El carrer de Santa Anna llueix un encant especial després de la pluja. Al número vuit, el Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona (MAMT) estrena nou director des del passat 15 de gener, l'artista i docent ebrenc Manel Margalef (Amposta, 1963). Llicenciat en Història de l'Art i doctorat en Belles Arts, arriba al nou càrrec després d'anys com a professor a l'Escola d'Art i Disseny i com a docent associat a la URV, al Departament de Pedagogia. «Us he de dir que sou els primers! Seieu, seieu...» ens rep, rialler, en un despatx encara per decorar. Que ha d'escollir quins quadres vol penjar, diu.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Amb la barba blanca i l'accent ebrenc, col·loca les cadires per facilitar l'entrevista i ho fa sense posar pel mig la gran taula que presideix el despatx. Sembla que no, però Déu n'hi dó si distancien, les taules aquestes. Distès i atent, ens detalla les línies mestres del projecte que tot just comença a caminar des de fa una setmana a l'edifici. Reivindica l'art i reivindica els artistes, però no deixa passar l'oportunitat de demanar complicitats més enllà de les parets dels museus. El nou director tenia ganes de ser-ho.
«Hem de donar més protagonisme a Miró o a Jujol per fer visible el llegat de l'art modern de Tarragona»
— Artista, professor... i ara director del Museu d’Art Modern de Tarragona.
— Exacte. Vinc d’una trajectòria de molts anys com a professor de pintura i fotografia a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona, a la URV i també d’una carrera artística molt enriquidora... crec que el moment d’assumir un repte com aquest és ara. És una responsabilitat que m’arriba en una molt bona etapa.
— Perquè coneix bé la casa?
— I perquè em considero preparat per defensar un projecte artístic renovat en el qual hi crec. La vida m’ha posat a prova en diversos projectes personals i comuns, com el de la docència, i el meu projecte ara és el museu. És un projecte purament artístic.
— Què proposa?
— El MAMT ha de trobar la manera de potenciar l’art modern i els artistes moderns que ens ha de representar a les comarques de Tarragona. Julio Antonio va ser un escultor brillant, però no podem limitar-nos a la seva figura i hem de donar amb les fórmules que calguin per ressituar i reivindicar altres artistes de casa nostra de primera categoria.
— En qui pensa?
— En Joan Miró i en Josep Maria Jujol. Podem establir una línia de treball al Museu que es basi a visibilitzar la figura i el llegat de tots tres a parts iguals, i que permeti reconsiderar el protagonisme del museu entre els tres artistes. Ja ens hem començat a moure en aquesta direcció.
El nou director del Museu d'Art Modern de Tarragona proposa «treballar en xarxa» per recuperar «espais artístics»
— El Museu d’Art Modern de les comarques de Tarragona.
— És al que hem d’aspirar; a crear un referent i que el nostre entorn ens vegi com un espai útil. La nostra ambició és treballar pel nostre art i pels nostres artistes, divulgar-los, descobrir-los i trobar totes les vies i aspectes possibles per compartir-los.
— Un museu obert.
— El Museu d’Art Modern forma part d’una estructura molt més àmplia que ha de treballar en xarxa i produir esforços compartits des de moltíssims vessants i agents. Per nosaltres sols, mai arribarem on volem arribar. Necessitem un impuls que arribi més enllà dels museus i una estructura d’art més consolidada. Seria un error declinar tota la responsabilitat artística de Tarragona en un museu o en un centre d’art concret.
— Què vol dir?
— Ciutats com Reus o Tarragona han perdut molts espais artístics en els darrers anys. Sembla que ara pren força una voluntat emergent de recuperar la presència perduda, en especial en el cas de Tarragona, que seria un molt bon símptoma. El que hem d’aprendre és a crear sinergies i a fer xarxa, entre tots, amb un objectiu comú. Tot el que ens quedi gran, altres ho absorbiran per nosaltres.
— Què reclama?
— La convicció política de què la gestió de l’art és un servei públic i que és fonamental estimular la creativitat i oferir visibilitat als llenguatges artístics. I confiança en els tècnics, programadors culturals i professionals per articular uns pressupostos que, a la pràctica, ho facin possible.
«Si no ens adaptem als nous temps, l'art no ens esperarà i ens passarà per davant»
— Polítiques en la distància curta.
— La proximitat és bàsica, i per nosaltres no és negociable perdre el contacte directe amb el nostre públic. Ens visiten els fidels de sempre, els turistes i, en especial, els centres educatius de la zona de la mà del servei pedagògic del museu, el nostre gran pilar. El nou projecte del MAMT vol fer créixer aquest servei pedagògic, de fet. Entenem que és fonamental.
— En què cal treballar més?
— El gran repte és adaptar-nos i adequar-nos als nous temps que ens ha tocat viure. Perquè, si no ho aconseguim, l’art ens passarà per davant i no ens esperarà. Condicionarem els nostres espais, conservarem la col·lecció permanent, apostarem per les sales temporals i renovarem les bases dels nostres premis. Volem entrar amb ganes a l’any 2020.
— Li fa por quedar-se enrere?
— Correm el risc de fer-ho. Un dels grans deures pendents que tenim sobre la taula és reconèixer i ressituar el ‘boom’ artístic dels anys ’80 a Tarragona, on un bon grapat de grans artistes emergents no ha rebut el reconeixement que els consolidi definitivament. Aquesta és la nostra tasca.
«Tinc el compromís de ser un aparador per als artistes emergents de Tarragona»
— Deia abans, però, que aquesta serà una feina en equip amb altres institucions.
— Els museus no farem la melodia sols, però sí que se’ns ha d’exigir que toquem molt bé les tecles correctes amb una programació i unes activitats idònies per fer-la sonar bé entre tots. És un repte coral, un engranatge, que assumim encantats. Jo no tinc respostes per a tot, però sí que tinc el compromís amb l’art i els artistes emergents de ser un aparador a l’altura de les seves necessitats de projecció.
— Crearà vincles amb l’Escola d’Art on fins ara era professor?
— Amb l’Escola d’Art, amb la Universitat i amb qui calgui. Hem de tenir clar que Tarragona no genera menys art ni pitjor art que altres territoris, i que la diferència és que entre tots hi apostem o no hi apostem per crear aquesta estructura artística consolidada.
— Què hi guanyarà, el museu?
— L’ensenyament és una pedrera d’idees, és un laboratori que ens ha de permetre experimentar i incentivar la creativitat i l’art. I el Museu d’Art Modern beurà d’això, evidentment. L’aposta és conjunta, perquè hi ha molta feina a fer i, si ens en sortim, qui sortirà guanyant serem tots.