És fàcil que l’admirat George Orwell m’hagués escopit a la cara si arriba a topar amb, qui sap, un bitllet com aquest d’avui presentant les penes d’un món distòpic que per desgràcia ja no és de ciència-ficció.
No amago la sorpresa, però mai vaig pensar que obriríem un diari amb la indústria del turisme de Salou resant per «una temporada normaleta, que ens permeti mantenir la feina dels treballadors», o acostumant-nos a donar cada dia un parte de morts com qui diu els números de la Bonoloto. I ara ja no ens sembla tan marcià.
L’altre dia, en la cosa aquesta que feia sobre el turisme, ja avisava que estava escrivint coses que «és probable que haguessin semblat selenites 365 dies enrere», però el temps no només m’ha donat la raó: el que m’ha donat és un cop de puny d’aquests que a la ciència-ficció entenc que no deuen fer mal. Però a la vida real desorienten, i no poc.
En el marge que va des que vaig deixar escrit l’article —la tarda del 5 de gener, perquè als periodistes tampoc ens agrada treballar els festius si ho podem evitar— fins a què va sortir publicat el matí del dia 7, un exèrcit d’imbècils dels que espanten van decidir convertir un Capitoli en una espècie de plató de cinema per rodar un intent de cop d’estat cutre a mig camí entre el Braveheart més pirata, l’Eurovisió més ridícula i la cara més amarga del feixisme de manual. Era, amics, el gran moment d’estripar les cartes als Reis més inversemblants que hagueu pogut escriure enguany. Total, no ho superaran.
«Farem servir les esquerdes del sentit de l’humor per emmascarar les vergonyes d’un món que espanta, el miris per on el miris»
Farem servir les esquerdes del sentit de l’humor per emmascarar les vergonyes d’un món que certament espanta, el miris per on el miris. Al final, potser només ens queda això. M’agradaria molt, per exemple, que la pujada d’un 27% en la factura de la llum en plena onada de fred també fos una broma. Em sap greu: els psicòpates, sembla, encara no s’han extingit del tot. I segueixen jugant a ser persones des dels seus còmodes consells d’administració. Hi deu haver bona calefacció, allà. N’hi ha que, a la carta als Reis, potser podrien demanar una mica d’ànima l’any que ve.
Mai vaig pensar que veuria segons què, i més encara després d’un 2020 on em vaig jurar que no tornaria a començar una frase amb aquesta excusa. Sempre hi ha marge per a la sorpresa, amic lector. És dia onze, i ja se m’està fent llarg l’any. Abans no n’esperava res, del 21: ara tinc unes expectatives altíssimes per veure com superem el nou capítol de la sèrie. No serà fàcil. Proposo una processó encapçalada per Batman de cara a Setmana Santa, però estic obert a propostes.
Sí, suposo que Orwell m’hagués escopit a la cara si arriba a topar, qui sap, amb un bitllet com aquest al davant. Aquell 1984 serà una obra mestra, però molt de compte amb un 2021 que comença amb ganes de fer soroll. I jo que volia tenir una setmana tranquil·la...