Sensacional espectacle ahir davant i damunt del Teatre Fortuny, que no va necessitar obrir la platea per oferir un entreteniment d'alta qualitat, amb cliffhangers o penya-segats argumentals i plot twists o girs de guió, per fer servir vocabulari serièfil. Venia l'ex-ministre José Manuel García-Margallo convidat per l'entitat reusenca El Círcol per començar un enraonat viratge cap a una centralitat que durant l'era del Procés havia abandonat una mica, obnubilats com tots per la boirina de la llibertat promesa. Una societat burgesa i d'ordre però de natural tarannà catalanista com el Círcol ho tenia complicat per mantenir l'equilibri i la visita del que va ser el més enraonat dels ministres de Rajoy pel que fa a la qüestió catalana oferia una bona oportunitat de reforma de la imatge.
A l'esquerra independentista reusenca —un grapat de la CUP, uns quants d'ERC i dos o tres primaristes que surten ara, és a dir els de sempre— no els va semblar bé que Margallo pugés a parlar a la planta noble de l'edifici de la Plaça Prim i s'hi van concentrar a les portes una estona abans. N'eren un bon tou i feien goig amb les pancartes que demanaven la llibertat dels presos polítics, una per cadascun dels nou apòstols processistes exiliats i empresonats. S'hi van enfrontar un grupuscle d'espanyolistes que eren —literalment— tres menopàusiques i uns senyors que els feien de cor grec. Vigilades per uns Mossos d'Esquadra amb cara de ganes de plegar, responien als lemes indepes amb grans riallades i una actitud distesa del que sap que per més grossa que la digui comptarà amb tota la impunitat disponible. Passa per darrere de la concentració un escombriaire municipal que entre dents deixa anar un estentori vivaspanya que és victorejat pels unionistes. Seria convenient que l'Ajuntament depurés els treballadors públics que manifesten idees polítiques estan de servei, però vaja.
El cas és que les menopàusiques rojigualdes s'animen i coregen eslògans psicotròpics que són contestats per xiulets des de la bancada indepe, que fa veure que espera Margallo —a qui han entrat per darrere del Fortuny fa una estona. Destaquen una insistència a convidar Carles Puigdemont a què torni a casa per Nadal i a què «devuelva lo que ha robado de las pensiones (sic)». Les senyores es partien quan van sentir el crit unànime «Catalunya serà republicana», em feien patir que no s'haguessin col·locat bé la teenalady. Però aquesta la duien dialècticament preparada i van respondre amb un esplèndid «No hay independencia, os han engañado» que va deixar mut el gol nord indepe. Tot i que el debat era divertit, no es va acabar gaire bé perquè una de les interfectes espanyolistes —sospitosa habitual— va agredir un periodista. Que no per ser de la competència deixarem de condemnar (una mica).
Mentrestant, a la Societat El Círcol Margallo perdia els papers. Tal qual. Entre bambolines es lamentava d'haver-se deixat la conferència escrita al tren. Encabat va agrair al Círcol haver-li deixat una estona i una sala per a reescriure-la. No en tinc cap prova però sospito que és mentida, que no havia preparat res i que va desenvolupar quatre idees que porta conceptualitzades d'emergència a tot arreu. Bones idees, val a dir. La tesi principal de Margallo és que pinten bastos. Que està en joc l'economia oberta, que tornarà el proteccionisme i la recessió, que pujaran els tipus d'interès amb tots els governs occidentals endeutats fins a les celles, que trontollen els drets humans, la llibertat de premsa i la separació de poders —això dit sense cinisme aparent el dia de la filtració dels whatsapps de Cosidó— i que, en definitiva, és un moment de qüestionament de l'ordre liberal internacional.
Davant d'aquest diagnòstic si més no delicat, la recepta de García-Margallo és un virgencita que me quede como estoy en el qual, per descomptat, els moviments catalans unilaterals de secessió no hi tenen cap lloc. I ho argumenta bé: ni el govern català ha pogut controlar ni territori ni fronteres ni ha comptat amb cap reconeixement internacional. Esclar que Margallo obvia tot el joc brut que va córrer per sota la taula i al qual va contribuir significativament amb la seva diplomàcia d'intercanvi de favors. Sobre Catalunya, és clar, la recepta de tots els espanyols quan perden el poder: reforma constitucional light i controlada i ponts d'entesa, però sempre de dalt a baix i respectant la unitat d'Espanya. Després d'atendre la premsa, Margallo es va dirigir a la sala dels miralls del Círcol, on l'esperava una sala plena a rebentar de gent, fins i tot plantada pels racons al fons de l'estança.
I aquí va venir la traca final. Realment resultava molt xocant i sorprenent veure l'auditori fins a la bandera per escoltar les crides al seny i a l'ordre d'un polític conservador espanyol. Quan va entrar Margallo a la sala es van aixecar d'entre el públic una trentena llarga d'infiltrats de l'òrbita ANC reusenca amb cartells a favor dels presos polítics i crits de «Llibertat, llibertat» que el conferenciant i els amfitrions de la tarima van encaixar amb esportivitat i cert punt d'indiferència. El comando inesperat va abandonar llavors la sala, increpant la família feixista de Margallo, mentre en la retirada es mostraven orgullosos del seu estratagema sorpresiu com si haguessin entrat el cavall de fusta a Troia. La xerrada, amb públic 'normal' que va substituir els bucaners indepes, va continuar com si res no hagués passat, en la tranquil·litat de la bassa de seny que hem trobat a faltar tant.