ERC ha presentat una proposició no de llei al Congrés demanant al govern espanyol que derogui la modificació dels límits marítims de l'any 2008 que va deixar bona part de la superfície de la concessió del projecte Castor en aigües valencianes. Els republicans, com va concloure la Comissió d'Investigació del Castor al Parlament, interpreten que la correcció de les delimitacions de les Capitanies Marítimes de Tarragona i Castelló va deixar tota l'àrea de la concessió del magatzem de gas sota competència valenciana, impedint la intervenció administrativa de la Generalitat de Catalunya. En realitat, una petita part va quedar en aigües catalanes, però ni l'Estat va donar audiència al Govern ni aquest va reclamar intervenir en el procediment.
La correcció exprés el març de 2008 dels límits marítims que afectaven la superfície de la concessió del Castor per part del llavors govern del PSOE, ha estat un dels capítols secundaris del projecte Castor que més polseguera mediàtica i política ha aixecat després del fracàs del projecte.
La diputada d'ERC al Congrés, Norma Pujol, ha retret a l'executiu liderat per José Luis Rodríguez Zapatero que actués de forma «arbitrària, unilateral i sense cap justificació tècnica» a l'hora de modificar la delimitació de les fronteres de les demarcacions marítimes de Tarragona i Castelló «amb l'objectiu d'evitar que la Generalitat de Catalunya pogués intervenir com a part afectada en el procediment de tramitació i autorització del Castor i ho fes la valenciana, que era totalment favorable al projecte».
Argumenten que la reversió d'aquesta modificació «arbitrària» dels límits marítims permetria, en aquests moments, que la Generalitat fos considerada com «administració afectada en tot el procés de desmantellament del projecte Castor i, en concret, en les matèries que són de la seva competència». Aquesta era, de fet, una de les conclusions de la Comissió d'Investigació del Parlament sobre el fiasco del magatzem de gas submarí, interpretant que la maniobra estatal deixava tota l'àrea de la concessió en aigües valencianes.
Diversos documents i informes de la mateixa Generalitat contradiuen aquesta apreciació: de fet, una part d'aquesta àrea sempre s'ha mantingut en aigües catalanes. Quan el maig de 2007 el govern espanyol aprova la delimitació dels districtes marítims, Tarragona i Castelló es repartien, gairebé per la meitat, les 6.519 hectàrees en qüestió. Va ser el 5 de març de 2008, just dos mesos abans que s'atorgués la concessió del Castor a Escal UGS —la filial del grup ACS de Florentino Pérez—, quan l'executiu socialista va publicar al BOE, de forma sorprenent, una correcció d'errors que movia el límit cap al nord. La nova frontera deixava, efectivament, la major part de la superfície de la concessió en aigües valencianes. Un petit vèrtex, però, va romandre sota la titularitat catalana, segons va constatar un informe de l'Escola de Capacitació Nàutico Pesquera de la Generalitat sol·licitat en un procediment judicial contra el projecte.
La Generalitat tenia competències
Així les coses, si bé la legislació que regula les explotacions d'hidrocarburs en aigües territorials atribueix a al govern estatal competències exclusives en la matèria, la Generalitat, d'acord amb l'Estatut, podia exercir en aquesta àrea marítima les seves competències en matèries com la gestió de recursos pesquers, l'agricultura, el patrimoni arqueològic, les emergències, protecció civil, medi ambient, seguretat pública o salvament marítim.
Però cap de les dues parts va actuar en conseqüència. Tot i admetre explícitament dins de l'expedient administratiu que el magatzem de gas submarí podia afectar directament poblacions costaneres catalanes, el govern socialista mai va voler reconèixer la legitimitat de la Generalitat a l'hora d'intervenir en la tramitació amb l'argument que la zona de la concessió per al magatzem de gas submarí se situava dins del «mar territorial espanyol».
Per part de la Generalitat, el llavors Departament d'Agricultura i Habitatge es va limitar a trametre dos informes alertant sobre els possibles impactes del projecte Castor sobre el territori català i reclamant estudis geològics, peticions que l'Estat va desatendre. El segon govern tripartit, amb el PSC, ERC i ICV com a socis i encapçalat per l'exministre d'Indústria socialista, José Montilla, ara flamant conseller d'Enagás, mai va arribar apel·lar a la titularitat de les aigües marítimes per poder intervenir en el procediment administratiu.
Montilla i Enagás
Montilla va ser l'artífex de l'acceleració administrativa del projecte Castor quan l'any 2005 va atorgar-li la 'Categoria A-Urgent', com a infraestructura «estratègica» per al subministrament de gas a l'Estat espanyol. També sota el seu mandat al capdavant d'Indústria es va gestar la implicació d'Enagás, societat participada en un 5% per l'Estat espanyol, en l'accionariat del projecte Castor.
El gestor tècnic del sistema es va comprometre a adquirir el 33% de la societat Escal UGS a Florentino Pérez —que va entrar controlant de cop el 66,7%— quan el magatzem es posés en funcionament de forma efectiva i fos integrat al sistema gasista. Finalment, i força abans que la crisi sísmica provocada per les injeccions de gas en fase de proves deixés en evidència el fracàs del projecte, Enagás ja havia descartat de ple participar en l'operació —el seu representant va deixar d'assistir a les reunions del consell d'administració— i va rebutjar les insistents ofertes de Pérez per desprendre's d'un terç de la societat.