Estimat diari: recorda'm aquell dia d'octubre que vam sortir als carrers, recorda-te'n, no estaves tan sola, érem tants agafats de la mà! Em pessigava en veure't amb les teves botes de sempre: aquell taló, la meva perdició. Avui vaig tard, aquest matí estava tan fastiguejat de tot que me n'he anat a apilar llenya, activitat física i masculina on n'hi hagi, que no desgasta tant com el noble art de la crònica política a què em dedico aquests dies.
Sort que quan he tornat m'he trobat amb aquesta meravellosa cançó que m'ha retornat l'esperança. És de Vitamina C, un grup integrat per militants i diputats de Ciutadans que aconsegueix que tinguis ganes de posar-te el Rap dels Comuns, els grans èxits de Txarango o, en un moment de desesperació, temes de Cesk Freixas. Els de Cs han fet un supergrup a imatge dels Cream d'Eric Clapton, Jack Bruce i Ginger Baker però participat per imbècils en la tradició més genuïna del loquillisme canallita. El tema costa de creure de dolent que és. Cs ha caigut en una decadència tan impactant que ja no és més que una mala imitació del processisme dels 'coros y danzas'dels onzes de setembre dels anys deu. Fins i tot plagiant els llocs comuns amb què l'independentisme naïf de la dècada passada ens va destruir com a poble: «hoy la plaza es nuestra», ens diuen, recordant la manifestació unionista de la Plaça Espanya com el llardós de barra de bar t'explica com es va estar a punt de tirar dues franceses de setze anys quan treballava en un càmping.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
També crida molt l'atenció que anessin a una manifestació en ple mes d'octubre amb botes, perquè els devien quedar els peus cuits. L'unionisme put com uns peus manifestant-se dins de les botes de sempre i això reforça la meva impressió que no hem superat, ni els uns ni els altres, el que va passar en aquest país l'octubre de 2017. Fan basarda els conflictes tancats en fals, perquè indiquen que, tard o d'hora, tota aquesta frustració esclatarà d'alguna manera que no ens agradarà gens. Aquestes eleccions incòmodes haurien d'haver servit per començar a normalitzar el fet que hi ha una desencontre pendent de solucionar, i en comptes d'això només són una cortina de boira per tapar la gestió de la misèria moral on ens hem instal·lat.
Espanya, la Rússia wannabe
Els comicis de la setmana que ve són importants, però no ho són perquè el govern que en resulti hagi de canviar gaire cosa. Ho són perquè ens diran fins a quin punt els catalans es resignaran a la impotència. Ho són perquè de la possibilitat de l'entesa entre socialistes i republicans en depèn l'estabilitat futura del govern espanyol. Ho són perquè continuen deixant en evidència els desvariejos de la Junta Electoral Central, capaç d'amonestar amistosament el ministre Marlaska i fer retirar pancartes amb el lema 'Democràcia'. Ho són perquè la Unió Europea ha de veure's ridiculitzada per la seva vergonyosa incapacitat per desenvolupar i reparit vacunes o per repartir fons de reactivació econòmica. Ho són perquè fins i tot Rússia pot fer pujar els colors a Josep Borrell, recordant-li que a Europa també hi ha tribunals polítics i dissidents a la presó. Ho són per moltes coses, i cap d'elles té a veure amb l'autogovern de Catalunya. Que és un extrem que no sé si és per riure o per plorar.
Voluntaris
Falta una setmana per a les eleccions, i els dubtes de si se celebraran amb seguretat sanitària no paren de créixer. La JEC ha de prendre una decisió sobre els milers d'apel·lacions presentades pels ciutadans designats a les meses electorals, i la seva resposta pot marcar, fins i tot, la legitimitat de la jornada. S'ha parlat, fins i tot, de reclutar voluntaris, com si tornéssim als anys dels Jocs Olímpics o, no fa tant de temps, al referèndum de 2017 que ens va deixar a tots tocats de l'ala. És una suprema ironia que, tres anys més tard i en una convocatòria que ens havia de tornar a la normalitat, el tema de fons, altre cop, pugui tornar a ser les garanties que ens ofereix el sistema democràtic que ens hem donat entre tots.
Disculpeu el to llòbrec de la crònica d'avui, que em fan mal els braços de traginar llenya. Que jo també he guardat fusta al moll. Demà tornarem amb més alegria i joie de vivre. Sort que som lliures.