Quan ets petit no tries els ídols. Són ells qui et troben perquè te’ls estimis incondicionalment. Un cop establert el vincle, la relació pot durar per sempre. Tinc dos ídols d’infantesa i un d’ells és Diego Maradona. Admiro Maradona perquè em feia feliç veient-lo jugar a futbol. No era l’únic, però em resultava increïble la seva posada en escena, aquella arrogància, la meravellosa arrogància d’un home que després de gambetear mitja Juventus clavava una falta per tot l’escaire. Les mans a la cintura, que fos tan rodonet, aquella mica de panxa, les arracades i la medalla. Era un afiche sensacional. I com jugava! Feia el que volia, quan volia i com volia. El camp era el seu element líquid, l’únic lloc on trobava la llibertat i la diversió que el feien incomparable. Liderava l'equip des del joc, accelerant o alentint segons les necessitats, caient a les bandes, fent de davanter, decidint els partits. Va fer de Messi abans que Messi, però amb una influència col·lectiva més àmplia. Encara ara em produeix un gran plaer mirar els millors gols, totes aquelles jugades. És tornar enrere en el temps i ser feliç de nou.
Recordo que amb el pare miràvem partits del Diego estirats en aquella gran catifa del menjador de casa. Nosaltres dos i un piló de cintes betamax escampades que es feia portar d'Itàlia i Anglaterra. Autèntiques relíquies. Tot el Mundial 86, els campionats amb el Napoli, reculls bizarríssims de la seva primera època argentina, amistosos amb l'albiceleste juvenil... Tot excepte els gols amb el Barça. «Prou desgràcia tinc amb un fill culer», deia. Després em picava l'ullet perquè no plorés, que de petit ja era molt nunyista i tot em sabia greu. Mon pare és perico i té uns principis, que quedi clar. Jo mirava els resums i els gols, «la part bona, papa» i després jugàvem al passadís de casa amb una pilota de drap. Jo era el Diego i ell era el pare. No en queda res de tot allò, ni una trista foto, només aquestes línies i jo per explicar-les.
Pensava ahir en aquest moment i estava content que fos així perquè és la manera més sincera i bonica que tinc d'aproximar-me a Maradona. En tinc d'altres, però són copiades i ridícules, molt teatrals, i no val la pena exposar-les aquí.
És impossible analitzar Maradona d'una forma coherent. Com més creus que el coneixes, més estrany et resulta. És com la vida mateixa, una confusió inextricable. N'hi ha que separen la seva vida personal del futbol com si el seu joc no fos la cosa més personal i intransferible de la seva vida. I d'altres que prefereixen entendre'l com un tot, quan els més propers han dit i repetit que sempre havien coexistit un Diego i un Maradona, l’home bo i un individu menyspreable. «Con Diego iría a cualquier parte, con Maradona no daría un paso». Paraula de Fernando Signorini, el seu preparador físic de confiança, un dels homes bons que el van estimar de veritat i que van saber dir-li que no quan volia exercir el seu poder.
Maradona ho va barrejar tot, sempre. Fins i tot en la plenitud, en l’escenari fetitxe de Mèxic 86. El jugador, el trampós, l'heroi i el mite resumits en quatre minuts, els que van de la mà de Déu al millor gol de la història dels Mundials. Contra els inventors del futbol, els enemics de les Malvines, va descobrir-nos una nova velocitat i l'adveniment del futbol contemporani. El futbol que coneixem ara va començar amb ell. És impossible no emocionar-se amb la locució de Víctor Hugo Morales i el seu «puño apretado gritando por Argentina».
Les seves victòries van ser considerades contraculturals, un renec anti establishment, una escopinada al poder. Sempre al costat del poble, dels més desafavorits, fossin del barri de Fiorito o dels napolitans humiliats pels tifosi racistes del nord d'Itàlia. En cadascuna de totes aquelles victòries hi residia un sentit poètic, una necessitat imperiosa d'impartir justícia. Com més poderós era el contrari, més gran es tornava Maradona. L'Anglaterra de Lineker i Robson, la República Federal d'Alemanya de Rummenigge i Matthaus, la Juventus de la família Agnelli, el Milan de Berlusconi, l'Inter de Moratti... Llegendes que queien una darrere l'altra en una successió de rendicions incondicionals perpetrades per una esquadra de legionaris addictes a una revolta honesta, per romàntica i revolucionària, on demostrava que els pobres podien guanyar als rics, que amb el futbol era possible canviar el món.
La Copa del Món i l’scudetto amb el Napoli el van convertir en un mite. Es pot dir que va assolir un estatus literalment diví, sense exagerar gens ni mica, proper a l’omnipotència dels emperadors romans. Va xuclar la vida sense importar-li res ni ningú més que el seu benestar en una interseccionalitat molt cínica, on tant podia ser oprimit com privilegiat. Maradona va patir represàlies per desafiar la màfia de la UEFA i la FIFA, però al mateix temps s’aprofitava de la impunitat que li oferia la camorra siciliana. Podia ser el company més generós al vestidor, el que donava més i millors consells als joves, i hores més tard convertir-se en un putero sinistre i desencaixat de la camorra napolitana. I les drogues, és clar, però de la pell endins cadascú hauria de poder fer la seva sense haver de suportar el cinisme dels altres. Com va dir en diverses ocasions, la cocaïna el va fer pitjor jugador. Tanta desmesura va alertar l’enginy dels argentins amb una coartada definitiva, tant poètica com decebedora: «no importa el que fessis amb la teva vida sinó el que vas fer amb les nostres». A veure, que si fas mal als altres potser sí que importa.
