Mentre ahir es feia públic el preacord entre Sánchez i Iglesias, pensava que no m’havia passat mai de no conèixer ningú que hagi votat content en unes eleccions. Una parenta em va trucar fa uns deu dies per dir-me que no tenia ni idea de qui votar però que després de votar el Front Republicà i a Primàries de Barcelona, aquest cop li agradaria votar algú que tragués representació. Per aquest motiu dubtava si votar la CUP. Li vaig dir que tranquil·la, que segur que sortia. El dia abans de les eleccions em va trucar per dir-me que el seu marit i ella havien decidit repartir-se el vot: un a la CUP i un a JxC. «Així estem», em va dir com a disculpa.
El diumenge electoral, de camí cap al col·legi, em torna a trucar:
—Al final votaré la Borràs. Tots són uns merda, així que tant per tant, voto Convergència.
—Tornes a casa, li vaig dir.
—Hi ha coses pitjors.
—ERC, vols dir.
—Sí, i tu els deus haver votat.
Canviant els actors, totes les converses sobre el vot han estat així: al migdia vam dinar amb uns amics, votants típics de la CUP, que em van dir que «fa un mes haguéssim votat ERC, però després de com han gestionat les protestes, impossible. Ara: la campanya de la CUP és per matar-los». Uns altres amics s’han repartit el vot entre marit i muller i han aconseguit votar-ho tot. «Un la CUP i l’altre a ERC al congrés, i tots dos a JxC al Senat: quan tots els fills et surten tontos no pots fer diferències». Un matrimoni de jubilats, exvotants del PSC de tota la vida, han votat ERC perquè «no hi ha volta enrere». Un amic de la CUP m’escriu per Telegram que aquesta campanya ha demostrat que no existeix una esquerra independentista adulta, però «ERC ha traspassat una línia vermella: criminalitzar la protesta. Suposo que votaré la CUP però la meva parella votarà ERC com si estigués votant el PNB». L’únic amic que devia votar content és el de Vox, però no vam parlar abans de les eleccions.
La nova realitat de la política catalana és que ningú no sap què fer. No us feu il·lusions amb els unionistes, ells tampoc no saben per on tirar. En aquest context, qui té les idees més clares és ERC. Contra el que es diu, ERC sí que està ampliant la base, almenys la geogràfica.
La gent del diario.es fa aquest seguiment des del referèndum del 2017, on van començar a detectar que hi havia un creixement de vot independentista a ciutats metropolitanes de majoria nacional espanyola i una certa desmobilització a zones tradicionalment independentistes dures. Va tornar a passar el 21D, aquest cop centrat en ERC, de nou a les espanyoles del 28 d’Abril; també a les municipals, i ha estat la raó per la qual ERC ha aguantat la pèrdua de suports i la recuperació de JxC als comtats de la Catalunya Vella.
«ERC ha aconseguit situar-se en una mena de centralitat».
Malgrat els vots perduts des de l’abril, alguns cap a la CUP, d’altres cap a JxC i d’altres cap a casa, ERC ha aconseguit situar-se en una mena de centralitat. Tanmateix, vistos els resultats, ningú no té clar que en unes eleccions al Parlament el món convergent no li tornés a pispar la cartera, especialment si el candidat és Pere Aragonès, amb grans dificultats per a la fotogènia política. Torrent no té possibilitats, però és més acceptat per l’electorat que bascula entre el pujolisme i el junquerisme, segons diuen els xamans de la política local en elsoff the record. Tothom menciona la seva barba hipster com a motiu. Aquesta vocació de centralitat és el que ha fet que Rufián passi de ser un diputat que treia una impressora en seu parlamentària a vestir-se d’estadista marxista, amb més vanitat que credibilitat, i és la mateixa raó per la qual ERC no ha sabut navegar les protestes per la sentència amb un mínim de convicció.
Buch ha sobreviscut a la campanya electoral donant quatre entrevistes i fent-se el raonable. Artur Mas pot sortir al FAQs a defensar els mossos i no passa res perquè envia un senyal inequívoc que és marca de la casa: primer l’ordre. Mentrestant, Laura Borràs i Eduard Pujol poden posar-se en la pell del ciutadà impotent en seu parlamentària. Amb aquesta empatia gran part de l’electorat postconvergent en té prou perquè veu que no el governen psicòpates. Però quan ERC intenta navegar aquest mateix remolí, el cinisme li queda maldestre i les conviccions de cartró-pedra.
