Estimat diari: què en farem d'un mariner borratxo? Què en farem d'un mariner borratxo? Au, va, amunt, que s'aixequi, de bon matí. Poseu-lo en una barcassa fins que estigui sobri. En les cançons de feinejar, com aquest clàssic 'Drunken Sailor' de la marineria britànica que es feia servir per llevar l'àncora, sovint és molt més important el ritme, la tria de paraules, la melodia enganxosa i el to general que transmet que no pas el que s'hi diu. En el Dijous Gras de la campanya política catalana, ahir va recórrer, però, la sensació que fins i tot la lletra del mariner borratxo s'adaptava com una tripa a una botifarra d'ou.
Els candidats estan esgotats. Abaixen la guàrdia, relaxen les defenses, perden el control del discurs, fan esprints desesperats de cinquanta metres i tenen rampes als bessons. Pells grisoses, bosses sota els ulls, tics nerviosos, mirades perdudes, substàncies inconfessables que els recorren la sang, i ara no parlo de vacunes. Realment, la majoria estan per deixar-los tirats en una barcassa perquè dormin la mona una setmana seguida. En vam tenir evidència directa a l'últim debat de la campanya, que es va fer a La Sexta i que —per la pressió d'estar en temps de descompte i pel cansament— va ser brut i enfangat. Però el més sincer i divertit de tots per a l'espectador o votant, que no és el mateix.
Ja veníem d'un dia animat. Amb la ressaca del document dels partits independentistes contra el PSC, que volia ser una rèplica a la negativa de Salvador Illa de pactar amb independentistes, però que el candidat socialista ha fet servir hàbilment per remuntar en un moment en què ja s'estava quedant sec de recursos discursius. Veníem d'una enquesta que donava entrada al PDeCAT al Parlament i que va suscitar pànic al butlletí oficial de Junts, on Jordi Barbeta es va veure obligat a cridar al vot útil a la Lauríssima. No ho deuen veure gaire clar, perquè Borràs també es va mostrar ahir més agressiva amb Chacón, matisant la seva estratègia fins ara, que havia estat ignorar-la. Ja tenen el tresparcén, número màgic. Aritmèticament, ben mirat, l'entrada dels demòcrates pot ser l'únic canvi substancial al Parlament, que pot esdevenir ingovernable amb un independentisme dividit en quatre forces. O tot el contrari, el PDeCAT pot fortificar una ERCvergència processista, estable i conservadora, que foragiti la CUP —que fa nosa a tothom— dels pactes de govern. Gràcies al Nacional, per cert, avui també hem sabut que Rai López Calvet, el noi de les taronges, és l'encarregat de portar la furgoneta de campanya de Junts. Dada que em deixa més tranquil perquè no entenia per què cony el tenien.
També va ser el dia que Oriol Mitjà va acabar de perdre l'oremus, fent públic un presumpte missatge de José Luis Rodríguez Zapatero que li hauria confessat que Presidentilla és una patata, cosa que ens hem de creure perquè ens ho diu l'epidemiòleg. Ens quedarem amb les ganes de veure Mitjà fent política, perquè ens hauria donat grans nits d'espectacle. I també va ser el dia que la CUP va tenir una mica de cintura i va apartar Dolors Sabater del primer pla, després de l'enfonsament del debat a TV3. La va substituir la candidata per Tarragona Laia Estrada, oficialment perquè els anticapitalistes estan en disposició de disputar-li un escó a VOX en aquesta circumscripció. Però vaja, som una mica imbècils, però no tant. La maniobra va sortir bé: l'agressivitat d'Estrada va reanimar les opcions cupaires, en un debat que es jugava a casa de socialistes i comuns però que aquests no van saber o voler capitalitzar, perdent-se en els laberints on els van fer caure (Illa en la seva negativa a fer-se testos, Albiach en la xenofòbia de Junts). Aragonès —que estava molt graciós i desimbolt— i Borràs van saber estar i no es van deixar endur per la merda habitual de Garriga i Carrizosa. Opció, la de retirar-se de la baralla de galls, que també va prendre Salvador Illa de manera intel·ligent. Els candidats tarragonins Alejandro Fernández —una mica passat de voltes, 'chispeante', com li va dir a Borràs— i Estrada van ser els que millor van trobar el to de peixateria que l'ocasió mereixia. També li va anar molt bé a la CUP que Laia Estrada sap parlar castellà.
Això és un punt cabdal. I històric. Per primera vegada els candidats a la Presidència de la Generalitat acceptaven fer un debat en llengua espanyola. Hi va haver una temptativa anterior, a TVE, on els partits d'obediència catalana van optar per expressar-se en català. Era pur postureig, per tant, perquè ahir també hi havia traducció simultània i tots, TOTS, van passar per l'adreçador i van optar per canviar de llengua. És un precedent lamentable, que deixa sense credibilitat els polítics catalanistes quan animen la ciutadania a no canviar de llengua en situacions quotidianes i que fa un servei ben galdós a la política lingüística d'un país on el català perd any rere any presència pública. De fet, més enllà del fang, dels crits i dels intercanvis agres del debat, la notícia d'ahir, la big picture, va ser aquesta renúncia incomprensible, amb l'excusa pelegrina d'arribar a uns votants que, segons totes les enquestes entenen en més del 90% la llengua catalana.
L'altre pretext és el 'perquè ens entenguin a Espanya', que encara té menys sentit quan es tracta d'unes eleccions en què els electors de fora Catalunya no estan convocats. Les audiències de la Sexta confirmen l'absurditat de la decisió dels partits catalanistes, perquè no van passar del 8% i es van veure àmpliament superades per les del debat de TV3. És a dir, ahir el debat se'l van mirar, majoritàriament catalans. Els que no estaven veient 'La Isla de las Tentaciones', que això sí que ho va petar de manera indiscutible. Fins i tot, l'opció d'expressar-se en castellà va perjudicar seriosament algun candidat, com és el cas d'Àngels Chacón, manifestament incòmoda parlant en aquest idioma i que ahir va fer el seu pitjor debat, incapaç de trobar un lloc entre els brams i el to tavernari. Va ser l'única que al final va fer anar el català al Minut d'Or —va tornar a fer el gest ridícul d'aixecar el dit—, però ja era tard: l'opció més digna hauria estat no acceptar aquest debat servil, per un plat de llenties i dos xarrupadetes de fanta. Però el naufragi és de tal magnitud, que ja no cal esperar ni coherència ni una mínima militància per prestigiar la llengua catalana, que hauria de ser l'objectiu principal de les institucions catalanes. Els mateixos polítics catalans van certificar ahir que el català és una llengua de segona i completament prescindible.
Què en farem d'un mariner borratxo? Només se m'acut fuetejar-lo perquè s'aixequi i es posi a treballar. Que llevin l'àncora i, amb una mica de sort, una tempesta arrossegarà la barca fora d'aquest pantà, abans que s'acabi d'enfonsar del tot. Avui això ja s'acaba. Demà explicarem l'última jornada a la terra d'aquesta colla de zombis polítics.