Aquesta nit comença la dinovena edició del Festival de cinema REC. Ho farà a l'Antiga Audiència, escenari habitual d'aquest emblemàtic festival tarragoní, amb la projecció de l'òpera prima del també tarragoní José Luís Montesinos, 'Cuerdas'. Hores abans del tret de sortida a una edició del REC que llueix especialment per la qualitat i l'alt nivell de la vintena de pel·lícules que presenta, hem volgut parlar amb el seu director, Xavier García Puerto, del passat, de l'edició present i també del futur.
I és que el REC celebrarà l'any vinent el seu vintè aniversari amb ganes de seguir creixent i de trobar, per fi, aquell impuls que li ha mancat en determinats moments per esdevenir, no només el festival de referència cinematogràfica a Tarragona - fa temps que ho és - sinó un dels importants a escala catalana i, per què no, de tot l'Estat. El recent acord de col·laboració amb el Festival de Málaga i l'aposta que el consistori tarragoní ha anunciat que vol fer pel REC de cara a 2020 sembla que faciliten un camí que no sempre ha sigut fàcil.
Com definiries, en termes cinematogràfics, les propestes que es podrán veure al REC 2019?
Valentes, potents, honestes i amb capacitat d'atraure i d'encisar el públic. Sí, podem trobar creacions insòlites i sorprenents, fruit d'uns directors amb ganes d'agradar al públic, però sense renunciar al seu estil propi i unes narratives singulars. Amb ganes de mostrar diverses realitats d'arreu del món i voluntat d'eixamplar mirades. Aquells que vulguin apropar-se al REC es veuran sorpresos de ser captivats per les històries i la mirada de directors que no els hi sona el seu nom.
La secció Òpera Prima és potser una de les més emblemàtiques del festival, en el sentit que s'hi pot descobrir molt de talent...
Així és, molt de talent, i molta qualitat. És per a un públic que s'atreveix a descobrir i que vol conèixer l'actualitat del cinema, i no només això, sinó el futur pròxim. Actrius que es passen a la direcció, pel·lícules que vénen de guanyar grans festivals, i d'altres que es veuen per primer cop a Catalunya, o a Espanya. Només diré que entre les concursants d'enguany hi ha dues candidates als Oscars i que una de les directores participants està, ara mateix, dirigint un nou projecte amb en Tom Hanks.
Pel que fa als Jurats, alguns noms destacables?
Sí, moltes vegades el Jurat ha sigut una manera de dur al festival directors consolidats o professionals de prestigi, ja que les projeccions estan basades en nou talent i els seus noms encara no són coneguts. En la nostra tasca de divulgació i de donar a conèixer aspectes pocs coneguts del cinema, enguany hem convidat a tres persones que representen posicions claus en la indústria actual. D'una banda Carla Sospedra, que està fent una tasca ingent al cinema català independent i recolzant la puixant presència de les dones amb la plataforma "Dones Visuals". A més, ha sigut durant molts anys l'ànima de Wassabi, la productora d'Isabel Coixet.
D'altra banda, Joan Sala, a banda de ser el programador principal del festival L'Atlàntida, és el cervell a l'ombra de Filmin, la plataforma VOD que més ha crescut els últims anys integrant tot tipus de mirades. A més, té un ull especial per al nou talent. I què hem de dir de Jana Wolf, amb diverses tasques a la indústria en una dilatada carrera, ara mateix és una de les màximes responsables del mercat de la Berlinale, punt ineludible de qualsevol pel·lícula que vulgui destacar a escala mundial. Com veus, estem parlant de professionals que són el moll de l'os de la indústria.
«'Cuerdas' demostra que José Luís Montesinos està preparat per a reptes majors»
'Cuerdas' del tarragoní José Luís Montesinos inaugurarà el REC 2019 després del seu pas notable pas per Sitges. Una pel·lícula difícil i dura, no?
Bé, en aquest sentit hauríem de definir que volem dir amb "difícil" i "dura". Essent una pel·lícula que s'enquadra voluntàriament dins els paràmetres del cinema de gènere, podríem dir que és un film totalment disfrutable... el manteniment de la tensió, i l'amor per fer cinema que es transmet en l'homenatge a tots els seus referents, són els seus màxims exponents. Amb tot, el més destacat per a mi és que indica que en Montesinos està preparat per a reptes majors, i per abordar històries més grans amb grans pressupostos. Tot això ho podrem comentar amb ell després de la projecció d'aquesta nit.
Les sessions Vermut al Teatre del Serrallo ofereixen una mirada més jove al festival amb tres propostes delicioses com són 'El viatge de la Marta, Adam & Evelyn i Ojos Negros. Neus Ballús i Marta Lallana, també amb Elena Martín, Belén Funes, Arantxa Echevarría són exemples que a la direcció cinematogràfica hi ha relleu i en clau femenina. Com ho valores?