La raó és perquè fins ara, el lloc que ha ocupat ERC en la cultura política catalana és el de l’ordre moral, no l’ordre polític. Per això es deia sempre que era un partit de filòlegs i carlistes. L’ordre és a la base dels països. Com més s’assemblen els límits morals als límits polítics més estable és una societat. No obstant això, ja sigui perquè aquesta societat és molt homogènia o perquè el control polític arriba fins a l’inconscient, quan els límits morals de la gent i els límits polítics d’un estat són idèntics, aquesta societat té poc futur. Dura un moment, i després es clou o es congela. Idealment, els límits de l’ordre polític han de ser més laxes que els límits de l’ordre moral: així hi ha marge per evolucionar. És a dir, hi ha llibertat.
«Com més s’assemblen els límits morals als límits polítics més estable és una societat».
El contorn de l’ordre moral el traça la història i la memòria familiar, mentre que el contorn de l’ordre polític el marca la llei. En la zona grisosa que separa la història de la llei, o la moral de la política, és on hi ha el costum, que és el seguit de sobreentesos sobre els que s’aguanta la vida social. És per això que el veritable examen de proficiència d’una llengua estrangera hauria de ser explicar un acudit a un grup de parlants nadius triats a l'atzar i aconseguir que riguin.
També és per aquest motiu que les migracions són traumàtiques. Ho són per a l’immigrant perquè veu com el context cultural l’obliga a la humilitat en la mateixa mesura que el context legal i econòmic l’obliga a la precarietat. I ho són per a l’indígena perquè l’immigrant explora formes de vida social que no ressonen amb les expectatives que el costum crea, —malgrat que ocupen el mateix espai desenfocat que separa els ordres morals de l’ordre polític.
Hi ha costums que són el record d’una violència extrema, de la que se n’han oblidat els detalls. Quan un indígena viola un d’aquests costums, si no és un boig, ho fa sempre de manera desafiant. Però moltes vegades un immigrant els viola sense saber-ho. Porta amb ell els costums que parlen d’altres violències de les que es protegeix. I és percebut amb violència pels nadius perquè desmunta jerarquies invisibles, prioritats en la protecció de formes de vida.
«L’empatia és un luxe dels moments benestants o de les situacions extremes, quan no queda res més».
Cal tanta empatia per entendre que la diversitat no és oposició com per comprendre que les normes de la vida social són un equilibri fràgil. L’empatia és un luxe dels moments benestants o de les situacions extremes, quan no queda res més. Per a la resta, tenim la hipocresia, que és una de les més refinades formes de civilització. Per això els barcelonins quan van a Nova York se sorprenen de l’amabilitat de la gent que treballa de cara el públic i alhora els sembla una amabilitat forçada i falsa. Ho és. Però si no saps res de la persona que tens al davant, si no saps ni tan sols si encaixar la mà, fer dos petons, o alçar el palmell a un desconegut és una forma de benvinguda o un gest hostil, només et queda la formalitat més simple, sempre que faci explícita la invitació a fer negocis entre iguals.
Quan algú diu que és cosmopolita vol dir més o menys que no se sent amenaçat per les noves formes socials que violen els vells costums. Però és una etiqueta que normalment assenyala la realitat contrària: la reivindiquen més aquells que no veuen la seva hegemonia en perill. És la manera més ràpida de subjugar les conviccions més molestes i minoritàries dels que els envolten: crear-los complex de provincià.
A Catalunya, els ordres morals i l’ordre polític estan dislocats: són cercles secants i no pas concèntrics. L’ordre moral és fruit de la història del país, incloent-hi el conflicte amb Espanya i els canvis demogràfics. L’ordre polític li és aliè i està pensat per a destruir l’ordre moral i substituir-lo. Políticament, això vol dir que algú ha de protegir l’ordre moral, i algú ha de poder pactar amb l’ordre polític. Però en una colònia, qui protegeix i qui pacta no pot ser el mateix actor.
