En un d’aquests resums del que es mou per internet m’ha sorprès veure que el hashtag “spainisafasciststate” és un dels més emprats pels perfils, xats i canals independentistes a les xarxes socials. Això m ha recordat un article del cap de llista d’ERC per Tarragona a les recents eleccions generals en les que afirmava que anaven a les Corts Generals a denunciar “el règim del 39 actualment desemmascarat”. Està clar, no? Aquest és el marc conceptual que ens volen imposar: vivim en un Estat “feixista”, que nega llibertats i conculca drets fonamentals, i que té “exiliats” i “polítics tancats a la presó per les seves idees”.
Els socialistes apostem honestament i de forma valenta per avançar en el marc del diàleg polític que ha obert el president Pedro Sánchez. Creiem que la societat catalana no pot continuar dividida en dos blocs irreconciliables que es donen l’esquena mútuament (camí segur de la derrota de tots), volem recuperar els consensos que ens havien fet avançar com a poble i tornar a orientar-nos cap al progrés de Catalunya.
Dit això, i amb el màxim respecte, emplacem a què cadascú defensi legítimament el que cregui oportú però respectant el sentit comú. Es pot criticar el que sigui, només faltaria, però afirmar que vivim en un “Estat feixista” està molt per sota de la intel·ligència de moltes de les persones que ho fan.
Jo ja entenc que els ideòlegs del lema “o independència o barbàrie” hagin de sacsejar el mantra de la “salvatge tirania” que patim cada dia i que, per tant, no em respectin a mi, ni al socialisme democràtic, ni a les majories parlamentàries, ni a les regles del joc democràtic reconegudes internacionalment, ni a res, ja ho entenc, però si que els demano una mica de respecte per la història (única manera d’evitar que determinats capítols de la nostra història més fosca es tornin a repetir).
Dir que vivim en un “fascist State” és faltar el respecte i a la memòria de les víctimes del feixisme d’Auschwitz i Sachsenhausen, als centenars de milers de catalans que van haver de fugir del feixisme i van acabar a l’exili (amuntegats a la intempèrie a les platges d’Argelès-sur-mer) i a les persones que durant la Dictadura eren condemnades a la presó per ser militants d’un partit polític democràtic o d’un sindicat de classe. Ni com a metàfora poden comparar aquella situació amb l’actual, amb totes les nostres mancances i contradiccions.
Així, lluny de viure en una “tirania sanguinària”, com ens diuen cada dia, la Generalitat disposa d’un pressupost superior als 41.000 milions d’euros, amb més de 2.000 alts càrrecs, 250.000 funcionaris públics a les seves ordres i una policia integral de més de 17.000 agents, amb el màxim nivell d’autogovern de la nostra història (i si no, que algú m’argumenti el contrari). Curiosa “dictadura opressora” aquesta...
Això vol dir que tot és perfecte? En absolut! Com molt bé diu el president Pedro Sánchez venim d’uns darrers deu anys en què la irresponsabilitat d’uns i la intransigència dels altres ens han portat al desastre. I a molt a refer, començant per tornar a recosir els consensos que teníem a Catalunya i que han saltat pels aires amb el procés. Però si volem de debò, no amb excuses “relatores”, avançar en el necessari camí del diàleg amb voluntat d’arribar a punts d’acord hem de tornar a veure’ns com a catalans que discrepen —legítimament— sobre el futur del país (i no com a enemics irreconciliables) i respectar, com a mínim, la història. I no ho faran, no ho fan, aquells que es consideren “víctimes del règim del 39” quan formen part –i cobren— com a membres de ple dret de les institucions d’aquest suposat “règim feixista”. El 1939, recordem-ho, van haver-hi més de 10.000 execucions i més 500.000 persones a la presó per les seves idees polítiques. Comparar això amb la nostra realitat és un sense sentit. No banalitzeu el feixisme, si us plau. Respecteu almenys això.
Rosa Maria Ibarra és diputada del PSC al Parlament per Tarragona