És evident que hi ha relleu, i és, en gran part, femení. Deixa'm apuntar un punt que és clau, l'any passat vam celebrar el 5è aniversari del nostre Laboratori "Primer Test", per on va passar la pròpia "Ojos Negros" (o d'altres com "Estiu 1993"), doncs quan ens vam posar a fer repàs de quines pel·lícules podríem recuperar per celebrar aquest aniversari, 'Trinta Lumes', 'Con el viento' , 'Ana de día'... totes eren de directores dones! I t'he de dir, que la selecció al "Primer Test", es fa amb exclusius paràmetres de qualitat i de futur del projecte, no de paritat. Parlant d'aniversaris, també voldria destacar "Adam & Evelyn", una pel·lícula deliciosa, que ens serveix per celebrar el nostre projecte OFF THE WALL, que va fer una gran tasca de divulgació del nou cinema europeu.
En clau MiniREC o, ampliant mires, en clau cinema infantil-juvenil en general, és cada cop més reduït l'espai del cinema infantil-juvenil més enllà de les franquícies, les sagues i els superherois? Costa atraure el públic familiar fora d'aquestes zones 'de confort'?
Sí que és difícil, i sembla que els espais per aquest tipus de cinema es van reduint i s'estan equiparant a aquells propis del cinema d'autor o en versió original, però alhora aquí s'està consolidant un circuit d'espai com cases de cultura, cineclubs, matinals a cinemes comercials, que potser són els espais adients per aquest cinema. Moltes vegades sembla que qui va aquestes pel·lícules són els mateixos pares que volen anar a altre tipus de pel·lícules, perquè els infants, no hi posen diferència i acaben gaudint igual, una pel·lícula d'animació alemanya, posem, que una de Disney, i fins i tot en VO! Però la gran part de les vegades, la limitació la posa qui els du al cinema... sense voler els transmeten les nostres limitacions i les nostres pors.
¿Quina valoració en fas de les projeccions prèvies de la secció Emergències que s’han fet durant aquest mes de novembre?
Es resumeix d'una manera més fàcil: ha sigut l'edició amb més afluència de públic, superant la xifra de 100 espectadors per sessió, i superant àmpliament la mitjana d'espectadors de les projeccions que es fan habitualment en aquell espai. És el 5è any que es fan aquestes projeccions prèvies al novembre (es va començar, precisament amb OFF THE WALL), i la col·laboració amb el CaixaForum de Tarragona s'ha anat consolidant com una simbiosi positiva per a les dues entitats, amb la possibilitat de connectar amb un públic que vol que el REC comenci ja.
¿Les cares conegudes (intèrprets famosos) són un reclam cada cop més imprescindible per projectar un festival?
Això depèn molt del tipus de festival que vulguis fer, i quin és el model que busques. Potser vols fer un festival més centrat en la divulgació d'un tipus de cinema, i la formació del públic; o un altre més centrat en l'impacte directe tant en premsa com en audiència immediata. Jo crec que un es basa en un treball a llarg termini i el creixement, personal i col·lectiu, d'un determinat tipus d'espectador; i l'altra més en la recerca de rèdits directes i efectius, però que potser també és més efímer.
Hi ha festivals que proposen un model mixt, però és més difícil, sobretot perquè cadascun dels models requereix una dedicació i inversió especialitzada, i cada aposta té el seu 'star system' propi. En el nostre cas, que ens basen en la presentació de les que seran cares conegudes, es pot dir que hi ha ja un públic ciutadà preparat per anar al cinema sense un reclam específic, més enllà de l'afany de descobrir i de gaudir, de nou, del cinema.
Tu que veus molt de cinema, d'aquell que la majoria no tenim ocasió de veure, alguna pel.lícula que hauries volgut pel REC d'enguany i que finalment, pel que sigui, no ha pogut ser?
Pelis que no han pogut ser...Uf, moltes! Quan es fa una programació tan 'curta' com la del REC, és reselecciona molt d'entre totes les propostes que apareixen al llarg de l'any. Tot i que estem molt contents amb la programació actual. Ja sé per on vas...Potser aquesta llista te l'hauria de passar després del festival! Però sí, algunes pel·lícules que han caigut per algun motiu o altre podrien ser: 'Adam' la proposta marroquina per als Òscars, 'Algunas bestias' una genialitat xilena on Alfredo Castro i Paulina Garcia estan estel·lars, 'The Witch Hunters' una petita gran pel·lícula per a tota la família, 'The last black man in San Francisco' una de les pelis indies nord-americanes de l'any, i algunes més...
