Repiquen els cascavells. O més aviat gingueleixen. Som Nadal, o hi som a tocar, vaja. Demà mateix, els catalans, com sempre s’ha fet de tota la vida, celebraran la Nit Bona. Una excusa més per endrapar i emborratxar-se en la mesura que els ho permeti la seva butxaca. Res de nou al paradís. Abans però que no ens engoleixi el tsunami aquest dels papers virolats de regal, al Centre de Lectura de Reus, encara que hi hagi penjat ben visible els dies que tancarà, no s’hi respira el clima decadent de l’ensulsiada consumista i un pot permetre’s la vel·leïtat de creure que som lectors d’aquests papers i no pas productors i que, per tant, tot ja ha passat, que la tia Pepa ha aconseguit el tall, que les gallines s’han tret els Manolo i que tot el que volem per Nadal no ets tu.
Josep Murgades, savi local i per extensió, universal, ha aplegat els seus escrits sobre Eugeni d’Ors des de fa quaranta anys.Escrits sobre Eugeni d’Ors per entendre la seva obra. Complement necessari a la seva ingent tasca d’edició del Glosari a Quaderns Crema —abans de partir peres amb Jaume Vallcorba. Dos clàssics de la nostra Cultura: Xènius i emprenyar-se amb Vallcorba. Flanquegen Murgades, Elena de la Cruz Vergari responsable d’Obrador Edèndum, editorial de Santa Coloma de Queralt que edita amb modèstia però ambició. De la Cruz fa el publireportatge de torn (com s’han de veure els editors) i passa la paraula al presentador de la vetllada, que no és altre que Miquel Bonet, escriptor, cap d’opinió de Tarragona Digital, membre de la Secció de Llengua i Literatura de la casa i salpebrador de frescos en una capella del Camp.
Bonet etziba, tot just començar, el mot “polièdric”, però tranquil·litza al personal aclarint que no ho farà més. S’ho ha passat bé llegint el llibre de Murgades i en destaca la seva amenitat, la voluntat que el volum sigui una cosa distreta, sense massa escarafalls. Sense renunciar, això sí, al rigor. Un retrat intel·lectual d’Ors que actua com una unitat fractal llegides les 12 peces que integren el llibre. Grafòleg fecund, d’Ors s’erigí com a mascaró del Noucentisme en el seu Glosari del 1906 a 1921, Annus Horribilis, aquest darrer, i començament de la seva decadència. La mort de Prat de la Riba i la poca connexió amb Puig i Cadafalch, precipitaren la seva, més que defenestració, defecció. Altres coses hi tingueren a veure.
Bonet troba paral·lelismes en la trajectòria d’Ors amb el protagonista de Il conformista (1970), pel·lícula de Bernardo Bertolucci a partir de la novel·la homònima d’Alberto Moravia. La història d’algú que busca en el feixisme italià la manera de poder realitzar-se. Ors —comenta Bonet— més que feixista, seria mussolinià. Una empremta, la d’aquest feixisme incipient que a partir de Marinetti, del futurisme, molts abraçaren com un corrent de modernitat sense preveure, o potser sí, la deriva que prendria tot plegat. A Xènius se l’entronitza com a far de les noves generacions per superar el Modernisme imperant fins aleshores. Hi ha un episodi deliciós a Tots els camins duen a Roma, les memòries de Gaziel, on un grup d’universitaris “s’escapen” a París per començar una nova vida i el primer que fan és anar a veure a Eugeni d’Ors. Un personatge influent i que tingué prestigi sense tenir mai les espatlles cobertes.
També es fa notar aquesta voluntat d’Ors, amb el vistiplau de la Mancomunitat de Prat de la Riba, de construir una nova Catalunya. No era en va l’apel·latiu de “falsificador ideològic” que li va treure Joan Fuster. L’excursionisme, les sardanes, els castells… foren algunes de les “descobertes” d’Ors que promogué perquè en un tres i no res, fossin adoptades com a trets genuïns incontestables de la catalanada. Aprofito per recomanar el llibre coordinat per Montserrat Corretger i Magí SunyerMitologia, simbolisme i literatura (2012) on es destapa el frau de moltes altres coses catalanes considerades també “de tota la vida”.
