Marc Ribas

Espanya ens roba

'Joc de Cartes' se'n va anar ahir a Madrid. No és conya. I no només això tan humiliant de per si, sinó que hi va anar de calçotada. Era un experiment que tenia poques opcions de sortir bé i no va anar bé

Ja ho tinc tot a punt. Així que hola amigues 'cuinetes' i altres éssers mitològics entre els quals incloc els badalonins amb les capacitats cognitives intactes. Això és la crònica setmanal de 'Joc de Cartes', esperada per milers de catalans entre els quals incloc, a partir d'avui, tots els ciutadans de Badalona. Incís reflexiu previ: m'ha sorprès la reacció furibunda d'aquests simpàtics habitants de la perifèria metropolitana des del simpàtic article de la setmana passada. Ha estat una quantitat rècord d'amables lectors que se m'han dirigit aquests dies, amb les particularitats habituals, esclar. Semianalfabetisme, invitacions a anar a Badalona —ni borratxo, no van entendre res—, amenaces de trencar-me la cara, trucades de l'Ajuntament a la redacció del diari per anunciar una demanda i fins i tot gent que, sense conèixer-la de res, defensava la meva exsogra! Com si no hagués deixat prou clar quina mena de donúncla és.

En fi, no cal donar-hi gaires més tombs, la gent dóna pel que dóna. Però sí que sobta que, després de tres anys de cròniques, ara aquests saltataulells i escurabosses de barriada baixin d'Arbeca i descobreixin el que fem aquí, un experiment sociogastronòmic catàrtic que, qui més qui menys, ja ha entès de què va. Quan els lleidatans o els olotins em volien linxar, on era la gent de Badalona? Tant els fotien els ciutadans de Catalunya endins? On s'amagava tota l'empatia que ara reclamen? O bé estan tan ocupats fent contorsions i doblegant-se sobre sí mateixos per llepar-se els genitals o bé, com intuïa la setmana passada el retard propi de la ciutat fa que les coses hi arribin amb molt de delay. En qualsevol cas, mentre els badalonins i el seu ajuntament es preocupaven tant per mi i pel bon nom dels ciutadans il·lustres que mencionava, el telenotícies informava que la piscina municipal que van dedicar a Mireia Belmonte cau a trossos i no té ni aigua calenta. Així que si esteu tan amoïnats per l'honor i el prestigi de la ciutat podeu començar per endreçar casa vostra.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Deixem-ho, perquè tenim feina. Aquesta setmana hem assistit a un episodi d'especial gravetat a 'Joc de Cartes', i hi he de dedicar tota la meva atenció. No puc estar per trifulgues de pelacanyes. El programa, per fer una gracieta, va decidir sortir de la colònia i desplaçar-se a la metròpoli imperial de putaspanya. Tard o d'hora, sabent de la deriva mesella i humiliant a què el govern de Catalunya i la seva televisió pública ens sotmet als catalans tots, havia de passar. No descarto que fins i tot fos un extrem pactat en la camama de la Taula de Negociació i un component més del 155 encobert que vivim des de 2017. Ara bé, res no feia pensar que podrien arribar a ser capaços de pixar-se'ns a la cara de la manera que ho van fer ahir.

L'objectiu de l'edició especial 'Joc de Cartes' Madrid va ser, ni més ni menys, que de trobar la millor calçotada de la capital del Regne. Sí xecs, tal com us ho dic. No m'hauria semblat tan fort haver anat a la recerca de cuina catalana a Madrid, així en genèric, perquè ja se sap que les ciutats colonialistes i extractives de les riqueses i cultures dels seus dominis ultramarins, com és el cas de Londres, es caracteritzen per una especial sensibilitat cap a les cuines dels súbdits colonitzats. Així doncs, si a les ribes del Tàmesis s'hi poden menjar els millors curris d'Europa tindria lògica que a Madrid hi hagués, jo que sé, uns fricandós de puta mare.

Però no. Calçots i romesco. L'àpat festiu català per excel·lència, l'apoteosi del pet i porró, la festa gastronòmica més íntima de la nació va ser vilipendiada sense miraments per TV3, arrossegada per taules vergonyants des del barri de la Latina a la Sierra madrilenya. Només els va faltar passar pe Valle de los Caídos i fer una ofrena de botifarra amb seques al Caudillo. I, naturalment, pagant nosaltres per no perdre la tradició de ser cornuts i pagar el beure.

A aquestes altures, ja no s'hauria d'explicar que fer una calçotada fora de l'àmbit natural del mas, del tros o del descampat és una aberració cultural molt més greu que anar-se'n al Prado i ejacular sobre un Velázquez per protestar contra el canvi climàtic. I, ep, res a dir si uns senyors de Cuenca es volen muntar una calçotada en un d'aquells sequers de la Meseta. A Occident cadascú es manega l'apropiació cultural com li rota. Però el que no es pot consentir és la merda integral aquesta que en diuen 'calçotada urbana', fills de la gran puta. És que no en teniu prou amb l'espoli fiscal que també ens heu de xuclar la dignitat, aprofitant-vos de què sabeu que som un poble de cucs de terra i no ens hi tornarem? Els que heu permès això sou escòria, molt pitjor que (alguns) lleidatans o badalonins. Cal dir, paradoxalment, que tots els participants del 'Joc de Cartes' d'ahir, tot i empeltats a Madrid, parlaven millor el català que la mitjana dels concursants de Catalunya. Fins i tot un senyoro de Màlaga ho feia amb correcció, cosa gairebé impensable al país d'origen de la calçotada.