«Hauríem d'anar preparant una coordinadora d'activitats audiovisuals al territori»
L'any vinent, el REC fa 20 anys. L'alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, a la presentació del festival va comprometre's a posar més recursos municipals pel REC2020. Sembla que pot ser, el de l'any vinent, 'El gran REC'. Amb quins objectius us plantegeu el vintè aniversari?
Ara mateix amb l'efervescència de l'arribada d'una nova edició i la proximitat (l'any que ve) de la 20 edició, a tothom li ve al cap paraules grans com 'creixement', 'gran edició', etc. Però potser, ara mateix, i després d'uns anys de grans dificultats, si la ciutat vol continuar tenint un gran festival, els objectius principals serien consolidar un equip estable, que puguin desenvolupar amb tranquil·litat les necessitats pròpies de l'organització d'un festival d'aquestes dimensions i dur a terme els seus objectius al llarg de l'any. I a partir d'aquí es pot plantejar el creixement i fer 'grans' edicions, tot i que crec que totes són grans edicions (riu).
Sé que no sona a discurs triomfalista de 20è aniversari, però també d'aquesta manera podrem tornar, amb escreix, tot el que ens han donat aquells que han donat suport tots aquests anys, i créixer encara més. Així, si haguéssim de resumir els objectius per al 2020, serien consolidar les propostes ja existents, repassar una mica la història que ens ha fet arribar fins aquí i llençar el que potser el model de festival estable i sostenible per als pròxims anys. Només així pagarà la pena haver assolit dues dècades de vida, i podrem pensar en 21, 22, 23... I de cara al que dius d'"El gran REC"... Potser hem de posar un tió a l'entrada de la sala per que el públic ens demani què vol! Sense el suport del públic el REC, no seria el que és, i enguany, el necessitem més que mai.
De fet, el REC dura uns dies només però es noten, entre el públic les ganes de que seguís la resta de l'any, ni que fos testimonialment. Us heu plantejat descentralitzar al calendari el Festival i donar-li una mínima continuïtat durant l'any?
Sí, de fet, tota la programació prèvia a poblacions del territori (i només del territori, enguany s'han fet projeccions a Madrid, Barcelona, Manresa, etc.) i la programació especial al CaixaForum ja respon a aquesta voluntat, sembla que la setmana de desembre s'ha quedat petita i hem d'anar estant presents al llarg de l'any. Amb tot, aquests creixements (o eixamplaments del calendari), s'han de fer amb calma i en funció de la resposta del públic.
A quina època funcionarien millor més "sessions REC"? Haurem d'estar atents a les novetats del sector, i sobretot, a les demandes del públic. La nostra tasca també és detectar les necessitats, per exemple, el 'Mira'm', les nostres projeccions a alumnes de secundària, és un projecte educatiu que és una de les seccions que millor funcionen del REC des de fa anys, potser el professorat del territori té aquesta necessitat i aquí hi ha un espai per col·laborar i formar nou públic, basat en el potencial educatiu del cinema.
El REC ha d'ampliar fronteres, a nivell territorial? Cap a on?
És molt probable que el REC hagi d'ampliar fronteres, i anar més enllà de la ciutat. De fet ja s'han fet uns primers passos, amb projeccions a Altafulla, Torredembarra, la Ràpita... El fet que el REC es celebri a Tarragona, ens atorga la responsabilitat en certa manera d'exercir la capitalitat, fins i tot de liderar un capitalitat cultural de la ciutat a tot el territori. Tot i que aquesta és una tasca que el REC no pot fer en solitari, ha d'anar acompanyada d'una voluntat política d'exercir aquesta capitalitat, i que el REC esdevingui quelcom més enllà d'un referent.
És curiós perquè amb les últimes preguntes, amb les teves afirmacions, has plantejat qüestions que nosaltres venim reflexionant de fa temps, i que ens fan pensar en un festival sense la cotilla del calendari i l'espai. Això fa pensar que el públic també nota, intueix el potencial del REC per a continuar creixent, anticipant-se (o desitjant fins i tot), als nostres moviments. Com hem comentat abans, el suport del públic serà clau per llençar aquestes possibilitats. Hem de subratllar que tant a la ciutat com al territori hi ha d'altres entitats fent una tasca seriosa, valuosa i persistent que mantenint viu el calendari al llarg de l'any, però si es sorgeixen aquestes qüestions és perquè ens atorgant aquesta capacitat o se'ns demana aquesta responsabilitat.
Temàticament, hi ha marge de col·laboració amb altres propostes com el Festival de Cinema en Català de Roda de Berà, el FICVI de Vila-seca o el Memorimage de Reus?