Per ser el partit d'ordre s'ha de poder pactar amb l'Estat i els gobiernos de manera explícita. És el que va fer CiU durant molts anys: investidures, lobby d'interessos econòmics, i il·legalització de Batasuna. El pacte es segellava amb corrupció i monarquia, valgui la etc. CiU oferia a Catalunya una vaga idea de reconstrucció nacional en base a sobreentesos populars; i a Madrid, en base a interessos tangibles, que això mai no es descontrolaria. Però Pujol ha de ser prou intel·ligent per saber que si donaves aire a un sistema polític local, era qüestió de temps que els fills es preguntessin per quina raó vivien una doble vida, una de moral i una altra de política.
En canvi, ERC, per molt que creixi, sempre tindrà a la base els descendents dels que durant la dictadura van pactar poc o gens amb els poders locals: església, guàrdia civil, buròcrates, oligarques. No són els únics, però són el cor del ellos en l’A por ellos. De fet, els primers postconvergents que van absorbir van ser en gran part la classe menestral/oficinista/professió liberal de la base pujolista que també venia de recordar el conflicte familiar, incloent immigració i descendents de classe mitjana.
«Les bases d'ERC són un perill per definició».
Amb això l'estat no pot pactar perquè no és de fiar. Les bases d'ERC són un perill per definició. L'electorat és impossible de dominar del tot, i amb poder, són imprevisibles. Són el que l'Estat necessita destruir. Per això guanya Vox allà on hi ha espanyols amb llicència per matar en nom d’Espanya: a les seccions censals on hi voten militars.
Com que l’Estat i el gobierno són coses diferents, ERC pot donar suport a una investidura de Sánchez amb P’s. No obstant, això s’assembla massa a l’anti-Espanya per poder durar. Espanya pot entrar en un espiral guerracivilista en versió postmoderna que faci evident una cosa de la que es parla poc: que l’interior de la nació espanyola no només s’està despoblant, també s’està desnacionalitzant. Quan la gent queda a mercè dels vaivens de la història, quan l’únic relat útil per a la vida te’l dóna Netflix, la sensació d’intempèrie és tant a flor de pell que pot passar qualsevol cosa: una decadència grotesca o una revolta imperial. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón.
L’única manera que un pacte amb Sánchez i Iglesias funcioni és que ERC s’autodestrueixi pel camí: és a dir, que destrueixi l’espai lliure de la nació catalana. És impossible, no són prou forts per a aconseguir-ho: d’aquí que molta gent tingui la incòmoda sensació que les cares visibles del partit viuen del seu esforç. L’alternativa que queda és intoxicar Espanya fins que tot salti pels aires, però ho fan sense voler. És la història dels anys 30 i ens aniria bé no tornar a quedar atrapats en els vocabularis morals de la monarquia espanyola.
És per aquest motiu que l’estratègia d’ampliar la base està abocada al fracàs a llarg termini: anar aigualint el discurs pot acabar amb una base del 70% a favor del no-res. A banda que l'Estat no pot pactar ni donar poder real a aquesta facció, l'intent d'ERC de situar-se de pretendent té costos alts per a la cultura política del país. Sobretot un: normalitzar que hem d'acceptar la realitat política espanyola en detriment de la realitat nacional. Negant el conflicte nacional de fons i comprant la idea de nacionalisme que l’Imperi espanyol fa circular a través dels seus partits d’esquerres, els republicans catalans estan mirant de sortir del sot cavant cap avall. Si l'estratègia és a llarg, surt més a compte omplir de contingut nacional la política, ara que el referèndum del 2017 ha fet que molta gent es pregunti per què la seva vida política no s’assembla a la seva vida social.
Per això no és rellevant que ERC pensi o digui que la independència va per llarg. Ni que el pretext o la raó sigui ampliar l'electorat. Hi ha moltíssima gent, segurament la majoria de l'independentisme, que pensa així. El problema és que van en la direcció contrària. Trenen la soga amb la que ens han de penjar. Les nacions que són atractives per sumar-s'hi, com Catalunya ho ha estat, i que creixen absorbint identitats i amplien així eines i sensibilitats, tenen sempre un cor de conviccions que surt de l'aprenentatge de la història i la memòria.
És el que ens fa humans: la cultura que ens ajuda a arribar on l'instint sol no funciona. Un tigre sempre comença de zero a ser un tigre, ara i fa dos mil anys. Però una persona neix llançada sobre un remolí d’aprenentatges que ressonen entre ells i la fan un ésser fet i dret. Un ésser moral i polític.
