estudiat i incomprensible que m'ha tingut neguitós tota la nit.
Aragonès, xampinyó
És petit, blanquinós i ha crescut enterrat en la foscor entre fems. És un fong industrial que es troba a qualsevol supermercat i un ingredient deplorable en qualsevol recepta. Però té una forma rodoneta i simpàtica i un peu curtet que fa que pugui conservar el centre de gravetat baix, com Messi. Gràcies a això, no perd l'equilibri i és versàtil a la cuina. Pot sortir cru o cuit, laminat o a trossets, que no acaba mai de desentonar. Ahir va fer aquest paper: no va cometre errors, es va permetre algun atac reeixit als seus contrincants directes com Sabater o Borràs i va aconseguir, per fi i després de molt d'insistir que Illa rebutgés arribar a la presidència amb els vots de VOX.
Illa, espàrrec de marge
Quan n'és temporada, la gent es torna boja i surt a collir-ne sense mesura i amb ànsia bucanera de rapinya. De tot el tall, però, se n'aprofita una part molt petita, la del damunt, la més institucional i amable. La resta és fibrosa i indigesta, com la cara de Salvador Illa coronada pel seu somriure sinistre. Ahir se'l va veure especialment incòmode i cansat de la campanya, amb tots els eslògans desgastats i repetint frases com la de no deixar-se alliçonar. No es va voler fer la PCR preceptiva, perquè ja es deu haver vacunat i no té ganes que se sàpiga que va xutat de nitrats, glifosats i pesticides. Malgrat tot, es va mantenir incòlume les tres hores i bueno, a tothom li agrada un bon espàrrec.
Albiach, albergínia
De les liles clapejades de blanc. Absorbeix bé tot l'oli de la fritanga i manté una carn dura i premuda. A més a més, no perd la consistència fàcilment. Tot i això, no va estar tan concisa com la setmana passada i per moments semblava que es perdés dins de l'olla. Sempre va bé tenir-ne a la nevera, i es va esforçar per recordar-ho tant a ERC com al PSC.
Sabater, carxofa
Però de les de primavera, quan ja no valen res. Va fer un dels papers més galdosos que es recorden els últims anys en un presidenciable de la Generalitat. Nerviosa en les formes i confusa en els continguts, va fer patir en algun moment tot Catalunya, perquè literalment no sabia què es deia. Quan amb el pas del temps vam poder començar a treure les fulles exteriors, ben estelloses, ens vam trobar que el cor estava pansit i ple de borrissol. Pràcticament immenjable. Sort que a la CUP s'ho foten tot, sempre que sigui ecosostenible.
Fernández, pebrot de romesco
Quan està ben remullat, queda bé totes a les salses. El triomf tarragoní de la nit, perquè no tenia gaire competència i la resta d'hortalisses no duien gota de sal. La setmana passada no va acabar de deixar gust a la samfaina, però ahir, davant de la perspectiva de dissoldre's en l'hort de l'unionisme va decidir posar-se una mica més picant. Va recollir les lloances de mitja Catalunya perquè es va enfrontar a VOX, blanquejant unes posicions del PP que tampoc han estat tan llunyanes, històricament. Es va oposar al tancament de TV3 i de les institucions catalanes, però tampoc va deixar clar què en faria si hi manés ell. Cosa que no passarà mai. Per molt gustós que sigui, sempre serà un condiment.
Borràs, cogombre
Si en plantes una mata, te'n surten deu quilos. No hi ha manera d'aturar la plaga. Té fervents partidaris, que es passarien l'estiu menjant-ne a l'amanida i enemics acèrrims que només d'olorar-lo ja els venen basques. Va intentar fer veure que era l'ingredient principal de la potinga, anunciant que reclutaria Argimon com a conseller, però avui ja hem sabut que era una pepinada insubstancial. Segons com l'agafes punxa i, si te'l mires de prop és d'una inconsistència que alimenta com un got d'aigua amb sucre. Si troba un bon lloc pot adquirir dimensions gegantines i colonitzar-te l'hort. Llavors no te'ls pots treure de sobre. A mi només m'agrada ben tapat en un pot i completament ofegat de vinagre.
Garriga, alvocat
L'hortalissa dels gordos. Sembla modern i queda bé als brunchs, però té més greix i caspa que una paperina de xurros i un pinyol com un colló de mico. A més a més, sobre madurat. La bona campanya que prometia els primers dies s'ha tornat una pasterada informe de populisme i tòpics xenòfobs. Quan va deixar anar tota la seva llardositat va fer un favor a la resta de candidats que, a falta de tall i de contingut propi, se li van tirar a sobre per fotre-se'l a queixalades goludes. Tothom diu que destrueix els entorns naturals i que explota els recursos hídrics, però a l'hora de la veritat sempre fa cap al carro de la compra. Perquè contra VOX i contra el feixisme de l'alvocat, es viu molt bé.
Només cal imaginar-se el resultat culinari d'aquesta samfaina satànica. Un esperpent simfònic, una desgràcia gastronòmica. Per dinar només m'ha entrat un plat d'arròs bullit, de descomposat que estava. A veure si demà puc introduir a la dieta un tallet de pernil dolç i un raget d'oli.