Després de prop de dos anys de cooperació i convivència plàcida al tàndem de govern de Tarragona, la remor que sobrevola una possible ampliació de l'executiu està obrint les primeres esquerdes entre Esquerra Republicana i En Comú Podem. Plenament conscients de les dificultats de governar la postpandèmia amb el repartiment de carteres més petit de la història de la ciutat (només 9 regidors), el quid de la qüestió és que ERC ha estès la mà als tres edils de Junts per Tarragona i els Comuns no es mouen de l'argument que sumar forces amb la dreta «no és una via a seguir». A partir d'aquí, el soroll de sabres i els primers timbals de guerra. El desenllaç de la història política és, a hores d'ara, encara una incògnita.
L'acord de govern entre el tàndem era clar a l'hora d'exposar que qualsevol modificació del govern necessitaria el vistiplau compartit de comuns i republicans, cosa que no s'està donant en l'actual cruïlla. A través d'un dur comunicat signat aquest dimecres per les direccions nacionals de Podem i de Catalunya En Comú, les formacions acusen directament Esquerra de voler «incomplir i trencar el pacte de govern» a la ciutat amb «una decisió unilateral i arbitrària» envers una mà estesa a Junts que atribueixen a la dinàmica «dels pactes nacionals entre ERC i Junts» en el marc de la investiudura de Pere Aragonès. Si el govern de Tarragona no s'està començant a convertir en una qüestió de país, cada dia ho sembla més.
La possible entrada a govern de Junts per Tarragona comença a obrir esquerdes entre els dos socis
La cúpula nacional dels Comuns, però, sembla ignorar que les negociacions i els primers contactes entre el govern i Junts per Tarragona s'arrosseguen des del 2019, i que la formació postconvergent ha estat clau per apuntalar l'actual govern des d'una oposició en positiu des del primer dia. Sense els vots de Junts, els números no haurien sortit ni per a la investidura, ni per aprovar els dos pressupostos ni per fer descarrilar l'intent de moció de censura municipal orquestrat per PSC, Ciutadans i PP ara fa pocs mesos. La hostilitat del comunicat signat des de Barcelona, que manifesta «el rebuig més contundent a la incorporació de Junts per Tarragona», sembla marcar un canvi de discurs.
Sí sembla compartida, però, la voluntat d'Esquerra i En Comú Podem per entendre's amb l'altre partit que està apuntalant el 'govern del canvi' des dels marges: la CUP. El partit de Pau Ricomà mai ha amagat que veuria amb bons ulls la incorporació, per primera vegada, de les regidores anticapitalistes Eva Miguel i Inés Solé a l'executiu —cal recordar que Laia Estrada va deixar el càrrec en ser electa al Parlament el passat febrer—, i els Comuns també s'han mostrat disposats a «ampliar el govern per l'esquerra» amb la suma de les anticapitalistes. Segons ha avançat 'Nació Tarragona', Esquerra ja hauria convocat a la CUP a una reunió formal per abordar la possible incorporació al govern aquest mateix dijous, una trobada on la formació estaria més que disposada a seure «a escoltar». «La CUP no necessita cadires», han advertit, però.
Hostilitat a la cúpula dels Comuns; primeres converses amb la CUP
El partit majoritari del govern a la plaça de la Font, amb set dels nou edils, no ha aconseguit desencallar l'entrada de Junts però tampoc dona la batalla per perduda. L'aval de la militància a la darrera assemblea local ha donat força als republicans, que han reprès el discurs del govern a quatre amb la suma simultània dels Comuns, Junts i la CUP, una fórmula que el seu soci de govern ja ha dit per activa i per passiva que no vol ni en pintura.
En Comú Podem, de fet, ja ha avisat que si Esquerra decideix incorporar de forma unilateral la formació de Dídac Nadal al govern, automàticament donaran per trencat el pacte actual i marxaran a l'oposició del Saló de Plens. «Els pròxims dies seran determinants» per resoldre l'atzucac, anunciava Esquerra amb un punt enigmàtic el passat dilluns al vespre. Després de gairebé dos anys d'entesa, la tranquil·litat mediterrània entre els socis de govern sembla propera a saltar pels aires. Si la plaça de la Font, com dèiem, no és avui un afer de país, certament ho comença a aparentar.