Quan una societat sap què és innegociable i genera un país amb capacitat per respondre a les aspiracions individuals, aleshores és fàcil identificar-s’hi. El nacionalisme sempre és una resposta a l’intent d’un imperi de traficar amb la decència d’una gent, una llum que mira d’il·luminar els punts cecs dels conqueridors que volen ser la mesura de totes les coses. Per això el nacionalisme va donar llum a la democràcia occidental. Per això, la cèlebre democràcia atenenca era un nacionalisme que es defensava de l’imperialisme persa. Aquí ERC tenia l’oportunitat que no podia tenir Convergència, per molt que es refundés, de construir un nacionalisme contemporani, amb els valors del temps, però aportant llum als punts cecs de la humanitat que només es veuen des d’aquesta torre de guaita nostra. Ni calia tornar al porró ni calia amagar-lo: no érem tan hipsters?
«Per això el nacionalisme va donar llum a la democràcia occidental».
ERC ha decidit negociar amb l'innegociable, el cor de les conviccions: omplint de contingut el discurs polític a costa de buidar el contingut moral. Mentrestant, les corts de buròcrates espanyols i europeus continuen endurint-se ancorats en les seves morals de sempre. És un procés de substitució. Això ni tan sols CiU no ho va fer mai del tot, per això assumien el mot nacionalisme i feien el costumari de la cuina catalana. El resultat s’assemblava a una reserva índia, però permetia tenir reserves morals a l’interior de cada decisió política.
ERC ha comès l’error de creure que si comprava la premissa que diu que el món es divideix en nacionalistes i cosmopolites, podria demostrar que els catalans són els més cosmopolites d’Espanya. És veritat, però si demostra alguna cosa és justament que la dicotomia és falsa. En canvi, ERC ha comprat la versió més banal de la cultura contemporània. Un cosmopolitisme de pa sucat amb oli, bàsicament fet de gestos, que només estén la propaganda de les potències imperials.
La manera com l’esquerra catalana en general ha comprat el producte ideològic de l’esquerra nord-americana és una mostra impúdica de peresa: ho han tret tot bàsicament de les sèries, dels debats de Twitter de la costa Oest, i dels llibres que han entrat a primer de màster de les facultats més fràgils d’Occident, a la caça d’estudiants narcisistes. És dramàtic perquè la violència que explica la ideologia dels nord-americans és històrica i vol solucionar els desequilibris de poder que n’han sorgit. Els seus equilibris no poden ser els nostres. Ras: el feminisme català sap coses que el feminisme nord-americà no sap.
ERC no es pren prou seriosament la diversitat com perquè una onada reaccionària no li passi pel damunt. Ha fotut mà a l’ordre moral de la nació, potser per intentar salvar-la o salvar-se, i podria perdre les dues coses perquè desarma el poble pel camí. El deixa coix per fer política. Deixa tota la nació atrapada entre el pa i circ dels imperis i la ultradreta perquè fa ús del pressupost públic per posar en circulació la idea que no hi ha cap altra alternativa. S’estan gastant en una cursa desaforada contra els seus complexos el poc que han tret de les joies de la iaia en una botiga de segona mà. Les tenien, les joies, perquè eren la nació. Per això el seu gir cap al populisme hipster fa entrar picor a tanta gent.
«L’única manera de construir una política que no trituri les morals particulars dels individus i dels grups és escoltar l’eco de la història que hi ha en la vida social».
Anem a votar confosos i desenganyats perquè necessitem protegir una innocència que ara ja sabem que és impostada. Però en un país sense política i amb uns dirigents que a la primera que poden fiquen la mà al calaix de la llenceria, ¿què més podem fer servir de refugi, si no és aquesta innocència?
L’única manera de construir una política que no trituri les morals particulars dels individus i dels grups és escoltar l’eco de la història que hi ha en la vida social. És important perquè en en la cultura més local hi ha eines de supervivència i raons per voler una vida justa. És el contrari de la superioritat moral i permet mirar als adversaris a la cara, dir que són honestos, i no cedir-los res. A Europa, aquesta veritat només es veu des de llocs com Catalunya, i enlloc es veu tan clarament com des de la cinquena aglomeració urbana de l’imperi europeu: Barcelona.