URGENT

🚑 Espanya registra més de 12.200 nous casos de Covid-19 i 114 nous morts aquest divendres

El discutible encant de l'Empordà

'Joc de Cartes' va passar ahir per la Costa Brava a la recerca del restaurant amb més encant de la zona

El cuiner Marc Ribas en una fotografia al seu Instagram
El programa de TV3 'Joc de Cartes' va buscar ahir el restaurant amb més encant de la Costa Brava. | Instagram

Doncs vist l'èxit de la setmana passada, quan Marc Ribas i 'Joc de Cartes' van passar per Cambrils i es va desencadenar l'apocalipsi macarra, ahir em vaig tornar a posar davant de la tele amb el desig fervent d'una altra dosi d'emocions fortes. No hi va haver tanta sort. En cap aspecte: ni amb el nivell de cuina, ni amb la personalitat dels restauradors ni amb la teca que ens van oferir. Tot semblava de segona divisió. De fet, la Costa Brava ja és un concepte tan desgastat, una Catalunya tan drenada, que costa que ofereixi ja cap excitació homologable al segle XXI. Al Sud ja som millors.

Tinc un amic gironí molt intel·ligent que ha passat les vacances al Delta de l'Ebre i en va dir que era com un Empordà sense haver d'inflar el pit i amagar la panxa, i com que no trobo una millor definició possible l'establirem com a canònica. Tampoc és que ho conegui gaire. He passat uns dies a Cadaqués però allò ja és pràcticament França. Quan sento noms com Peratallada o Santa Cristina d'Aro em faig l'efecte d'escoltar una cançó exòtica del també amic meu Sanjosex. Una gent entranyable i una mandra infinita que la somio completa. Ara, com que mitja Catalunya —sobretot la barcelonina— encara hi va, doncs deu ser la polla en vinagre.

D'una cosa n'estic segur, però. Si bé el polèmic programa de Cambrils va oferir un retrat ajustat a la cuina familiar i tradicional de Cambrils, els tres restaurants triats de l'Empordà dubto que siguin gaire representatius de res. Si és així, l'hostaleria nordista té un greu problema i des de la Costa Daurada podem entonar un reconfortant 'no estamos tan mal'. També pot ser que els restauradors de la zona —els bons—  no siguin tan curts com els de Cambrils i no es prestin a exposar els seus negocis per donar peixet a un espectacle televisiu. Els participants, a més a més, van acceptar les crítiques i fins i tot van reconèixer errors! Així no es pot fer un 'reality' xou que s'aguanti. Si hi ajuntem el peculiar ASMR que Ribas es marca al final del programa perquè tothom se'n vagi content i satisfet, el resultat final va ser d'una blanor que feia adormir les ovelles.

El fato: l'objectiu era trobar el restaurant amb més 'encant' de la zona, un concepte perillosíssim i inquietant t'ho miris com t'ho miris. Vam començar a la Candelaria Tapes, una casa rústica a la medieval Peratallada que porten un jugador d'handbol i un home que es presenta com a xouman. Màxima prevenció, aquí. Com la setmana passada, i per reflectir la realitat més real del país, la broma farlopera del programa va anar a càrrec del mencionat xouman Santi Salvadó, quan va criticar molt encertadament un 'ratlles' de xarop que li van posar sobre un micuit al restaurant competidor.

El problema és el que va servir ell: plats de pissarra, composicions barroquíssimes, fums i fins i tot unes tires de pollastre arrebossat servides en copa balon que em van deixar loquíssim. Ara que ens havíem desfet de les macedònies als gintònics només falta que per la tele es donin aquestes idees nefastes. A Twitter tot és una bombolla de haters, però ja fa anys que ja no colen ni les ratlles de mòdena ni les putes pissarres. Fins i tot hi ha un compte amb més de 150 mil seguidors que es diu We Want Plates que hi lluita incansablement. No és gaire popular entre la restauració catalana, com es pot constatar.

A Candelaria Tapes també vam veure que persisteixen en el costum execrable de pronunciar l'steak tàrtar com a 'estic'. I ja n'hi ha prou. N'estic tip. L'stick és per jugar a hoquei i el que es menja és un 'estèic'. Fem el favor. A banda, el color de la carn era bastant sospitós i difícilment estava trinxat a mà, que és l'única manera halal de preparar aquest plat. També hi vam tenir problemes amb el pop, com a Cambrils. Primer ens van assegurar que se'l coien ells i més tard va resultar que ells només se l'envasaven. 

Tot i aquests detalls que a la gent sensible ens treuen de polleguera, el nivell de cuina de la Candelaria va semblar acceptable, cosa que no es pot dir del següent participant. Una cosa raríssima dita Ruta Baviera, mig hippie mig descampat de porreros, que en teoria està especialitzat en carns a la brasa. Aquí hi vam trobar la Carmen, una cambrera lamentable a qui clarament li feia nosa la visita del programa i no tenia ganes ni de prendre nota. Van treure unes amanides que eren com una mena de ranxo barrejat en ferrades —galledes per als meus hipotètics lectors del Nord— i de segon uns plats de brasa que la propietària assegurava que estaven fets amb carn de l'Empordà però que a mi em va fer pensar que la població de gats, rates i gossos de Santa Cristina d'Aro deu estar en franca regressió. 

Tothom es va acarnissar amb unes patates al caliu, que mira que són fàcils de fer, però ni això. Per caritat, tothom va celebrar a la mare i a la filla de Ruta Baviera les postres, una col·lecció de pastissos que de cap manera haurien de sortir al prime time de TV3. Pastissos per postres! Però quina barbàrie és aquesta. Em sembla molt bé que a mi només em deixin fumar a casa meva, però s'hauria de fer el mateix amb el sucre. Qui es vulgui matar amb la ingesta de cupcakes i 'tartes' de cookies que ho faci en la més estricta intimitat.

Evidentment, Ruta Baviera va quedar en l'última posició, i crec que les van aprovar entre tots plegats una mica per pena. Ara que, si l'alternativa és demanar un suc de taronja de postres, en ple estiu, com es va fer al restaurant dels següents concursants, ja no sé què pensar. La millor alternativa crec que seria prohibir les postres a tot Catalunya, en consonància amb els temps que corren. D'ahir me'n quedarà un trauma perquè l'última persona amb qui vaig compartir taula i es va demanar un suc de taronja de postres —i li van servir!— va ser la meva exsogra, una persona que tinc situada en el meu rànquing particular de qualitat humana al costat de Jair Bolsonaro, Josep Maria Bartomeu i Josep Pàmies, el curandero antivacunes de Balaguer.

El guanyador va ser el Restaurant Rosamar, regentat pels germans Cosp també a Santa Cristina d'Aro. Un pèl arnat per dins però, almenys, amb una terrassa augusta amb vista a una caleta bastant cuqui. Tampoc feien res per tirar coets, però almenys van treure un arròs de cabra que semblava ben fet. Com en el cas de Cambrils, els productes i les receptes autòctones van destacar per una presència discreta. En tots els establiments, ja hi vam tornar a ser amb els tatakis, el foies i les mariconades habituals.

L'arròs, uns peus de porc i unes favetes amb calamarsets van ser l'excepció i l'únic moment que vam poder recordar que l'empordanesa és una de les cuines més complexes i apreciables del Mediterrani. Quan es fa. No va ser el cas. És de justícia, esclar, recordar que la d'ahir no era una recerca de la cuina genuïna de la regió, sinó de l'encant, aquell criteri tan inquietant quan es parla de restaurants. Tampoc ens en vam acabar de sortir.


Comentaris

envia el comentari