És important assenyalar que Maradona encarna totes les violències que pot cometre un home contra les dones. No se’l pot justificar pel joc, els títols o el seu compromís polític, ni tampoc per l’origen empobrit, les males companyies o el context de l’època perquè seria avalar un determinisme social que no em crec ni vull acceptar. S’ha de condemnar el que va fer, sense matisos ni subterfugis. L’abús indiscriminat del seu poder contra les més febles. I explicar-ho, és clar, ni que sigui de passada. I ara que és mort, també, perdonar-lo tots els que puguem.
Se l’odia per aquesta violència, però se l’idolatra encara més. Potser per això és tan agradable aquesta avara tebior d’un barcelonisme que no acaba d’entendre tota l’elegia, la mística i l’empanada mental d’argentins i napolitans. Aquí no se l’ha estimat mai i és una pena perquè el Barça és l’únic club del món que pot presumir d’haver tingut a Maradona i Messi. Hi ha raons de pes per no jutjar severament al soci, que consti. El seu rendiment, sent generosos, va ser mediocre. Mai va agradar a Núñez i Cruyff, autors intel·lectuals del Barça contemporani, per motius diversos, i la figura resplendent de Messi va fer la resta. Per què vols reivindicar Maradona si tens un home que fa de Maradona cada dia sense obrir la boca? Podríem afegir, ni que fos de bonus track, l’escassa empatia de Maradona envers una afició a qui mai va saber trobar la clau de pas sentimental per poder esdevenir un dels nostres.
Va ser el millor jugador del món, això no es pot discutir. O potser sí, però no davant meu, no en aquest malaurat 2020. En va fer seixanta tot just fa un mes i ha tingut el detall de marxar amb els bars oberts perquè puguem acomiadar-nos d'ell com hauria volgut, amb tota la festa i la fruïció deguda. Ahir anava pensant-hi entre trago i trago de cervesa, fent un pèndol perillós entre Buenos Aires i l'Estartit. Massa imatges al cap i algunes anècdotes, que tots en tenim, com aquella de l’amic Jordi Mir, el pastisser d’Arbúcies, que va portar-li una safata de lioneses de nata quan jugava al Barça, però no li van arribar perquè se les va fotre el cafre del seu agent, el també malaguanyat Jorge Cyterszpiler, en un episodi canibalístic de gran magnitud.
La importància de Maradona podria resumir-se amb l’evidència de ser un dels pocs esportistes capaços de transcendir l'esport i inserir-se en la cultura popular amb sentit i profunditat. Hi ha Muhammad Ali, Michael Jordan i hi és ell. Pel·lícules, cançons, llibres, religions, el que vulgueu... No obstant això, Maradona és l’únic no acceptat per l’establishment, antic o actual, que consti, però explicar això seria molt llarg i notòriament pesat. És molt millor optar per la frugalitat dels records fugissers. En serveixi d’exemple un partit dels Lakers de fa molts anys, una pilota de futbol camí del vestidor, Shaquille O’Neal que li fot uns tocs mal donats mentre es dirigeix a càmera dient “Diegooou Marrradooouuuna”. És frívol, però allà vaig saber que era universal.
Maradona és i serà sempre el meu preferit, el meu heroi culpable, el responsable d’algunes de les millors ereccions de la meva vida. Recordo el 30 d’octubre de 2011 perquè el seu aniversari va coincidir amb el naixement del meu fill en un gir sorprenent del destí, totalment irrellevant, però que ja em vaig encarregar d’omplir de significat, tot i que no em va sortir bé:
—Laura, i si li diem Diego?
—Ni pensar-ho.
—I Armando?
—...
Rebobino i acabo, si els capçals em deixen. Diria que la versió més neta, la seva imatge més bonica són els tocs que feia amb la pilota. Ni gols, ni jugades ni èpica futbolera. Maradona, en essència, era algú que estimava la pilota molt més que al futbol i no diguem ja qualsevol forma de competició. Es podria resumir el futbol amb Maradona i una pilota, i tot quedaria entès i explicat en deu segons. Com quan jugues a ser Déu, però sent Déu, és clar, i la bellesa i la llibertat es revelen de la forma més simple. La relació íntima amb la pilota el relaxava i enfortia, al mateix temps, la seva condició de jugador mitològic i inclassificable. Li donaven una pilota i era feliç. Els tocs inicials abans d'un partit contra el Bayern al ritme del Life is Life són memòria viva del futbol. «La pelota no se mancha», deia. I tenia raó, per cínic que fos.
T’enyorarem molt, Diego. Descansa en pau.