L’altre dia vaig tenir un ensurt considerable quan, en una tertúlia radiofònica matinal que diria que era la de l’ínclit amic Basté, els tertulians eren inquirits sobre la conveniència d’agafar avions per motius no laborals. «És clar que no!», «Mai de la vida!», «Rotundament no!», s’exclamaven. Em vaig dir «calla, que potser els opinadors professionals han tingut un atac de responsabilitat i comminen a la població a boicotejar el turisme de masses, tan nociu per la sostenibilitat energètica i climàtica». No era ben bé això, només intentaven esquivar les vagues i les cues als aeroports. Però bé, al capdavall, per alguna cosa es comença.
Hi ha un concepte bàsic que cal desmentir: els ciutadans, mitjançant la nostra voluntariosa tasca individual i quotidiana, no podem fer bo i res per mitigar —ja no dic revertir— les greus conseqüències del canvi climàtic que ens assolen. Almenys, haver contrastat en els nostres propis cossos que és insòlita una onada de calor global de dues setmanes i haver vist que a Anglaterra es fon l’asfalt de les pistes dels aeroports ha tingut una utilitat tangible. Ha fet callar els cretins negacionistes on, amb la seva clàssica hipocresia, les administracions responsables —totes— han buscat coartades per a la seva inacció. De fet, ja sabem que la majoria dels objectius de l'Agenda 2030 —especialment els energètics— no es compliran. Però això no és cap inconvenient perquè ens continuïn bombardejant amb les martingales habituals. Una altra estafa colossal com la polla de Pedro Sánchez.
Perquè per molt que parlin i creïn agències específiques per controlar els efectes devastadors del canvi climàtic, el cert és que no han fet res o el poc que han fet no ha funcionat. És més, la nova moda discursiva que es comença a popularitzar entre els polítics d’arreu és que com que el planeta ja està sentenciat i ens encaminem cap al col·lapse doncs no cal fer res. Bé, ‘res’ potser és excessiu. La realitat és que la indústria del pànic climàtic i energètic s’està aprofitant de la situació per crear nous models de negoci, com la instal·lació subvencionada de plaques solars. On naturalment s’hi lucren les comercialitzadores elèctriques absorbint els fons europeus i inflant les factures dels clients amb la promesa vaga d’una amortització de les instal·lacions a llarg termini. Com no ha d’estar la cosa xunga si hem de virar el transatlàntic de l’opinió pública cap a les bondats de l’energia nuclear (unes bondats que, deixeu-m’ho dir, no hauríem hagut d’abandonar mai. Hem perdut trenta anys per no haver sabut ponderar bé els riscos atòmics enfront de l’emergència climàtica).
A Catalunya, un país on la distància entre el poder i les paraules cada cop s’eixampla més i no seria agosarat dir que ja és insalvable, la contradicció és sagnant. Un dels casos més divertits ha estat la transició del comandament de l’Agència Catalana de Residus. En un dels canvis de cromos habituals entre els partits del Govern, la direcció d’aquest ens va passar l’any passat del converjunt Josep M. Tost a l’erqui Isaac Peraire. Com sap tothom que tingui nocions de com treballa la camorra napolitana, la gestió de residus és un camp sensible al negoci i té un poder de repartiment discrecional de contractes i dividends sensacional.
Per estendre una cortina de fum apropiada i amagar l’objectiu veritable que era controlar el pastís del reciclatge, l’obra de govern de Peraire aquest primer any s’ha basat en la transformació de l’Observatori de Residus en l’Observatori de Residus i Perspectiva de Gènere. És un dels episodis més delirants de la política catalana contemporània —i mira que en tenim— i aplica la fórmula barrufa d’Esquerra des que manen: com que no podem canviar res ens hem de dedicar al maquillatge lingüístic de la realitat per fer-la més simpàtica. És un mètode, per cert, dissenyat personalment per Junqueras i executat amb mà mestra pel nou director General de Comunicació Carles A. Foguet, però això és un altre tema.
No us confongueu: les tradicionals potineries convergents i els contractes firmats a la llotja del Camp Nou no són en absolut defensables, però com a mínim se n’amagaven i no ens feien passar aquesta vergonya. La crua veritat és que ja us podeu escarrassar en separar les deixalles i baixar la brossa orgànica en bosses biodegradables, que les tones de producte que surten de les plantes de compostatge de Catalunya estan plenes de microplàstics i no les vol cap pagès per abonar. I que menjar-se una sardina pescada a les nostres costes —les poques que queden— és com fotre queixalada a una cigala de plàstic, de la quantitat de components químics que s’aboquen al mar. Si no saben posar ordre als residus bàsics ja m’explicareu com han de controlar els abocaments de la indústria química.
És inadmissible que la consciència ciutadana sigui més sòlida que el compromís polític, però que l’acció administrativa no sigui capaç de renunciar a sous i paguetes per millorar aspectes mediambientals bàsics és lamentable. Un altre cas sagnant és el de l’aigua. Les reserves dels embassaments catalans estan en un moment dramàtic. En un any s’han reduït a gairebé la meitat i en tenim un —el de Siurana al Priorat— al 14% i al llindar de la dessecació. Això podria ser fruit de la contingència i d’una sequera cíclica, si no fos perquè la resta de dades ens indiquen que no és pas així. Només cal escoltar que ens diuen els experts de l’estat de salinització dels aqüífers. Mentrestant, l’aigua disponible es continua transvasant cap als nuclis turístics i es condemnen comarques agrícoles senceres com el Priorat a la desertització. I als incendis incontrolables, clar.
En moltes poblacions catalanes, l’accés a l’aigua gestionat per empreses públiques, continua amb quotes de consum mínim, de manera que pagues el mateix per dutxar-te un cop al dia que per omplir una piscina. Qualsevol ajust racional d’aquest disbarat suposaria haver de suprimir una desena de sous públics de 80.000 euros. Per tant, no es farà, tant se val que el país se’n vagi a la merda i que d'aquí a deu anys haguem de beure’ns l’aigua dels cactus. Naturalment, en la propaganda que emeten aquests organismes es parla abans que res de gestió social i responsable de l’aigua, d’atenció a la població vulnerable i, evidentment, de feminisme. Que ha de sortir sempre el cul i les témpores
Els avions continuen sobrevolant-nos cremant querosè. Cada dia arriben més creuers als ports catalans amb moltes exclamacions farisaiques però sense cap mesura efectiva per pal·liar-ne els efectes corrosius, tant climàtics com econòmics. No pot ser que els sacrificis només els hagin d’assumir els de sempre, mentre qui pot fer-hi alguna cosa, només hi faci la primera pela. No cal que feu res, ja hem entès que estem condemnats, però almenys calleu la puta boca una estona. Les paraules no ens salvaran. Per tant, estalvieu-nos-les, sisplau.