El que comença amb aquesta frase que esteu llegint és un altre intent de posar nom a les coses. Tornar-les a anomenar, si més no. És un objectiu, en bona mesura, fallit des de l’inici. No hem trobat nom per al que volem fabricar.
El periodisme que val la pena llegir ha de ser empàtic i cruel a parts iguals. Ha de poder posar-se en la pell de l’altre, però un cop n’ha entès la perspectiva, l’ha de trair immediatament. Normalment es fracassa, per excés d’identificació o per excés de crueltat. En aquest país nostre tals excessos i defectes els infecta la trinxera: amb un company de sot és fàcil identificar-s’hi, però es fa difícil trair-lo —si no és per la pròpia supervivència material, com passa sovint.
En conseqüència, trobem entre la informació escrita grans relats de fets que no tenen cap interès per assenyalar una tesi. Amb les excepcions que cadascú vulgui fer-se, la majoria del nostre periodisme d’opinió està fet de pretextos i justificacions implícites del poder que tenen uns sobre els altres. A l’extrem contrari —i això és gairebé un esport nacional— tenim una tendència a emetre judicis i opinions sense cap fet darrere que no sigui imaginat. Ni tan sols una intuïció o una experiència sincerament explicada fins al final. Hi ha molts textos publicats en diaris que l’únic fet que mostren és una mena d’instint animal que condueix cap al poder i cap al que el poder tolera o desitja. Sigui com sigui, tampoc això no es fa a cara descoberta ni amb el mínim fanatisme per fer-se llegible o entretingut. Això vol dir que la majoria de seccions d’opinió del país són o bé col·leccions d’amenaces velades o bé fragments de psicologia d’autodefensa i autoestima. És per aquest motiu que els grans ídols de la tribu són els que aconsegueixen fer veure que se’n foten del mort i de qui el vetlla, sense arribar a ferir realment ningú.
El que demanarem als nostres reporters i articulistes és trencar aquesta idea que els fets serveixen per ocultar els prejudicis; i revertir aquesta cultura de competir per veure qui aconsegueix publicar el judici amb menys contingut.
Constatar que el que podreu llegir a CatalunyaDiari Extra és més un mètode de coneixement que un intent de fixar doctrina potser entronca més amb la nostra sensibilitat. Però procurem enganyar-nos el mínim: tot mètode respon a una necessitat que vol satisfer. La nostra és política, com acostuma a passar. La política fa que hi hagi coses que no es puguin explicar bé perquè no hi ha un context cultural que les faci comprensibles. Volem contribuir a canviar el context. I hem demanat als columnistes que comencin per parlar de coses concretes. En diem mètode perquè ha de poder ser un ofici, que és molt millor que negociar la servilitat amb pretextos de ressonàncies messiàniques com a única moneda. Explicarem coses en un diari. Per tant, farem reportatges.
Als que creuen que el fets són incontrovertibles, però, estem en condicions de respondre’ls que aleshores les etiquetes —els noms— són arbitràries. En aquest país, abans de fer res i parlar de qualsevol cosa, cal enderrocar el marc de pensament imposat, que sol ser exogen i extemporani.
«Hem demanat a gent que escriu bé —aliena a les veus que han configurat els discurs fins avui— que ens expliqui coses que passen i que defensin una tesi sobre aquestes mateixes coses».
Si ajuntem tots els conceptes, doncs, podem dir que aquí s’hi podran llegir reportatges d’opinió. És una idea senzilla: hem demanat a gent que escriu bé —aliena a les veus que han configurat els discurs fins avui— que ens expliqui coses que passen i que defensin una tesi sobre aquestes mateixes coses. La que sigui, mentre estigui ben pensada i ben escrita. Fins i tot assumint el risc que aquesta opinió no agradi a ningú —encara. Volem ser llegits i que el temps invertit valgui la pena.
El que permet proposar-nos aquest objectiu és el bon moment per on passa aquesta casa. L’estiu de 2019 CatalunyaDiari va assolir una fita insòlita. Com vam explicar en profunditat en aquesta altra editorial, el nostre grup de capçaleres digitals conqueria al juliol el lideratge d’audiència en català. Un èxit assolit sense cap servitud política i empresarial, amb els mitjans oficials en contra, menyspreu i una partida de publicitat institucional —que no és mai gratuïta— de 360€ durant tot 2018. No és gaire exagerat afirmar que CatalunyaDiari és l’únic diari generalista lliure i independent en català.
Una empresa periodística que funciona, però, no és suficient. Cal un periodisme, fet en català, que parli del país i del món que ens ha tocat viure amb independència i sense propaganda pagada. Cal refer un punt de vista i crear un espai on la conversa pugui ser franca. Més encara després d’una època convulsa que ha començat a despertar un nou sentit crític —o potser vellíssim— després de la devastació de la idea de construcció nacional que havia regit l’opinió pública durant mig segle.
La comunicació —sobretot en aquest país— és un partit de rugbi. En aquest esport d’equip i de contacte, una de les jugades més clàssiques és elpick & go: fixar la posició i passar la pilota. Les vegades que convingui per anar avançant metres. Fixar la posició és una manera tova de dir anar al xoc, amb un punt d’inconsciència però sense menystenir la resistència de l’adversari, plantat com un mur. És una fase del joc que requereix força i valor. Passar la pilota és, en canvi, una qüestió de creativitat, igual que fer circular la informació i el coneixement. La combinació d’aquestes dues fases ha de ser intensa i constant, i de la seva fluïdesa en depenen en bona mesura les opcions de guanyar el partit.
A partir d’avui, podreu llegir cada dia, de dilluns a divendres, un article nou escrit i editat amb observació i intenció. Això serà Extra. Una posició i una actitud per als temps que vindran, que potser no seran fàcils, però seran més transparents. Són bones notícies.