Enguany presentem diverses pel·lícules en llengua catalana, una pel·lícula elaborada totalment amb material d'arxiu ("Just don't think I will scream"), i hi ha 7 curts del territori que enguany, com a novetat, es presentaran abans d'algunes de les pel·lícules a competició. Com veus, a nivell temàtic, es podria tenir una relació àmplia i fluida. Però més enllà de la bona relació que puguem tenir a nivell personal els organitzadors de cada esdeveniment, hauríem d'anar encaminant-nos a una relació més àmplia, i preparar una coordinadora d'activitats audiovisuals al territori, per potenciar la nostra tasca, i respondre a la voluntat del públic que cada vegada ens demana més i més.
Pel que fa als cinemes de la ciutat, o de l'àrea metropolitana (OCINE, Yelmo, Axion Reus, JCA Valls, Rambla de l'Art a Cambrils...) hi podrien tenir cabuda d'alguna manera en un festival tan potent com el REC? Heu iniciat converses amb els exhibidors habituals de casa nostra?
Quan el REC va passar un període de gran inestabilitat, al període 2011/12, que va estar a punt de la desaparició, OCINE Les Gavarres va ser clau per al seu rellançament, i comencés amb bon peu la seva nova singladura. Després, per diversos motius, aquesta col·laboració no va continuar, però no es descarta noves participacions.
De la mateixa manera amb els cinemes de la ciutat i les rodalies, ens encantaria participar i establir col·laboracions, crec que l'interès que aixeca el REC entre els espectadors, i el fet que durant més d'una setmana els mitjans estiguin parlant de cinema, els cinemes del territori, d'alguna manera, ho poden aprofitar. De fet, a ka Rambla de l'Art de Cambrils hi ha alguns títols inèdits que aprofita per programar, gràcies a l'impacte que han tingut al festival.
La irrupció de les plataformes VOD en el procés de producció, distribució i exhibició de cinema, ¿com afecta en la programació i paper dels festivals cinematogràfics dins la indústria?
Últimament s'ha intentat contraposar les propostes de les plataformes VOD amb els objectius dels festivals, fins i tot cercant una confrontació que no se sostenia del tot, car el fet és que les propostes poden ser complementàries i fins i tot l'objectiu final pot ser el mateix, la creació de públic i facilitar a aquest públic l'accés a cinema de qualitat. A més a més, les plataformes no són noves, i algunes fa molts d'anys que funcionen i sempre han cercat la col·laboració amb els festivals. Per exemple, Filmin, instaurada, des de Barcelona a diversos països del món, estrena moltes de les pel·lícules que nosaltres programem, i fins i tot té un canal del REC, on recupera alguns dels nostres títols d'edicions anteriors.
Si pensem en plataformes com Netflix, que han tingut una irrupció més abrupta, per dir-ho d'alguna manera, potser la realitat és diferent de la visió popular existent. Com, per exemple, el fet que va ser Netflix qui va anar a cercar els festivals, i no la inversa. S'ha passat d'un model en el qual ells volien dominar en el sector sense cap impediment, a una inserció més o menys col·laborativa. Així que es tracta com qualsevol altra model d'estrena. En el nostre cas, Per posar-te un exemple, és molt probable que alguna de les pel·lícules que presentem en exclusiva ara, en uns mesos es puguin veure a Netflix, o en alguna altra plataforma.
Finalment, quina d'aquestes tres perles que es podran veure al REC d'enguany captura millor l'essència temàtica de l'edició d'enguany 'Emergències' : 'Parasite', 'Les Misérables' o 'O que Arde'?
Ui, doncs aquesta resposta és ben difícil, perquè cadascuna mostra amb diversos matisos i punts de vista el tipus de cinema que ens agrada mostrar al REC. A 'Parasite' si bé el punt de partida són les desigualtats socials, el mestratge de Bong Joon Ho ens fa moure per un ball de gèneres, que ens té enganxats durant tot el metratge. I sí, seria un dels directors que ens hagués agradat descobrir al festival (riu). 'O que arde' lliga amb la part més 'ambiental' del programa (sobretot desenvolupada al CaixaForum), parlant sobre els incendis forestals, però sobretot és la consolidació d'Oliver Laxe, un director molt lligat al festival, com a gran autor de cinema europeu, i una de les petites grans sorpreses de la cartellera cinematogràfica.
Pel que fa a 'Les Misérables' capta d'una manera esfereïdora l'aquí i l'ara, i lliga amb tota una tradició cinematogràfica com la francesa lligant-la a la vegada amb un activisme audiovisual més contemporani. I tot això mostrant una reflexió sobre la ràbia juvenil, basada en la immediatesa i que ha aconseguit un premi principal a Cannes, esdevenint a més la pel·lícula representant de França per als Òscars. I tot això amb una primera pel·lícula del director...tota una 'definició REC'.