Murgades comença la seva intervenció preguntant-se a qui podria interessar, avui en dia, Ors? Doncs a aquells que llegeixen articles d’opinió als mitjans de comunicació, es respon ell mateix. Fa notar que en temps de Xènius, els diaris eren poc més que pasquins partidistes i sectaris. La irrupció del Glosari a la Veu de Catalunya el 1906, és una alenada d’aire fresc enmig de tanta dialèctica dirigista. El Noucentisme, en bona part, es fixa a partir d’aquells articles exuberants. La defenestració, matisa Murgades, d’Ors el 1921 no només es deu a la poca connexió amb Puig i Cadafalch. La Catalunya dels 20, amb l’anarquisme en el seu moment més àlgid, amb la patronal assassinant gent pels carrers, ja no era el jardí florit que els de la Lliga Regionalista volien i conreaven. Els temps canviaven i el projecte Noucentista feia aigües, era insostenible.
Tot i que no és una justificació, Murgades explica el perquè d’aquest tirada a Ors i al Noucentisme. I és que en aquella Universitat Autònoma de Barcelona del 1968, amb tot de professors expulsats de la de Barcelona i amb un Gabriel Ferrater, anant de fred en fred i acabant les classes al Mesón de Sant Cugat del Vallès, tothom s’interessava o pel Modernisme o per les avantguardes. Lluny dels seus interessos ideològics, Murgades trobà que endinsar-se en un món que li era refractari podia ser interessant. No sempre l’objecte d’estudi ha de ser de la teva mateixa corda.
Com que Murgades juga a casa fa notar un parell d’anècdotes locals. El primer, l’homenatge que es fa a Reus el 1939 a Marià Fortuny amb motiu del seu centenari. L’efemèride havia estat el 1938, però llavors els rojos encara no estaven ni captius ni desarmats. En aquella ocasió, Eugeni d’Ors, flamant cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes, amb més mandra que altra cosa —Fortuny no era un pintor que tingués en massa consideració— li va tocar fer el paperot amb un discurs força curiós. D’aquell acte, amb un Ors tot guarnit de falangista amb corretjam i penjolls diversos, en queda l’anècdota de l’encontre amb Pau Font de Rubinat, prohom reusenc, de tornada de tot, que davant la insistència d’Ors de saludar-lo, Font de Rubinat es despatxà amb el mític: «Dispenseu, vestit de bombero no us havia reconegut», que fa florir tot de somriures.
Retrocedim una mica més abans, a l’agost del 1908, la primera ballada de sardanes a Reus. La dansa més bella de les que es fan i desfan, sempre ha tingut per aquest cronista tronat, un component de ranci important. Ve de llavors, del poema de Maragall i de la cosa barçalonina d’eixamplament de la base mental que aquella havia de ser la “dansa nacional”, quan tothom sap que la dansa per excel·lència, ho diu fins i tot Murgades, era la jota. Del 1911 també és una altra d’aquestes apropiacions indegudes. Publica a Ateneum, òrgan del Centre de Lectura de llavors, Joan Ferraté, oncle dels cèlebres germans Gabriel i Joan, gin o sal, excursionista militant, es queixa en un article a la publicació, com algunes vegades que ha anat d’excursió, s’ha trobat empastifades les parets d’alguna ermita. A partir d’aquest fet puntual, Xènius torna a fer anar la maquineta de la magnificència i és clar, a l’Excursionisme ja se li pot posar una majúscula perquè tothom sap que els nens catalans venen amb un piolet sota el braç des del principi dels temps.
De les moltes floretes que d’Ors va rebre en fer el salt a Madrid, el de traïdor fou el més suau. De fet, Murgades comenta que pels seus fills, era el que més els importava: netejar aquest substantiu del seu cognom. Ors no seria ni el primer ni l’últim en llogar-se per esdevenir intel·lectual orgànic. I tot que ens pot semblar que el canvi de jaqueta d’Ors és una cosa llunyana, pensem-hi; avui qui aniria a veure una obra d’Albert Boadella? Qui farà cua perquè li signin el darrer llibre de Javier Cercas? Queda aquell fantàstic canemàs d’articles que és el Glossari i malgrat tot, algú que va originar pensament en una Catalunya impol·luta que no va poder ser. Queda el llibre de Murgades per saber-ne més coses d’aquest bon home que ufanós, el 1939, es passejava per Reus vestit de bomber.