El primer lloc on vam anar, al centre de Madrid, el portava un tio que es diu Saludes que va explicar que anava per diplomàtic i va acabar posant una taverna. Ja veieu que la cosa ja grinyola. Tot i això, es pot dir que va ser el garito que menys vergonya va fer. Els calçots que van servir, a taula (és que a qui collons se li acut seure a taula per menjar calçots i emmerdar-se els dits), estaven mal cuits en un Kamado, clarament estellosos, i els van acompanyar d'una salsa de romesco adulterada amb siracha tailandesa. No sé si cal que digui res més. Aquí ens matarem per distingir la salvitxada del romesco, de si ha de portar més o menys vinagre o més o menys tomaca i van aquests desgraciats per la tele i hi tiren picant oriental en horari protegit. A la puta Audiència Nacional els enviaria jo a tots i que ruixin la cigala del Llarena amb siracha, si són tan valents.

Com a mínim, el Saludes va treure uns segons que estaven bé: un ànec salvatge que inclús tenia perdigons del caçador que el devia fotre del Retiro, unes kokotxes amb escopinyes o on tàrtar sobre moll de l'os que semblava una puta còpia del que fa Tonet Romero al Suculent del Raval. Res a dir. A partir d'aquí, la cosa va descendir controladament pel pedregar. Primer, amb l'aparició estel·lar del malagueny que mencionava abans, una barreja de Sazatornil, Arturo Fernández i el Fary, que tenia certa gràcia si no fos que estem al 2022 (2002 a Badalona). Regenta un restaurant en un club de pàdel, que sembla la sala de visites de Carabanchel. Un lloc que no hi fotries els peus mai ni regalat, vaja. I, que, a més d'un romesco que semblava un bol de farinetes per alimentar els ossos panda que no sé si encara tenen al zoo, li va col·locar als morros del nostre almogàver dopat Marc Ribas mitja pinya coberta de crema catalana cremada. Una cosa pantagruèlica que feia angúnia de mirar, de veritat.

Els calçots que no tenien perdó de déu, tanmateix, van ser els de la Maribel, la pija de la setmana, la Maribel, que segons sembla és tarragonina. Molt agradable però amb una pinta de tenir una doble vida que no se la saltava un gitano. I amb doble vida vull dir que qualsevol diria que se'n va anar a fer d'escort pels encontorns de la carrera de San Jerónimo i que quan se'n van cansar de parar el cul a les perversions dels diputats, senadors i funcionariat en general va decidir invertir els guanys en un restaurantet íntim. Com que la cuina que hi té és un cop de puny, els calçots els ha de coure al forn, i el resultat és una espècie de ceba bullida fastigosa, suquejant, que seria mereixedora d'una altre cop d'estat militar, allà que hi són tan aficionats. A més la salsa, que en teoria havia de ser la millor de totes, era un engrut avinagrat que encara ara Ribas deu tenir cremor d'estómac, per molt musculat que el tingui. Infame. I no vull parlar de la botifarra fregida (A LA FREGIDORA!) amb fesols de pot marca Luengo que va servir amb tot el seu imperial potorro, perquè ens hauríem de remetre als fets luctuosos i pirotècnics que van tenir lloc a Madrid el 2004 i em podrien acusar de delicte d'odi i enaltiment del terrorisme.

Però encara que sembli mentida, encara no havíem vist el pitjor. Per acabar vam anar als afores de Madrid, uns quilòmetres al nord. Com molt bé va descriure la Maribel és com anar al Pirineu que és una passada, però sense ser el Pirineu i sense ser una passada. Aquest cul de món de la Sierra, es diu Hoyo de Suputamadre i hi opera el gilipolles de torn. Un perfil ja bastant habitual al programa. El que va d'enterat i de finolis i que el final resulta ser el més estafador de tots. De fet, quan va explicar que havia escrit llibres de cuina i era un expert en macrobiòtica vam començar tots a tremolar. Quan va deixar anar que "la calçotada és una experiència" es van engegar totes les alarmes nacionals. Sí, efectivament ens va venir al cap l'afer Paella Experience i els presagis funestos. Era un tio per l'estil. No va ser del calibre d'aquella estafa piramidal, entre altres coses perquè els preus de tots els restaurants d'ahir eren enraonats i no els atracaments a mà armada de la costa catalana.

El xiringuito, anomenat Calsot (sic) (no faré comentaris) que té és una mena d'envelat de campament d'emergència, com aquells que van instal·lar per fer el paripé de la vacunació de la Covid-19 i està al costat d'una plaça de toros d'aquelles recreatives, perquè els turistes americans facin novillades. Una cutror extrema, només a l'abast d'una gent tan desviada com els espanyols o alguna mena de francesos. Aquí els calçots van sortir completament cremats, i l'acompanyament eren embotits, porrons de vi de batalla, molta carn a la brasa insulsa i uns caragols a la llauna que semblaven cuits sobre una remesa de quitrà sobrant d'asfaltar la M30. Com a consol, i per fer una mica de festa, al final van treure la santa trinitat de les postres folclòriques catalanes: músic, crema catalana i mel i mató.

Entre totes les faltes de respecte a la sagrada institució de la calçotada, va guanyar la que va semblar menys ofensiva, la del diplomàtic Saludes, un sorge que diu de si mateix que és 'catalenyo', perquè calculeu la dimensió de la derrota. És el sistema que té Espanya, amb la inestimable col·laboració dels sipais autonòmics, per mantenir-nos tancats a la cleda: fer-nos menjar molta merda. Quantitats industrials de merda, cada cop més pudenta i cada cop a cullerades més grans. I a més preguntar-nos com és que no ens agrada, si és la nostra. Llavors un dia et serveixen la merda amb romesco i et dius que potser no està tan malament. Al capdavall, amb romesco, tot és més bo. Au, aneu a cagar i fins la setmana vinent.